Aprendre a celebrar
Partidàs. Victòria merescuda del millor equip del món i del millor Barça de la Història. També del més autèntic, el fet amb gent d’aquí, el que dirigeix un entrenador que -aquest sí!- podria ser un líder social en moltes altres coses, no només per la seva professionalitat sinó sobretot per la seva personalitat, culta, tranquil·la, respectuosa i tremendament generosa. A mi que no m’ha agradat mai el futbol, aquest Barça em fa saltar de la cadira i em fa sortir al balcó a cridar.
Dic això pendent encara de la cavalcada d’aquest diumenge a la tarda que, com si fos la dels Reis d’Orient, omplirà d’alegria i il·lusió els carrers de Barcelona i les pantalles de televisió de tot el país. Que està molt bé donar-li alegria al cos i fantasia a l’ànima, encara que -com l’endemà dels Reis- quan pleguem les bufandes blaugranes o llencem els cartrons dels regals, tot seguirà igual de cru i de magre que el dia abans de la festa.
La festa blaugrana de dissabte a la nit va acabar amb 150 ferits i un centenar de detencions. Càrregues de la policia i contenidors cremats al carrer Pelai, molt a prop de la Plaça Catalunya, on divendres Felip Puig i Jordi Hereu van ordenar una neteja preventiva a l’Acampada dels Indignats, que també va acabar amb càrregues i algun ferit. Ahir, sense la col·laboració ni de mossos ni de guàrdia urbana, la Plaça de Catalunya era un exemple de pau, d’organització i de civisme, mentre la festa blaugrana i les prevencions policials acabaven -lamentablement i com sempre- en un caos de destrossa i violència.
El moviment del 15-M i la seva evolució és una proposta interessat que -com ja vaig comentar- caldrà seguir i no menysprear. Sorgit com una erupció inesperada i simpàtica, acumula un excés de diversitat en la que tothom hi pot trobar punts a favor, i també moltes contradiccions que el fan inviable si no s’organitza.
En tot cas, gestos com els d’ahir -de prevenir, controlar i evitar- la irrupció dels provocadors vestits de blaugrana donen als “okupes” de la plaça una qualitat organitzativa i estratègica, que no els hi atribuien els que els consideren només una colla de “perro-flautes”. I això malgrat que, de ben segur, alguns tinguessin ganes de “venjar” els excessos policials de la “neteja” inútil de divendres passat.
I doncs, ¿com és possible que una acampada de joves autogestionats i assemblearis pugui controlar l’ordre públic de la Plaça Catalunya i tots els cossos policials de la ciutat no siguin capaços de garantir una celebració futbolística sense final violent?
I aquí jo hi afegiria el Barça com a institució. El president Sandro Rossell no es cansava de repetir que no només tenim el millor equip, sinó també, la millor afició del món. Molts dels protagonistes dels aldarulls d’aquesta matinada portaven la samarreta del Barça. Sí que són provocadors, però provocadors que instants abans de ser-ho formen part de la suposada millor afició del món.
Potser en Pep Guardiola, podria donar-lis quatre lliçons de modals. Potser també podrien fer-ho les directives del Barça, la Conselleria d’ Interior o la Guàrdia Urbana. Però de moment, el únics que els han guanyat en lliçó de civisme són els indignats de la Plaça de Catalunya.
Els indignats ens segueixen convidant a la reflexió. I també a trencar alguns vells tòpics.
En aquest país aplaudim i ens identifiquem sempre amb l’energumen que crida pel carrer de matinada, simplement perquè porta una bandera de l’equip que entusiasma -l’oci no pas la vida- a la majoria; no fer-ho pot ser considerat una traidoria. En canvi, mirem de reull al hippy de les rastes que fa propostes utòpiques a favor de la Justícia, pensant en quanta estona trigarà a cremar un conenidor.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Tot d’acord excepte l’ultim paràgraf.
Com a culé m’avergonyeix des del que crida pel carrer de matinada, com el que aprofita per trencar una cabina, com el que li dona per pegar al qui té al costat en una eufória poc controlada. Fins i tot no m’agraden els que ho celebren pujats a un semàfor amb una bandera dels Boixos Nois o el senyor gran que tira petards dels grossos al mig de centenars de persones que ho celebren.
Aquesta gent m’avergonyeixen no com a culés, sino com a persones: per la poca esportivitat, per l’egoïsme i la poca reciprocitat de la seva celebració, per que m’hi lliga irremediablement un sentiment d’alegria o de joia amb els colors que porten, amb el partit que acaben de veure, però crec que ells ho entenen d’una altra manera, ells celebren un éxit personal, no col·lectiu, un reafirmar-se a si mateixos en aquells colors, un evadir-se d’altres problemes que deuen tenir a casa, no pensen que potser el mosso, el propietari de l’aparador o l’escombriaire també és culé i li agradaria estar allà celebrant-ho però ha de treballar. Dins el seu cap ens separen més coses de les que uneix el futbol… en fi, que per res m’identifico ni aplaudeixo aquesta gent.
Xavier,
En quan al que comentes de la millor afició del món estic d’acord i és un bon punt de partida a treballar en que el Barça i les institucions no haurien de penjar-se cap medalla al respecte fins que aquestes celebracions no es puguin portar a terme sense cap tipus d’excés, i per això cal primer de tot saber donar lliçons i després possar-les en pràctica (com a fet l’equip d’en Guradiola). A llavors sí que serà la millor afició!
Per acabar m’encantaria reflexionar del 15-m, però no tinc molt d’entussiasme…. interessant m’ha semblat el moviment, i molt, però totes les coses contemporàneas cal jutjar-les amb certa distància. El temps ens dirà si va ser un punt d’inflexió i per tant necessari o tant sols una actuació estèril que la història va enfonsar en el fons de l’oblit.
Ah, i volem mossos identificats. La feina ben feta no té fronteres i també la voldriem poder aplaudir.