En aquest món hi ha països que funcionen amb un sol carro. Un carro espaiós, amb compartiments, on cadascú té el seu lloc i intenta portar el carro més cap a la dreta o cap a l’esquerra. El carro, però, és un: el carro del país. Hi ha una identitat comuna. Els catalans, des de fa molt de temps (i tampoc és que siguem els únics) tenim dos carros. Hi ha un carro que es diu Espanya i un altre carro que es diu Catalunya. Quan hi ha eleccions, alguns tenen molt clar on han d’anar a empènyer. Encara que portin molts anys en aquest país, el carro que empenyen és el d’Espanya. D’altres no saben ben bé quin estan empenyent, potser s’apunten al primer que passa. I fins i tot hi ha algun enginyós que instal·la una mena de jou que obliga el qui empeny a fer doble força perquè de l’impuls destinat a un sol carro se’n beneficiïn tots dos
A vegades dalt dels carros s’hi troba gent amb posat d’enze perquè portaven anys empenyent el carro en una direcció i aleshores s’adonen que en realitat la direcció que portaven era una altra. Ara voldrien baixar del carro i no empènyer sinó estirar. Però fora del carro no hi ha vida, no hi ha moviment. La qüestió, doncs, és empènyer el carro i fer-ho en la direcció que un pensa que ho ha de fer. Mentre el carro porti bona direcció, tant hi fa que hi pugi gent que vol canviar-la. Ni tant sols tenint el timó podran aconseguir que el carro de Catalunya vagi a seguir el carro d’Espanya. Ara bé, si des del carro de Catalunya es llança una corda que ens lliga al d’Espanya, aleshores no cal ni timoner.
Ahir em referia als punts en comú que hi pot haver entre un procés de substitució lingüística i un procés de substitució de la identitat. Per al primer, el millor aliat és el silenci, l’absència de reacció. Si ningú no observa ni denuncia el procés, aquest segueix el seu camí. Per al segon passa el mateix. Alguns periodistes pensen que estem caient de quatre potes en el parany Montilla. David Miró parla de "work in progress" a la secció de política de l’Avui. Jo penso que els aparells mediàtics són tan potents que no podem evitar posicionar-nos, i que si els convé trobar una reacció determinada la trobaran, sigui sobredimensionant o sigui inventant-se-la. L’operació Montilla exigeix una resposta. I també hi ha periodistes que veuen en la qüestió de la identitat el nucli de tot aquest debat. Josep Maria Torrent, a la mateixa secció del mateix diari, per exemple, es pregunta: "¿Seria bo per a Catalunya que el seu govern no mantingués viva la flama de la seva identitat nacional?" També Jordi Graupera, a la secció de Diàleg, es refereix als polítics que pretenen ser gestors i prou.
En Roc Fernàndez ha penjat un vídeo on se sent com Montilla crida "Viva España" després d’haver cridat "Visca Catalunya". No sé si pretén escandalitzar algú, però a mi no em sorprèn gens. Es deuen poder comptar amb els dits d’una sola mà els votants del PSC-PSOE que no se senten tant catalans com espanyols. Si Montilla vol pujar al carro de Catalunya, que pugi. El que és important és no llançar cordes que ens lliguin al carro d’Espanya, com quan Mas va acordar un estatut rebaixat amb Zapatero i va deixar en paper mullat la decisió del Parlament de Catalunya (un dels pilars del carro en qüestió). El més decisiu no és el timoner, sinó el carro. Ara bé, quan els que llancen cordes al carro d’Espanya es posen d’acord amb els de la doble identitat per, per exemple, concedir les llicències de TDT a determinats grups, aleshores sí que correm el risc que un dels dos carros peti i hàgim de pujar a l’altre.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
el 18 de juny, dia del referèndum de l’estatut, va guanyar clarament el SÍ, la qualcosa posa en evidència que la inmensa majoria dels catalans empènyen el carro espanyol en detriment del català i que hi ha una consciència nacional que fot fàstic. Molt em temo que sigui massa tard i que no hi hagi res a fer.
A.M.