Montilla seria un excel·lent candidat a president de la Generalitat si Catalunya tingués un estat propi. Si el PSOE fos el partit que governa el país veí i prou. Aleshores, el fet que una persona nascuda a Iznájar volgués ser president de la Generalitat (i sempre que no fos amb un projecte annexionista) reflectiria la normalitat del nostre país, un país ple d’immigració que fa del catalanisme un factor d’integració i del català, la llengua de cohesió social. Aquí hi ha un projecte, els Països Catalans, que encara està per desenvolupar. Té un gran pes històric, però hi ha massa reticències i massa inèrcies a l’hora de fer-ne un projecte comú amb polítiques transversals que impulsin cultura, comerç, educació, noves tecnologies, etc. Si Montilla treballés per aquest projecte, seria un excel·lent candfidat. Però encara no és la seva hora, perquè Catalunya continua sotmesa a Espanya i això el converteix en peó de l’espanyolisme. Si Zapatero ha mogut els fils per defenestrar Maragall, què no faria amb Montilla? Només serà un candidat sòlid el dia que el PSOE no decideixi sobre el PSC.
Però tampoc és l’hora del pacte CiU-ERC, si no és que tots dos partits acorden un full de ruta per a l’autodeterminació en la propera legislatura. Insisteixo en l’article que ahir publicava Pere Martí a l’Avui. Aquest pacte tindrà sentit el dia que les dues forces sumin, no pas una majoria absoluta justeta, sinó una majoria social inqüestionable, i s’uneixin en l’empenta final cap a l’obtenció d’un estat propi. L’enquesta de diumenge de La Vanguardia deia quina és la voluntat dels votants de CiU: un 42 % vol la sociovergència i un 35 % vol el pacte amb ERC. En canvi, un 40 % de l’electorat d’ERC vol reeditar l’acord de les esquerres i un 41 % vol el pacte am CiU. Aquesta voluntat dels votants, a més, s’ha de complementar amb les declaracions dels dirigents: des d’ERC s’ha admès la possibilitat de fer president Artur Mas, mentre que Mas ja ha dit que no volia Carod de conseller primer. La campanya "Jo també vull un estat propi" va permetre ja en la seva primera edició (del 8 al 15 d’octubre fem la segona) que es visualitzés el sector sobiranista de CDC. Hi són. Ara falta que es noti.
Mentrestant, avui Vilaweb TV ofereix una entrevista a Joan Saura. En veure-la, em preguntava per què a ICV no se li retreu l’actuació del PSC com sí es fa amb ERC. L’actuació d’ERC al govern no ha estat pas més negativa que la d’ICV. La política d’habitatge no s’ha notat gaire, Milà va protagonitzar un incident en utilitzar un helicòpter per qüestions personals, no han pogut evitar certes decisions del PSC que han afectat i molt el medi ambient; i el que és la pitjor actuació de totes: el mateix Saura com a conseller de Relacions Institucionals i Participació ens va preguntar a tots quin estatut volíem, vam deixar-ho clar el 30 de setembre i després no ha defensat la nostra voluntat. Com a conseller, hauria d’haver liderat la defensa institucional de l’estatut del 30 de setembre, havent-hi com hi havia un compromís de respectar-lo. Amb tot, a ICV no se la fa responsable del descarrilament del tripartit, i a les enquestes diuen que pugen. Ara vénen els pressupostos de l’estat espanyol amb la inversió per a Catalunya (i amb la notícia de les inversions de rodalia de Renfe com a rerefons) i veurem quin protagonisme hi té Saura. Si l’ascens d’ICV té més a veure amb el desgast dels altres que no pas amb els mèrits propis, potser haurem de començar a plantejar-nos qui o què desgasta el Govern de la Generalitat. És clar que aquesta és una pregunta retòrica. Com no ha de desgastar suportar les ingerències del govern espanyol? A veure si CiU no va caure per l’acció del govern espanyol. A veure si Maragall no ha plegat per l’acció del govern espanyol. A veure si ERC no ha patit l’acció del govern espanyol. Si governes poc es nota menys, però a mesura que guanyes poder es comença a notar més, que és el que ha passat a ERC. Si el desgast és el comú denominador, si us plau, posem el tema damunt la taula i a veure si aconseguim tenir governs que s’erosionin sols i no pel desgast d’altres governs.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hola Xavier, acabem d’afegir el teu bloc a la nostra secció d’enllaços. T’agrairiem que tu ens afegeixis al teu.
Gràcies Sergi.
Els uns i els altres
http://bloc.balearweb.net/445
Sobre l’origen de Montilla no sé ni per què n’hem de parlar. Això és el que volen els socialistes, provocar que algú el desqualifiqui per no haver nascut a Catalunya. De fet, només ha sortit de boques socialistes o d’aquests Ciutadans de Catalunya, aquesta idea donant per suposat que als nacionalistes no els fa cap gràcia, encara que ni CiU ni ERC afortunadament no hi diuen res.
Ara bé, un cop dit això, no estic d’acord amb la teva afirmació que Montilla seria un bon candidat, si no tingués al darrere la dependència de Madrid. Montilla és un mal candidat, sobretot per la seva escassa preparació i capacitat política i intel·lectual. Algú sap quina carrera universitària té? Una cosa és que sigui prou murri i espavilat com per sortir-se’n en moltes situacions, i que fins i tot no hagi estat mal alcalde… però s’ha vist desbordat com a ministre. Catalunya es mereix algú amb més capacitat.
