Els avis i àvies d’un casal d’un poble volen apuntar-se a una excursió molt especial. Es tracta d’una trobada a Montserrat on coincideixen diversos casals d’avis d’arreu del país. El casal té un centenar de socis i no a tothom li fa la mateixa gràcia anar a Montserrat. N’hi ha molts que ni els va ni els ve, que s’estimarien més anar a qualsevol altre lloc. Un dels socis comenta a presidència que cal no badar i començar a fer la gestió per llogar un autocar, però la resposta és que primer s’han de posar d’acord tots els socis.
Sorprès i moix, l’avi se’n torna cap a casa ensumant-se que el seu casal serà dels pocs que faltarà a la trobada. De camí cap a casa, però, troba mitja dotzena d’avis del casal i, xerrant xerrant, s’assabenta que a ells també els faria gràcia pujar a Montserrat. S’anima i quan arriba a casa fa quatre trucades més per comprovar que ja en són ben bé una dotzena els il·lusionats en l’excursió. Amb aquesta idea torna a fer una visita a presidència i demana que, encara que no tots els socis vulguin apuntar-s’hi, l’excursió es pot organitzar igualment. Quan tot estigui en marxa ja s’hi acabaran d’apuntar per inèrcia si l’alternativa és quedar-se a casa fotent-se de fàstic. Presidència respon que no pot gastar-se els diners de tots els socis en una activitat que no vol fer ni la meitat. L’avi no ho entén, però es fa a la idea que si vol anar a Montserrat ho haurà de fer amb el seu vehicle o bé a través d’un altre casal. Intenta fer comprendre a presidència els greuges que tindria qualsevol d’aquestes dues opcions per al medi ambient, per a l’economia domèstica i per al prestigi del casal. Presidència, però, s’enroca i tanca la qüestió. “Amb els que m’han dit que volen anar-hi no en tindríem ni per omplir un autocar”, assegura.
Indignat amb aquesta última afirmació, l’avi torna a casa i comença a fer trucades. Es gasta pràcticament el mateix que valdria l’excursió, però ara ja és una qüestió de dignitat i de justícia. “Quantes places calen per omplir un autocar? 51? Doncs quan les tingui, i cobrades i tot, tornaré a presidència”, diu. I, efectivament, dos dies després s’hi presenta, posa els calers i la llista de 51 noms i telèfons damunt la taula i diu: “Jo he fet la feina d’aplegar els avis que volen anar a Montserrat i ho he fet amb el meu temps i els meus diners, però qui porta presidència és vostè i a vostè li correspon llogar l’autocar en representació del casal.” Però presidència no belluga ni un dit i rebutja llista i diners.
L’avi està desconcertat. No sap si és que presidència no vol que es vagi a Montserrat de cap de les maneres per alguna qüestió personal que se li escapa o si es tracta d’evitar que s’hi vagi amb autocar perquè tots els interessats hagin d’agafar el cotxe. Potser està conxorxat amb l’empresa dels peatges i convé més que passin vint cotxes que no pas un autocar. Tant és. Ell ja ha fet tot allò que podia fer. Ara queda tot ben clar:
1. Aniran a Montserrat cadascú amb el seu cotxe i seran el casal més ben organitzat, i quan després presidència vulgui penjar-se la medalleta, serà el moment de dir les coses pel seu nom.
2. Quan hi hagi eleccions a la presidència del casal, aquesta “anècdota” hi tindrà el seu pes.
PS: No sé si cal aclarir-ho, però l’apunt d’ahir era una innocentada.
I la història és molt ilustrativa.
Estaré al cas, a veure si en Mas respon.
No tinc res en contra de Reagrupament: al contrari. El doctor Carretero em sembla un home ben agradable i carregat de bones intencions. Però una nació necessita alguna cosa més i cal atendre la història. El que ens ha passat, la història. La situació actual de Catalunya la tenim gràcies a haver-li “fet confiança” a Esquerra. No podia ser més desolador, el panorama. Sempre hi ha un llest que es creu que ell podria fer-ho millor que Convergència. Els socialistes es creien -o com a mínim ho deien- que sabrien gestionar millor que Convergència i Carod, el de les mans netes, va prometre’ns ser més independentista que Pujol. El resultat de totes aquestes promeses, ja ho veuen, és la present Catalunya empantanegada. Ni més gestió ni més llibertat. Aquesta incompetència del president analfabet, i aquest ridícul de la minyona Carod fent de catifa dels socialistes. El terrible desprestigi que causa Joan Saura posant en perill la nostra seguretat i degradant la policia. Artur Mas ha demostrat una competència i una eficàcia que cap dels altres polítics en actiu ha estat capaç de demostrar. Més enllà de la parauleria, sempre tan barata, de tots aquests cridaires que primer parlen i després regalen la Generalitat al PSOE, pacten finançaments que no compleixen l’Estatut i que per tant són il·lgeals i com si no en tinguessin prou voten a favor de la Lofca; més enllà de la propaganda i de la mentida, Mas ha tingut el mèrit de fer girar Convergència rumb a la llibertat. Mai Convergència no havia sostingut posicionaments tan valents i tan decidits en favor de la independència. El llenguatge, de vegades, ha de ser ambigu. Però de tota manera, sabem per experiència que és igual el que prometin els d’Esquerra o els que en vénen, perquè al final quan manen no fan res més que fer el ridícul i el mec, Carod amb la seva vicepresidència de joguina i aquell bou del Benach escoltant la ràdio a la llotja del camp del Barça. En canvi, també per experiència, el que Mas diu que farà, ho fa. Probablement per això vigila més el que promet: no perquè no tingui ganes de prometre més, sinó perquè potser no està segur de què podrà fer realment i per això es guarda de prendre compromisos que no sap si podrà acomplir. Són dues maneres d’anar per la vida: fer la violetera com els líders d’Esquerra o creure que la teva paraula té algun valor i anar amb compte a l’hora de donar-la. També, val a dir, que hi ha dues maneres d’anar per la vida pel que fa al poble, al públic, als electors: creure’s el primer venedor de pòcimes que passa, per molt que no sigui la primera vegada que t’enganya, o mirar de confiar una mica més en el talent, en la seriositat i en la intel·ligència. Que Carretero pot ser que sigui diferent? Bé, no ho nego. Pot ser. Però qui ho sap, hores d’ara? També Carod semblava diferent el 2003. I aquest país ja ha patit prou, d’experiment en experiment. Al final, com gairebé sempre, és una qüestió de nivell. Del nivell dels líders, per descomptat. Però també del nivell dels electors, que amb milions d’excuses les unes encara més estúpides que les altres -Mas no té carisma, Mas no és independentista, etcètera-, van fer Maragall president i després Montilla, en lloc de triar-ne un que sàpiga llegir i escriure i estigui realment compromès amb la nació i no aquests fatxendes de casinet que parlen de la independència amb la mateixa frivolitat que vendrien sa mare o posarien la germana a fer de puta. S’hauria de poder esperar alguna cosa més dels catalans, i de Catalunya. (Salvador Sostres)
No ho podria dir millor