Lluitar, crear, construir!

Durant un grapat d’anys vaig pujar cada matí pel carrer Numància fins trencar per Marquès de Sentmenat amb la motxilla enganxada a l’esquena. Em vaig pelar les cames al parc de les Infantes. Vaig jugar a futbol a la plaça de la Concòrdia. Em vaig criar al col·legi i Duran i Bas de la Travessera. Vaig comprar els ‘flash’ de dos duros i les ‘manolocas’ al quiosc del carrer Vallespir i els meus primers discos a l’estació de Renfe (ja a Sants) de la plaça Països Catalans.

Aquest és el record que tinc del meu barri d’infantesa, Les Corts. Un record borrós que em va aclarir un antic company de l’escola que, increïblement, em va localitzar aquest estiu. Em va escriure un mail i vam quedar a Sentmenat. No m’ho podia creure. Havia trobat als meus amics després de… vint anys! I allí els tenia al Sergi i al Jorge, a qui gairebé no reconeixia.

La veritat és que recorde la meua estada a Barcelona com si fora una altra vida. Jo, de fet, m’he criat a València, sóc de València, d’on és el meu
pare, i recordar tot
allò és com fer un salt temporal, doncs després de la meua marxa havia perdut tot contacte amb el passat. Però hi ha dies que et passen coses que mai t’esperaries i el de Sentmenat fou un d’aquells.

I de sobte vaig tornar com per art d’encanteri a córrer per aquell pati polsegós del Duran i Bas a jugar a la pista de futbol, a barallar-me a les professores juràssiques que hi havia, a reviure els primers amors. Vaja, a recuperar una part de mi que ja gairebé havia oblidat. Gràcies Sergi, de nou, per fer-ho possible. Gràcies i fins aviat!

Foto: La meua classe l’any 1990, just després que abandonara l’escola.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!