Blog d'en Xavier Mir

L’escàndol Terribas és un escàndol polític i periodístic en tota regla en què, paradoxalment, Terribas ha estat la víctima. Cinquanta hores després de l’entrevista, tot i que la polèmica encara cueja, ja podem treure’n unes quantes conclusions i fer observacions que, des del meu punt de vista, caldrà tenir en compte. Per resumir-ho, hi ha hagut un fet (no demanava això precisament en lloc de paraules, el president?): una entrevista que triplica l’audiència de la darrera aparició televisiva i que genera la sensació evident i massiva que Montilla n’ha sortit tocat. Molt tocat. Resposta immediata a cal socialista: cal reaccionar a l’atac i apel·lar al respecte institucional perquè tothom entengui que la Sra. Mònica Terribas s’ha excedit. No costa gaire perquè la reacció en temps real dels qui estaven mirant l’espectacle és a la defensiva, perquè s’ho veuen a venir. S’arriba a escriure i publicar, no ho oblidem, que “la Terribas està mal follada”. Inèdit i intolerable des del meu punt de vista. Però això ja ho vaig dir al darrer apunt. Avui volia parlar d’altres coses.

Una de les primeres coses que vaig fer en llegir la bestiesa publicada per M.A. Martín va ser demanar l’opinió de les dones socialistes que tenia a l’abast al twitter. No vaig rebre més que una resposta de Raquel Querol Bello, que, en lloc d’admetre la gravetat de l’afirmació, es rebaixava a allò tan denostable de “i tu més!” i em demanava que desviés l’atenció cap a en Sostres, que si era militant de CiU i havia dit no sé què de la síndrome de Down. I? El que pugui escriure o deixar d’escriure Sostres -que tampoc tolero- pot justificar Martín? Querol argumentava també que tot plegat es reduïa a una qüestió “personal“, com si la cosa no anés amb el partit ni amb ella.

La primera reacció mínimament argumentada va venir d’en José Rodríguez. A quarts de vuit del vespre, i per una piulada, m’arriba que al seu bloc intentava girar les crítiques cap a La Vanguardia i els acusava de ser valents per encruelir-se amb Martín però no per fer-ho amb altres que tenien per damunt. Pilotes fora, també. Però el millor d’aquell apunt és quan afirma: “La entrevista es en el estilo típico de
Mónica Terribas, donde muestra bastante mala educación y no sabe
adaptarse a la lenta dialéctica de Montilla, algo que no muestra una
gran habilidad periodística sinó una falta de entender que si queremos
respuestas y realmente sacarle algo al entrevistado debemos respetar
sus propios tempos expresivos.” Qüestiona també la professionalitat de la Sra. Terribas, doncs. No cal dir que el repte periodístic era mantenir una entrevista interessant i àgil. Si s’hagués hagut d’adaptar a la velocitat del president, encara hi seríem. No contents amb això, aquesta variant del debat encara ha tingut epígons d’algú que s’ha fixat que Obama també es queixa de les entrevistes en què l’interrompen. Donaire ha provat d’aferrar-s’hi com a un ferro roent. És evident, però, que Montilla no és Obama. El sol fet de suggerir-ho ja és ridícul i no cal esplaiar-s’hi més. No ha costat gaire replicar aquesta bajanada.

Amb tot això no podem oblidar que Miguel Angel Martín potser es va quedar sol en l’insult, però no en les crítiques, que van tenir el suport de Joan Ferran de la Crosta, Carme Figueras i Josep Maria Balcells. L’embat estava servit. L’intent de pressionar Terribas era tan evident com preocupant i no tinc cap mena de dubte que si l’opinió pública no hagués reaccionat com ho ha fet no haurien parat fins a fer-la fora de la direcció de la Corporació.

De sobte, però, es trenca el silenci que havia caracteritzat el gruix del bloc socialista i apareixen el comunicat del partit i l’article d’Iceta, convenientment assenyalat com a “interessant” des del twitter del partit. Tothom en fora de joc. Iceta representa la posició del partit. I ha de ser així perquè veuen que és una batalla perduda i que cal rectificar i fer de la necessitat virtut. I aleshores s’empesquen allò que és la prova de la independència dels mitjans. Curiosament, al cap de poca estona una de les piulades més repiulades és aquesta d’Ignacio Escolar.

Al llarg del dia d’ahir van anar sortint les diverses valoracions i opinions del Col·legi de Periodistes, dels partits, del Grup de Periodistes Ramon Barnils, de Quim Monzó, etc., etc. I també han arribat les disculpes de Martín, que s’accepten -només faltaria!-, però que en cap cas l’eximeixen. Tant ell com Joan Ferran de la Crosta com Josep Maria Balcells com Carme Figueras -l’apunt de la qual ha desaparegut i no ha estat substituït per cap disculpa que jo sàpiga- han quedat desautoritzats, en fora de joc massiu. Però això no és suficient. I no ho és, sobretot, perquè s’ha vist que era una rectificació forçada pel partit i no pas sincera. I perquè encara s’intenta remugar i tornar-s’hi en alguns casos, com els qui volen desviar l’atenció cap al bloc de Xavier Trias, un dels qui han reprovat l’intent socialista.

En resum, les rectificacions i les disculpes públiques envers la Sra. Terribas eren imprescindibles, però l’intent d’obrir un debat amb l’objectiu de pressionar-la és un fet. I això també exigeix rectificacions públiques i creïbles en forma de dimissions. Si no és així, si els socialistes no netegen del tot i de manera immediata la seva mala imatge de partit estalinista, la baixada a l’infern serà tan previsible com contundent.