Lluitar, crear, construir!

Aeroport Simón Bolivar. Grans pancartes de la República Bolivariana de Veneçuela. Nervis. Passem el control de passatgers. Només eixir de l’aeroport la calor ens xucla. L’ambient és diferent al de casa. Molt diferent. Mai havia estat a l’altra punta del món i, la veritat, em sent eufòric, molt eufòric, i nerviós, molt nerviós. Només de pensar en un mapamundi em marege…

Un cop passat el control ens trobem amb el David. El nostre David… serà cabró! Hem viscut tantes coses junts… M’abrace a ell. Tots ho fem. Ens mirem, somriem, cridem, riem, cantem i ens donem cop els uns als altres com si fórem xiquets de tres anys. Pugem a l’autobús, arranquem i enganxem les cares a les finestretes. Les imatges que hi veiem ens colpegen com a flaixos. La intensa llum, els colors verds i marrons, la temperatura sufocant, els edificis desballestats que hi ha al costat de l’aeroport i les primeres estribacions d’unes faveles que a partir d’ara hi seran per tot.

No ens volem perdre res. Obrim els ulls com a plats i fem cara de babaus. Fotografiem i intentem retenir aquest moment de vida el màxim possible. Tot ací és sorprenent i diferent. Tot. Fins i tot els nostres ulls que brillen conscient d’estar més lluny de casa que mai. Encara tremole quan ho pense. Qui ens ho havia de dir…!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!