La missa del vilanovisme

 

Avui és Dimecres de Cendra i s’acaba el Carnaval i jo tenia ganes de dir alguna cosa del meu, del Carnaval de Vilanova i la Geltrú. Com ja sabeu, és un Carnaval singular, indubtablement el millor del món per a la majoria dels vilanovins. Dit això, el de Vilanova té moltes coses semblants als carnavals de molts altres llocs, però n’hi ha una que és genuïna i pròpia i també indescriptible: La Comparsa del diumenge.

Aquest any em van tornar a saltar les llàgrimes quan va arrancar el “turuta” i les colles de comparses i les banderes de les entitats entraven a la Plaça de la Vila. Fa uns quants anys que no vaig a la Comparsa i em costa conformar-me amb el paper d’espectador; m’ajudo a superar-ho convidant a alguns amics, quan veig com se sorprenen i disfruten en veure la ciutat embogida per una alegria compartida i un sentiment d’identitat vilanovista que no es dona cap altre dia de l’any.  Aquest diumenge han vingut els meus amics d’Esparreguera, alguns dels quals havien saltat a la comparsa del Coro fa gairebé 40 anys; vam compartir  diada i xatonada amb el Jofre que presentava la Comparsa a la Sara, la seva nòvia florentina, i també hi eren el Josep Maria, que ja n’ha vist més de quatre, i l Emi,  una nord-americana companya de feina del Jofre que va venir amb el seu fill.  Una Comparsa especial, molt carregada d’alegria i d’emocions que em va deixar tan baldat com si hagués sortit a saltar-hi en els dos tombs.

I ja no explicaré res més. Però he volgut recuperar un escrit publicat al llibre “Vilanova és Comparses” que va editar en Xavier Duran l’any passat i que em sembla que resumeix bé el que és per a mi – i crec que per a molts vilanovins- el Diumenge de la Comparsa. La foto també surt en el llibre i és l’excusa de l’escrit, perquè es tractava d’evocar “la meva primera Comparsa”. D’aquella primera Comparsa, l’any que ve farà 50 anys, una raó ben rodona per tornar-hi.

 

He buscat la foto de la meva primera comparsa i m’ha costat trobar-la; ves a saber en quina caixa, sobre o carpeta es va quedar o si va resistir alguna recerca anterior per a alguna exposició o festa d’aniversari; he tingut massa domicilis diferents en els últims 47 anys…

Finalment he decidir demanar-la a alguns dels coprotagonistes vius  de la foto  i  el Joan Llambrich me l’ha trobada remenant records antics de casa de sa mare. Sabia que la tenia, però no en podia fer ni una impressió ni un escàner,  perquè per a  mi  aquesta foto estava plenament localitzada,  la tenia en la memòria,  ben arxivada i mantenint-ne vius gairebé tots els detalls: el “pitxi” de la meva comparsera, els clavells centrats  sobre la cua, la indiscreta aparició de les puntes d’un viso (peça de roba avui gairebé desapareguda) les borletes als mitjons. També el mocador virolat en bandolera,  amb motius holandesos blaus com la ceràmica, que havien regalat els tiets que teníem als Països Baixos; la marinera blava de pescador i la faixa vermella, la camisa de coll dur i la corbata de trampa, que possiblement lluïa per primera vegada a la vida. També recordava d’aquella foto, els meus pantalons curts i el disgust que vaig tenir quan vaig comprovar que als meus amics,  per anar a la Comparsa, els havien comprat uns pantalons llargs, mentre que jo –com la majoria en aquella època-  portava els pantalons curts de mudar, però curts al cap i a la fi, habituals tant a l’estiu com a l’hivern.  I en compensació, també  recordo el disgust de la meva mare en veure la foto perquè “tant macos que heu quedat tots i cap dels nois porteu la barretina posada”.

Era el 1966, la meva primera comparsa. Tenia 9 anys i la foto és al costat de Ca la Rosa al carrer del General  Yagüe (avui Francesc Macià), l’edifici del fons és l’antiga Escola Industrial. Portàvem la barretina a la mà perquè érem a punt d’entrar a la Plaça de la Vila, aleshores la Plaza del 18 de Julio. Anàvem a la bandera infantil del Pòsit, una de les 3 úniques entitats que sortien aquells anys. La Montserrat Sans és la meva comparsera; darrera drets hi ha el Joan Llambrich i el Joan Ramon Gil, dos dels meus grans amics de  Can Culapi; les seves comparseres   eren la Margarita Illa i l’ Adela Arias, les dues ja no hi són, la mort prematura  les va tornar a fer coincidir.

Què hi feia un vilatà de la Plaça Major a la comparsa del Pòsit? La història és rocambolesca; de fet jo havia d’anar al Foment, que era l’entitat que hi havia al costat de casa, i amb una altra comparsera;  però no em van cosir  l’americana vermella a temps i la comparsera se’n va anar amb el meu amic Josep Maria Marsal –que sí tenia una americana heretada de son germà. Els meus pares em van buscar una solució i em van aparellar amb la filla d’uns amics del barri de Mar, el Josep Maria Sans i la Conxita. El recanvi ens deuria agradar perquè vam anar junts a la Comparsa i al Pòsit durant sis anys seguits. I a més  en aquells moments, els mariners eren els grans rivals del Foment, els guanyaven en nombre de parelles, i mica en mica vaig començar a alimentar la mania carnavalesca contra la societat de la Plaça de les Cols, que s’incrementaria amb els anys i que mantenia  la profecia mai complerta, gràcies a continuades reformes,  de que “el Foment s’ensorra” .

