Lluitar, crear, construir!

Dimecres passat vaig estar a a les II Jornades
d’Actualitat Crítica que organitzà l’l’Associació d’Estudiants de
Comunicació. En concret, vaig parlar de la importància des mitjans alternatius al País Valencià, per raons òbvies, i de la meua experiència en porjectes com el programa de música en català ‘El Celobert’ que feia l’any 1992 a Ràdio Klara; la
col·laboració als programes ‘El Nautilus’ de Pau Caparrós i ‘Lliure Directe’ de Xavi Martínez de la mateixa ràdio; l’experiència com a coordinador de la secció
‘Internacional’ d’aquella aventura col·lectiva anomenada L’Avanç; el disseny del programa Watts de l’heroica InfoTv; i, per acabar,
de les col·laboracions puntuals d’ara a Vilaweb i L’Accent.

Avui, però, m’agradaria rememorar el programa de música en català ‘El Celobert’
que feia l’any 1992 quan només tenia 15 anys (quina temeritat…) en aquesta ràdio lliure i llibertària que, dit sia de pas, és una de les poques que té llicència de tot l’estat. He de dir que sempre vaig ser ben rebut a la ràdio, tot i que era un adolescent independentista que volia fer un programa de rock en català quan això del rock en llengua pròpia era un anècdota a la València dels anys noranta on vivia.

El problema problema principal, però, era que m’ho havia de fer tot jo mateix. Imagineu-vos un xaval de catorze anys fent de redactor, entrevistador, productor i, el pitjor, tècnic de so. Ja us podeu suposar l’embolic que em muntava! Tot i així pel programa van passar gran part dels grups més importants d’aquells època com Sangtraït, Els Pets, Kartutx o Quatre mil Som Prou (recordeu allò del tinc un cotxe roig, una moto blava i un camió?). Recorde, també, que en motiu d’un dels primers Tirant de Rock vaig poder entrevistar el desaparegut Carles Sabater de Sau, i que, un cop acabada l’entrevista, em vaig adonar que no s’havia gravat i que l’havíem de repetir.

Em moria de vergonya. Però ho feia. I allí estava jo amb les meues melenes i el meu cos d’adolescent escanyat parlant als qui jo somiava acompanyar dalt dels escenaris. De fet, en aquella època no havíem ni creat encara Obrint Pas sinó que tocàvem en un grup anomenat Tant Se Val i que només comptava amb una gravació feta en directe en un concert memorable a la plaça dels Furs de València (sota les Torres de Serrans) quan el simple fet de poder realitzar-lo ja ens semblava a tots plegats una victòria espaterrant. 

Un altre problema que tenia era l’econòmic. Jo era un crio i tenia que pagar unes quotes estrictes per fer una feinada que no me l’acabava. Però l’autogestió implicava compromís i m’havia d’estrènyer el cinturó per fer el que m’apassionava. Fins i tot vaig dissenyar unes octavetes que repartia al meu institut. Un altre maldecap eren les conseqüències polítiques. I és que en aquella època, com ara, formar part d’un mitjà alternatiu a València podia tenir conseqüències. I jo, encara inexpert en aquests temes, patia de veritat quan arribava el dotze d’octubre i els coordinadors de la ràdio m’advertien del perill de trobar-me els fatxes a la porta del pis.

Això sí, tot es compensava amb l’encant d’aquell pis brut i destartalat d’un bloc d’oficines de la València més kitsch, amb una finestra on es veia el centre històric, sense peixera, amb material retro de tot tipus i cartells de Bakunin a les parets. I, sobretot,  amb la sensació d’estar protagonitzant en un espai de llibertat on ens sentíem realment creant contracultura, trencant les mordasses que ens imposaven i obrint espais en el meu cas, a la música en català a la ciutat de l’amor i l’odi.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!