Les darreres eleccions es van caracteritzar per ser les primeres sense Jordi Pujol després de molts anys. L’alternança es va produir. Ara pocs se’n recorden, però al principi la majoria estava il·lusionada amb la nova etapa, tret de l’entorn de CiU, que se sentien com si els haguessin tret de casa. Hi havia d’haver un canvi. Un govern catalanista i d’esquerres. L’experiència ha estat molt més interessant que ningú no es pensava. Dic només interessant, sense entrar a valorar ni a fer cap balanç, i menys encara si el balanç ha de ser de blanc o negre, que és el que tothom demana interessadament aquest dies. Sembla que la qüestió és: el tripartit ha anat bé o no ha anat bé? Si fem aquesta pregunta també ens n’hauríem de fer una altra: els 23 anys de CiU van anar bé o no van anar bé. Evidentment, pels que van governar van anar molt bé, però de tant en tant és sa llegir la premsa endarrerida i tornar a aquells anys, que no tot eren flors i violes.
Pels motius que sigui, que no tornaré a analitzar per enèsima vegada, aquell projecte que va començar fa tres anys ja no és possible. Si ara es tornés a produir un acord PSC-ERC-ICV ja no tindria res a veure amb l’altre, no en seria pas una continuació. Fa la sensació que ens hem quedat a mig camí d’alguna cosa. No ens agrada on ens porten, hem perdut la il·lusió pel viatge. Però tornar enrere tampoc sembla una solució. Mas tampoc és aquell candidat nou de trinca que CiU podia haver ofert a les noves generacions de CDC fruit d’una renovació des de l’oposició. Som a mig camí i no sabem què fer. Això vol dir que la propera legislatura serà de transició. En un horitzó de mig termini, no es veu cap partit que pugui tenir majoria absoluta i que alhora lideri un projecte que il·lusioni. És un bon moment, doncs, per decidir què volem ser quan siguem grans.
Acabem d’aprovar un estatut. Abans de fer-ho ja vam saber que n’havien quedat fora les competències en aeroports. Aquest dies estem comprovant que tampoc no podem fer gran cosa amb el transport públic que fem servir la immensa majoria, la Renfe-Adif. I que tampoc hi ha manera d’estalviar-se l’etern regateig del govern espanyol a l’hora de finançar la Generalitat. Ni 1.000 milions ni 900 ni 700 ni res, 496! La propera legislatura estarà marcada per la crisi post-estatut. Tothom intentarà gestionar el que pugui, però sabent que no es pot anar més enllà. Hem tancat l’etapa de les reformes estatutàries i no la tornarem a obrir mai més. El PSC sap que ha tocat sostre a Catalunya. CiU sap que pot tornar a governar i que segurament ho farà, però que això no serà l’inici de cap remuntada que els torni a les majories absolutes d’anys enrere. ICV té recorregut, però és molt lluny de ser força hegemònica i podria quedar molt descol·locada si el PSC es decideix per donar suport a CiU.
De tots els partits que actualment tenen representació parlamentària i que es presenten a les properes eleccions, només n’hi ha un que tingui un projecte clar que és un valor afegit a la gestió. Tots poden i volen gestionar el que queda de l’estatut, perquè val més això que res, però només Esquerra té un projecte polític que va més enllà, amb un horitzó clar. Un pot ser partidari de tenir un estat propi o no ser-ne, però ningú no pot negar que aquest és un valor afegit exclusiu d’ERC. Altres partits tenen sectors sobiranistes, però no són sobiranistes com a partit. El proper govern que hi hagi a la Generalitat no serà un govern fort en cap cas. No ho serà perquè o bé governarà en minoria, o bé serà fruit d’acords febles. El govern catalanista i d’esquerres encetava una cultura de govern de coalició que ara CiU presenta com un garbuix. Però si no hi ha majories absolutes, només hi pot haver garbuix. CiU guanyarà les properes eleccions, però no té manera de créixer. Si governa en solitari no pot donar imatge de govern sòlid. El vot de les properes eleccions no hauria de pensar en la legislatura que aviat començarà, sinó que hauria de tenir, ni que sigui per un cop a la vida, un horitzó més llunyà.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola, Xavier, t’agraïria que canviessis l’enllaç al meu bloc, ja que l’he mogut a blocat. Moltes gràcies.
23 anys de col·laboració segellen aliances solidíssimes entre empreses executores, governs concessionaris i financeres amb tracte de favor. Que un cop de rauxa d’uns maulets amb bigoti trenqui aquest equilibri i pretengui establir-ne un de diferent no ha estat perdonat pels beneficiaris de l’oasi català. El Tripartit ha caigut pels seus propis errors, pel candor d’uns, per les maragallades dels altres i per James Bond Saura (té el 0’07% de la culpa de tot)… Sí, és veritat. Però també ha caigut perquè ni a Espanya (PP i PSOE) ni a la Catalunya que remena les cireres no els interessava la consolidació d’un mínim projecte social com el que representava l’anomenat govern catalanista i d’esquerres.
Si a sobre, així que han tocat poder, els maulets amb bigoti han impulsat la seva vella reclamació de fer un estatut amb cara i ulls per jubilar aquell que ja anava bé per anar tirant, la cosa va sortir de mare de manera intolerable.
L’erossió des d’Espanya ha estat fortíssima, i els Tragarrodes de Molí d’aquí, així que han vist perillar el negoci, ho han tingut molt clar.
Una foto per a la història (…negra de Catalunya) i ja està. A partir d’aquí, tot ha vingut en cadena: ERC fora del govern, engany massiu al poble (Sí, guanya Catalunya- No, guanya el PP), aprovació d’un estatut no-operatiu, convocatòria d’eleccions anticipades, presentació d’un candidat de baix perfil per al PSC… i govern en minoria de CiU a partir del 2 de novembre. Un govern aparentment feble, però d’acord amb les antigues coordenades de l’oasi. Ningú no posarà pals a les rodes a Mas.
A canvi, si no hi ha cap terrabastall, la legislatura espanyola acabarà amb els recolzaments, sí o sí, de CiU al PSOE para lo que haga falta. I a partir de 2008, potser fins i tot veurem un Duran ministre -a veure si calla d’una vegada. El quadre resultant s’aproximarà força a la concepció d’Espanya Federal que Zapatero havia imaginat (en les seves ensonyacions més extremistes i radicals, això sí). Per emmarcar.