No hi vaig anar als 9 anys per culpa de la modista però allò deuria ser premonitori, perquè, sense necessitat de jurar odi etern com en Viriat, tinc la convicció ferma de que mai aniré a la comparsa del Foment Vilanoví.  Després d’una fugaç  passada un any  per la Talaia, des del 1974 la meva Comparsa és i serà la de La Unió Vilanovina.

I és que en això de la Comparsa, sobretot abans, hi havia també un element identitari  significatiu i fort. A la Talaia s’hi anava perquè erets excursionista, al Pòsit perquè –un o la comparsera-  teníem algun pescador  a la família o una botiga a Baix a Mar, a la Penya (la Barcelonista, que també va ser de les primeres entitats en treure bandera aquells anys) només hi havia socis del Barça i al Foment hi anaven… els que volien lluir de burgesets locals o, simplement, d’americana elegant. Amb l’arribada de noves societats i la massificació de la principal jornada del Carnaval Vilanoví, aquest element d’identitat s’ha trastocat una mica; per una banda algunes entitats han aconseguit inscripcions rècord a la seva comparsa pel fet de tenir un uniforme senzill i barat (els Dansaires per exemple, o en el seu dia la Talaia) o perquè amb la inscripció s’hi acompanyen altres atractius del Carnaval, com envelats, balls, presència a l’Arrivo, etc.  En tot cas, ara encara pot haver-hi un element d’exclusivitat identitària en les comparses que s’organitzen a l’entorn d’un bar, d’una escola  o  d’una colla d’amics,  però molts d’aquests casos són grups que es munten exclusivament pel diumenge de Carnaval i per tant és  difícil que mantinguin el caràcter de club i l’element definidor de les entitats que tenen activitat tot l’any.

Amb identitats més fortes i arrelades o amb diversitats organitzatives més noves, el cert és que la Comparsa és avui l’element més singular, i també el més popular, de tot el Carnaval Vilanoví.

És curiós perquè la Comparsa és, de tots els actes del Carnaval Vilanovi –els nous i els històrics, els més participats i els que estan en crisi, els renovats i els eterns-, el menys carnavalesc de tots , el que s’escau menys en l’esperit transgressor, crític  i burlesc de la majoria de carnavals d’arreu i del  de Vilanova i la Geltrú  en particular, que sempre ha venut la marca d’ un “carnaval satíric” més que d’un carnaval de lluïment.  La Comparsa és una gran festa de lluïment, un espectacle de color i de música, una munió de cercaviles on disfruta sobretot el qui hi va però també el  qui el mira. I això més enllà dels caramels i l’afany d’alguns  (normalment turistes, forasters o nou vinguts), per recollir-los.

És en aquesta aparent contradicció on potser radica la característica més definidora de la Comparsa. És un acte elegant, cerimoniós i senyorívol, però on els participants es deixen anar, s’inhibeixen i es transformen, convertint-se cadascú en l’element clau d’una gresca col·lectiva.

Una contradicció que diu molt de l’esperit genuïnament vilanoví, d’aquesta rauxa canviant que fa del l’excepció normalitat, en una dualitat que el mite atribueix als pescadors de la lluna en un cove entre les onades de la nostra platja.

Si existeix el vilanovisme,  la Comparsa  és el seu ofici solemne, la seva màxima celebració, la seva missa major concelebrada. I, si m’ho permeten, la consagració d’aquesta missa és l’entrada a la Plaça de la Vila. Allà esclata tot: l’elegància de les banderes i la desfilada, la brutalitat de la guerra més dolça, l’orgull dels colors propis, l’ atac a l’stablishment  del balcó consistorial, el pacte final, la celebració i el ball. I aquí podríem afegir els flaires màgics que acompanyen la  comunió de sentiments i d’alegria.  Vilanovisme llunàtic en estat pur.

Les xifres dels últims anys parlen de que,  aproximadament,  1 de cada 4 vilanovins participa a la Comparsa. Això vol dir que, estadísticament, totes les famílies vilanovines tindrien algun representant a la gran festa del diumenge de Carnaval; això no passa en cap altre esdeveniment cultural, social o festiu que se celebri cada any a la ciutat i, més encara, que se celebri al carrer i de manera col·lectiva. I , a més, aquesta participació massiva aplega tots els sectors socials, tots els barris, totes les ideologies i –gairebé- totes les edats.  No és difícil trobar algun vilanoví o vilanovina que no li agradi massa el Carnaval o que no s’hagi disfressat mai; jo crec que és impossible trobar alguna família vilanovina que no hagi participat mai, directa o indirectament, a la Comparsa, encara que sigui només penjant un mantó al balcó.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *