Lluitar, crear, construir!

Ahir, mentre acomiadàvem Mavi Dolç,
emergia una imatge, també, de país. Una classe de valencians, una
variant específica de catalunyesos, un col·lectiu sencer i compacte de
catalans, tocats per la seua impertinència valenta, un model de gent
que crea i crea i crea i no deixa mai de crear. Amb una alegria que
s’escampa i que troba escletxes fins i tot en els moments més durs. Una
colla amb un estil d’amistat que no s’avé a normes, ni a formalismes,
ni a etiquetes. Un col·lectiu respectuós del silenci i de les veus. Ens
vèiem i ens miràvem, atònits i perplexos, aquells qui som com ella, i
ens adonàvem que aquest era un país ple de gent com ella.

Qui la va conèixer en qualsevol de les seues múltiples facetes no
necessita gaires explicacions. Per a qui no la va conèixer la biografia
és una peça freda que diu tot allò que va fer a la universitat, des de
València primer, a Barcelona després, empenyent des del Llull
l’ensenyament del català, ensenyant generacions senceres de periodistes
a analitzar, a pensar, a ser ells mateixos. I, també, tot allò que va
fer des de fora de la universitat, missatgera incansable, dona de totes
les iniciatives, sempre disposada a fer més pel país, incitadora
d’aventures en qualsevol camp i format. No podeu ni arribar a imaginar
quantes voltes sonava el mòbil i era ella avisant que calia fer açò o
allò, que calia estar atents a aquesta gent o a aquella, que els seus
xiquets d’Obrint Pas tocaven a prop i havíem d’anar a escoltar-los,
demanant si tenies el telèfon de no sé qui perquè havia d’embolicar-lo
en algun projecte o simplement preocupant-se per com anava tot.

I la cosa extraordinària de Mavi era que podia fer tot això sense
reclamar per a ella gens de protagonisme. Si en va tenir, i era ben
merescut, va ser perquè els altres l’obligàvem a acceptar, també en
públic, aquell lideratge que tenia en privat. I tot i així, ella ho
feia perquè tocava, pel país que estimava com no es pot estimar més, de
cap a cap i mirant sempre enfora, al món que se li feia xicotet de
tantes lluites i injustícies com calia resoldre, tan de pressa.

Avui serà el primer dia que la Mavi no hi serà. Des del Gènesi
sabem que som pols i que retornats a la pols tornem a la terra. Al
Garbí, la muntanya dreçada al peu de Bétera que ens recorda amb el seu
nom occità que el camí del nostre poble és al nord, avui les seus
cendres tornaran a barrejar-se amb la terra. I algun dia, aviat,
arribarà el temps de la collita i aquesta classe de valencians, aquesta
variant específica de catalunyesos, aquest col·lectiu sencer i compacte
de catalans, els qui la vam conèixer i els qui no, sabrem aleshores que
s’haurà esdevingut perquè hi ha hagut, sobretot, dones lliures com
ella, i homes, que ens l’han feta imaginar dia a dia durant anys.