A cada dia que passa creix la tensió
i la indignació. Cada cop és més versemblant
l’articulació del moviment de desobediència cívica
que la societat catalana i la basca demanen. No estem disposats a
quedar-nos aturats mirant com passen aquestes eleccions com si res.
La nostra visió de les coses no coincideix amb la dels mitjans
de masses. A l’Estat espanyol passen coses molt greus. Torna
l’esperit del 13 de març, però amb uns aires ben
diferents. Volíem un catalitzador? Ja el tenim: No
time for love, la campanya sorgida de la blogosfera euskaldun. El
blocaire Vedrapitiús
hi veu clima d’insurrecció i no n’hi ha per menys.
Joan Puig, diputat d’ERC que
darrerament no para de fer presentacions del llibre, escriu al seu
bloc que Espanya no
garanteix l’Estat de dret. Així de clar i de rotund ho diu un
diputat: “Estic
fart, emprenyat, i indignat, Espanya no respecta el més mínim
dret a la llibertat d’expressió, és una vergonya que
Garzon i companyia vulguin donar lliçons de democràcia.”
Segurament la indignació supera la mateixa ERC. És
lògic que la militància aposti per canalitzar aquesta
indignació cap al vot republicà, però s’està
gestant una riuada que va més enllà i que veuria amb
molt bons ulls un gest de desobediència: o no presentar-se a
les eleccions o, en cas que sigui massa tard, anunciar que és
el darrer cop.
David
Navarrete, d’ERC també i de Vilafranca, explica per què
votarà ERC en un apunt.
Comparteixo i entenc la immensa majoria de motius que addueix, i
sobretot em plau llegir coses com aquesta: “M’agrada
veure com li canvia la cara al president de torn del seu Congrés
cada cop que un republicà català (suposadament
d’esquerres) gosa utilitzar la llengua d’en Miquel de Sirvent o
d’en Cristòfor Colom.”
Ja veieu que continua expandint-se el revisionisme històric
impulsat per Jordi Bilbeny. Però seobretot cal remarcar el
final: “Per
tot plegat, votaré ERC a les eleccions espanyoles, per
darrer cop.”
Un indici de desobediència, doncs, dins de la militància.
No pas desobediència envers el partit, s’entén, sinó
ganes de tocar el dos de manera irreversible i majúscula.
Antoni
Garcia, activista de l’ecologisme, militant d’ERC i impulsor també
de la PDD, recorda en un apunt que “l’Estat
es queda 2.622 euros de cada ciutadà català”.
Aquest argument sol, que des dels anys 90 i des de l’època
d’Àngel Colom es coneix com a espoli fiscal, ja seria un motiu
per deslegitimar l’espoli.
Entrevistat
per Cuní, Jordi Pujol assegura que “Si
a Madrid no paguen per endavant no pagaran, jo ja tinc experiència
en això”,
en una mostra més de desconfiança i des de
l’experiència
que li és reconeguda. I tanmateix, CiU també aspira a
tenir representació a la democràcia espanyola.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els blocs haurien de ser un clam unànim contra les mesures antidemocràtiques de l’estat espanyol. Avui i demà.
El meu bloc pot ser una forma senzilla de solidaritat.
El seu combat és el nostre.
Bon dia Xavier, molt interessant el teu apunt, com sempre. Per cert, un suggeriment: ni "xulo" ni "xuleria" són al diccionari. Se’n diu fatxenda i fatxenderia.
Em sembla important el matís.
Els insurrectes són els que s’alcen contra el govern establert. En una democràcia els insurrectes són doncs per definició antidemocràtics.
Ser insurrectes a l’Europa democràtica és una pèssima forma de fer avançar cap idea que aspira a una major lllibertat i justícia.
Per contrast, que no per contra, els insubmissos són els que no es sotmeten. Les democràcies per la seva proòpia naturalesa no sotmeten, perquè el sotmetiment comporta l’ús de la violència i el poder en democràcia s’obté no per l’exercici de la violència sinó per la delegació de cada un dels ciutadans que és el vot.
Justament estem arribant al punt crític en el que no és possible el manteniment de les violències que són el fonament de l’actual estructura de poder a l’Estat espanyol.
L’exercici de l’arbitrarietat d’aquesta violència que ara es dona en relació als independentistes bascos, siguin els més moderats o democràtics (cas Atutxa) o els més antisistema (cas Batasuna), mostra sense cap vergonya aquesta arrel autoritària i per tant antidemocràtica.
Si aixó d’Espanya és realment una democràcia, els insurrectes són els que ocupen les institucions: els jutges que actuen per conveniència i oportunitat política i no per garantir els drets democràtics, i tots els jerarques que per oportunisme i covardia callen o aplaudeixen.
Jo sóc dels que voldrien un acte important no d’insurrecció sinó d’insubmissió catalana, que a més el veig possible, necessari i imprescindible. I penso que aquest Acte important hauria de ser del Parlament de Catalunya i impulsat per les forces sobiranistes. Penso que hauria de ser alguna cosa així com recordar a la Corona que els Decrets de Nova Planta mai foren validats per les Corts Catalanes ni pel poble de Catalunya i per tant són il·legals totes les complilacions i lleis espanyoles que mantennen i es fonamenten en el dret de conquesta. El poble hauria de ser convocat a les portes del Parlament per donar relleu, força i trascendència a un Acte que representaria un pas inqüestionable doncs deixeria de ser un Parlament Autonòmic per esdevenir un Parlament Nacional, i s’obriria un "caixa o faixa" amb Espanya, una Espanya que no pot utilitzar el seu exèrcit contra uns insubmissos i si contra uns insurrectes.
Després de donar-hi moltes voltes, a les properes eleccions penso votar a les persones que valoro com capacitades per assumir aquesta responsabilitat nacional que s’apropa, la de deixar-se de proclames i recuperar en nom justamnet dels principis democràtics el poder que ens fou arrebassat per la força de les armes.
Tensió e indignació, també jo ho veig així. El que passa que som una minoria molt polititzada els que vivim l’actualitat amb aquesta intensitat. T’asseguro que en molts ambients, la majoria, has de deixar de banda la política catalana per no semblar un tocat del bolet.
Bé, el consol és que sempre és una minoria la que arrosega a la majoria silenciosa.