Avui coincideixo amb la manera com
Vicent Partal valora el fet que Montilla hagi apartat PP Zaragoza de la primera línia de l’equip de campanya del PSOE-C. A mi també em cansava la cantarella hipòcrita d’aquell home que, de tant obsessionar-se amb el PP, li n’ha quedat el nom. En Montilla, que també es diu José, no deu voler que li passi el mateix. Amb tot, jo hi afegiria un parell de coses. La primera, que la cantarella de Zaragoza ha entrat més en joc quan es tractava d’eleccions espanyoles. Recordeu que a les del nostre Parlament es tractava d’esgrimir fets i no paraules. La segona, que el canvi cap a una actitud constructiva que ens vol vendre Montilla no resulta creïble si dies abans s’ha dedicat a titllar d
‘irresponsables les persones que han volgut dedicar dosis considerables del seu temps lliure, i de manera exemplarment desinteressada, a l’organització de les consultes. Es pot tenir una actitud constructiva i alhora anar contra el poble i contra milers de persones que són precisament un exemple de civisme i de compromís amb els valors democràrics?
Suposo, sigui com sigui, que és la manera que tenen alguns de reconèixer els errors, de donar la raó als qui hem estat dient que no es pot anar així per la vida i que aquestes actituds fan un flac favor al funcionament polític col·lectiu. La decisió es pren, a més, en un context en què coincideixen les baixes temporals de Jaume Matas al PP, Rubèn Novoa a CDC -salvant les distàncies, si m’ho permeteu, però també en un cas de mig reconeixement d’excessos comesos- i de Miguel Ángel Martín al PSOE-C -el que va dir allò de la Sra. Terribas i que, per cert, no ha dimitit del càrrec a l’Institut Metropolità del Taxi-; per no dir que la campanya “il·lusionadora” i “braveheartejant” de CiU és també un reconeixement tocatardà de la pífia del DVD d’en Madí. Aquests no són tan honestos i, en lloc de reconèixer res, s’expliquen a través dels fets i si passa, passa. I tal dia farà un any.
I acabo. Enmig de tot això, el missatge que la independència ens convé a tots al marge de la llengua que parlem o del país des del qual hàgim arribat a Catalunya continua penetrant en col·lectius on fins fa poc desestimàvem haver de destinar recursos i esforços. Fins fa poc pensàvem que ja era prou difícil provar de convèncer els eterns amants del peix al cove que allò s’havia acabat i, per tant, ni ens plantejàvem haver de parlar d’independència als qui gairebé mai no parlen català, s’emocionen amb la selecció espanyola, confonen Lluís Llach amb Joan Manuel Serrat o no saben res del país que no sigui allò que tenen emmurallat dins la seva suburbial comarca. I no: cal entrar-hi sense prejudicis. No pas brandant l’estelada i posant l’estaca a tot drap com deia en Carretero. Això no cal perquè no es tracta de dir-los que han de canviar els seus sentiments. Cal entrar-hi amb l’argument econòmic, perquè aquest sí que el pateixen, i fins gosaria dir que molt més que la majoria de catalanoparlants. Sense complexos, sense prejudicis i sense por. “Ah, ¿pero tu no quieres que Catalunya tenga un estado propio?” Aquest és el missatge que vaig provar de transmetre amb aquest vídeo que ja ha tingut més de 2.500 reproduccions i aquest és també el missatge que devia quedar en la ment dels teleespectadors del programa d’entrevistes de Justo Molinero després que hi passés Alfons López Tena. Els partits han de desenvolupar ara estratègies específiques per a aquests col·lectius. El PSOE-C no, és clar; ells no cal. Com que no creuen que la independència sigui una solució no cal que facin res. Tranquils.
Només voldria matisar el que dius sobre Carretero. Ell mai ha dit el que tu dius en el seu nom. Ans el contrari, sempre ha dit i ho he escoltat d’ell en dues ocasions quan se li ha preguntat al respecte, el mateix que tu dius:
“cal entrar-hi sense prejudicis” i en aquest sentit, ell diu que el que no s’ha de fer és anar-hi posant una cançó dels “chunguitos” com va fer un dia en Pujol al Baix Llobregat en un acte de CiU, si no que s’ha d’anar sense complexes i perjudicis, sense amagar-nos que som catalans i ens agrada Lluis Llach. Ho diu en el sentit de que a aquesta gent, el que no vol es sentir que algú va a vendre’ls la moto, sinó un que va a parlar francament, com és i dient les coses pel seu nom. Voler anar fen-t’he passar per el que no és, o pitjor, volent imitar-los per quedar bé, quedes com un falç o engalipador i tot el que diguis no serà pres en consideració.