Les enquestes aparegudes fins ara coincideixen en una cosa: la clara tendència a la baixa del PSC i la clara tendència a l’alça de CiU. Ja veurem el dia 1 de novembre quants escons perden i guanyen respectivament, però la tendència deu ser aquesta. I com és que passa això? Pere Martí ofereix avui algunes interpretacions interessants a l’Avui. Segurament l’anàlisi és molt complexa, però hi ha d’haver algun fet que expliqui per quin motiu un projecte que Maragall havia dibuixat per a vuit anys s’ha acabat al tercer any i a més ha afavorit l’oposició. Si Maragall havia de rendibilitzar electoralment l’estatut, com és que ha acabat marxant amb la cua entre cames? Si la majoria d’analistes coincideixen a dir que l’obra de govern d’Esquerra no ha estat pas dolenta, com és que ICV treu més rendiment electoral del tripartit mentre es declara ànima i valedor únic d’un projecte el desgast del qual es presenta com a principal argument de CiU? Si CiU era a l’oposició del govern català i al govern espanyol hi havia el mateix partit que en la presidència de la Generalitat, no hauria estat previsible que Zapatero reforcés aquest eix per evitar el retorn dels nacionalistes a la Generalitat? Què ha passat perquè els partits hagin tingut aquest comportament polític tan poc previsible a priori?
1. Un govern tripartit. La idea que les tres forces polítiques no es podrien posar d’acord per formar un govern sòlid ha estat present des de l’inici. Però curiosament aquest argument no ha estat reformulat arran de l’expulsió d’Esquerra del govern i la transformació del tripartit en bipartit gairebé monocolor.
2. El procés de l’estatut. Aquest estatut ha donat a CiU un protagonisme que d’altra banda no hauria tingut. Calia incorporar CiU a un consens que en altres lleis no hauria estat necessari. Tanmateix, els protagonistes d’aquest consens no han tingut cap escrúpol a deixar de banda Esquerra, que curiosament era l’únic partit que reclamava l’estatut fa uns anys. I no només això: l’expulsen d’un govern que sense ells no hauria estat possible. Maragall trenca un pacte de govern i no convoca eleccions, cosa que el converteix durant mesos en president il·legítim. El temps, però, està donant la raó a ERC, perquè encara no s’havia aprovat i ja tothom en veia les mancances.
3. Les estratègies de Zapatero. El president del govern espanyol pensa que un acord amb CiU no el desgastarà tant davant el PP com un acord amb una força independentista en creixement. Zapatero ofereix a Mas una foto que el presenti com a salvador del nou estatut mentre s’adona que el PSC mai no tindrà majoria absoluta a Catalunya i que val més governar a través de CiU. Això inclou un canvi d’estratègia per al PSC que passa per proclamar Montilla candidat i encetar una nova etapa. CiU hi veu un impuls per al retorn a la Generalitat i no dubta a acceptar les rebaixes que calgui a l’estatut. La resta ha vingut sol.
Així les coses, no em sembla que CiU sigui precisament una garantia contra el sucursalisme. I penso que si les enquestes li arriben a atribuir 7 escons més dels que té actualment no és per mèrits propis, sinó perquè convé a Zapatero que la política catalana vagi per aquí. Trobo molt respectable que hi hagi electors que vulguin tornar a la que diuen que vol ser la casa gran del catalanisme, però com deia la mateixa CiU en la campanya de l’estatut, és com tornar al blanc i negre, al passat. Si fa tres anys en marxaven pel pacte amb el PP, estan segurs que no hi tornaran a caure? I si tornen a CiU perquè ERC ha pactat amb el PSC, estan segurs que la sociovergència a Catalunya i el PSOE a Madrid no els acabarà escanyant? Si voten CiU perquè volen un pacte amb ERC, estan segurs que CiU vol aquest pacte? Com diu Pere Martí a l’article esmentat, CiU i ERC sumarien més ara que no pas fa tres anys i la qüestió és saber "si el que convé al nacionalisme és governar en coalició o mantenir oberta la fractura".
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Mira, jo, el que veig, és el següent (breument) :
1- El nombre total d’electors que canvia de bàndol és petit. Els transvassaments són poc rellevants, i juga (sobre tot) la Llei d’Hondt. Al 2003, donada la igualtat, ni PSC ni CiU no van beneficiar-se’n gaire. Ara, la petita estirada de CiU li reporta molt més rèdit.
2- El desgavell (crec que innegable) del Tripartit, la vergonya que molts hem tingut d’aquest govern de carallots, fa que CiU arreplegui "vot útil" anti-Montilla, tant del PP com d’ERC. Mas ho té fàcil : el Tripartit ha caigut tot sol, només cal seure sota l’arbre i parar la galleda per arreplegar vots.
3- L’estatut, ni dóna ni lleva vots. Ni en donarà al PSC per haver-lo bastit, ni al Mas per la foto a la Moncloa, ni a ERC per la seva oposició.
4- La puja d’ICV caldrà veure-la en vots, no en percentatges. Jo crec que el que pujarà (afortunadament per al nacionalisme en general) és l’abstenció. Penso que ICV manindrà els vots absoluts, perquè no hi ha raons objectives per a castigar-los (per part dels seus parroquians, vull dir). És més, encara pot arreplegar alguna coseta (poca cosa) d’algun ex-socialista.
5- ERC ha de rebre càstig pel caos del Tripartit. És corresponsable de massa coses, potser no per acció, però sí per omissió. Pensar que "és un partit en alça" (com dius) és enganyar-se. Al màxim que pot arribar és a no perdre massa, a convèncer els habituals de que aquesta vegada ho faran millor.
Els nacionalistes no volen marxar d’Espanya, llavors ERC és incómode. Els socialistes no volen marxar d’Espanya, llavors ERC és incómode. Qualsevol pacte será un caos perque el govern sempre tindrá un enemic interior. Si volem un Estat Propi ni PSC, ni CIU.