Sembla que tots els poders ens volen fer creure que ERC ho ha fet tot tan malament i, per això, anirà cap enrera com els crancs.
Poden prendre com a exemple de la tan campanejada davallada el resultat del referèndum, l’acció de govern, la iniciativa nacionalitzadora, la manca d’instint polític?
Al meu parer, han tingut molts d’encerts, inclòs el referèndum (hem de fer memòria del 50% d’abstenció?), i els resultats potser els veurem ara a les properes eleccions.
CiU i ICV no pujaran pas tant com alguns diuen (i volen), el PS i el PP baixaran molt més d’allò que alguns diuen (i volen), i ERC no només no baixarà com alguns diuen (i volen) sinó que pujarà com alguns no diuen (ni volen).
Endavant Xavier (i visca la terra i mori el mal govern, sempre)
Aquest hauria de ser el futur govern de Catalunya -allà, pel segle XXII- si ICV aconseguís ser això que diuen les seves sigles: Iniciativa (on és ara?) per Catalunya (per la Catalunya del PSOE, de moment, i prou) i Verds, perquè els temps demanen consciència ecologista activa, i no aquests enormes pecats per omissió que cometen els biosaures. ICV puja actualment a les enquestes perquè no ha tingut cap actuació de risc. Allò que més s’hi va assemblar va ser la tímida oposició inicial al Túnel de Bracons, i ja vam veure com va acabar. D’ençà d’aleshores, res més: l’Eco dels Socialistes, com bé diu la caricatura.
I ERC hauria de pensar-s’ho bé abans de tornar a entrar al govern. No val voler tocar cuixa a qualsevol preu. Passat l’1 de novembre, cal escenificar la negociació a dues bandes, si no és que la sociovergència no té cap vergonya de si mateixa i tiren pel broc gros, que també podria ser, per bé que són massa sibil·lins, uns i altres, per mostrar-se del tot d’acord a cara descoberta.
El PSOE no permetrà un pacte del Tinell II, perquè el desgast de cara al març del 2008 seria massa gros a Espanya. Si autoritza un Tinell II només serà per una raó: per desactivar l’independentisme escenificant la segona expulsió d’ERC del govern abans d’aquest març 2008. El pretext seria del tot accessori, però el ridícul republicà seria històric i dubto que mai pogués tornar a aixecar el cap. I em temo molt que si ERC decideix recolzar CiU, la jugada podria molt ben ser la mateixa: destrossar el rival mitjançant un parany polític que no sé imaginar, però que servís per fer-lo fora del govern. El ridícul encara seria pitjor, perquè escenificaria la incapacitat dels consellers republicans per mantenir el seu lloc de treball, sigui amb l’aliat polític que sigui. La patacada electoral seria definitiva, aleshores.
Així les coses, crec que la força d’ERC s’ha d’exercir des de fora del govern, si més no en aquesta legislatura. No donar mai suport a les polítiques sucursalistes i que quedi clar qui les fa -CiU amb recolzament de PSC, o a la inversa-, i que si CiU avança en algun terreny catalanista ho faci amb els vots d’ERC. Acabats els torns de negociació, la sortida honorable d’ERC hauria de ser proclamar que no hi ha hagut entesa amb cap dels dos candidats a president perquè cap dels dos oferia prou garanties per assolir els mínims que demanen Carod i Puigcercós -que és allò que demanaria qualsevol català assenyat i sensible per al seu país-. "Ho sentim molt: no podem acceptar d’entrar ni en un govern, ni en un altre. Donarem suport a la investidura de Mas, perquè la sevo opció sembla la més convenient per Catalunya, ara per ara, i li garantim aquells suports puntuals que calguin per als punts de programa en què coincidim, però les diferències entre les prioritats d’ambdues formacions són massa grans com per gestionar-les des del mateix govern". I a pastar fang.
Volum d’escons, càrrecs i tenir la "clau" són tres motius que han donat molt més relleu a ERC dins el Tripartit. Iniciativa poca incidència pot tenir en el desgavell del govern, el mateix Puigcercós fa poc va dir que han estat uns inútils i és clar,".qui no remena no en trenca". Penso que aquestes eleccions tenen que decidir moltes coses, és un moment important i val la pena que ERC i CIU donin el pas cap a un pacte nacional. Altra cosa ( i espero que sigui aquesta la raó) és que no ho proclamin, ja que això podria provocar la mobilització del electorat que busca de manera desesperada el PSC, aquells que sentir parlar de anar votar pel Parlament i escoltar com plou és el mateix
Company Xavier Mir, ja he fet la rèplica al teu post. Espero que aquesta vegada tots els comentaristes que vulguin comentin el post, no altres qüestions.
David Gutiérrez.
Ja vaig dir no se on (en un post al meu blog o en un comentari que ves a cecar-lo ara) que potser el millor (o el menys dolent) donades les circumstàncies actuals seria una sociovergència a Catalunya i Madrid (com a CiU ostentant la presidència i les carteres més decisives aquí) i collar a Madrid com en els vells temps. I que mentrestant , ERC quedés com a partit cap d’oposició la qual és una escola fantàstica de fer política (I així aprendrien a no anar amb el lliri a la ma i a tenir més mala llet i a saber mossegar). Però preparar el terreny per a col·laboracions en "temes nacionals" on haurien d’actuar sense fisures.
No és que sigui el meu desig (no molt menys), jo també voldria un pacte nacional però crec que no estan preparats ni els uns ni els altres (i en un mes no ho arreglen això)
Recordem que els partits forasters defensen els interesos forasters,
però els partits catalans, defesen els interesos catalans?