Just a sota del comentari esmentat de la Mireia Miró n’hi ha un altre de l’Anselm que, si m’ho permeteu, és una escopinada a tot plegat. Si donant aquest tractament a les informacions algú espera captar algun vot despistat, que sàpiga que l’efecte final és aquest: engegar-ho tot a la merda amb perdó de la paraula. Però aquest bloc no ho engega tot a la merda. Continuarem. Malgrat que al costat d’altres mitjans el bloc té encara un pes ínfim, continuarem oferint aquesta mirada sobiranista.
I la mirada es queda, avui, amb les paraules d’Artur Mas dient a Montilla que segons quina hagués estat l’actitud de CiU el seu govern tenia els dies comptats. Què vol dir això? Si CiU considera que ha rebut una proposta formal que li permeti presentar-se com a alternativa de govern, per què no ho ha fet efectiu? I si no l’ha rebuda, per què hi confereix tant de protagonisme? Carod va dir una obvietat per molt que Mas intentés deixar-lo en ridícul: mentre no hi hagi res lligat, la lleialtat al govern està assegurada. I això tampoc entra en contradicció amb les paraules de Vendrell: si CiU decideix fer el pas, ERC li obre els braços. Fins i tot estarien disposats a fer Mas president si posaven aquesta condició. I si l’entesa fos ràpida, no caldria ni esperar que s’esgoti la legislatura. Però tota aquesta feina encara està per fer, i CiU ha preferit convertir-ho en escàndol. Avui ja parlen de moció de censura si Montilla no castiga la deslleialtat d’ERC. Finalment, doncs, les intencions de CiU són clares. L’estratègia de CiU continua essent desgastar ERC esperant recollir-ne algun vot, quan el vot que pugui passar d’un a l’altre està ja més que fastiguejat. La veritat és que l’espectador de la política no pot evitar sentir certa llàstima i certa impotència pel debat partidista i pel tractament mediàtic. Però hi ha una sortida: la societat civil sobiranista. Els hem demanat el debat i l’han potinejat, però no podran evitar que la qüestió que volíem plantejar torni a l’agenda política. Al Parlament s’ha tornat a parlar d’autodeterminació. I això ja no ens ho treuen.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt d’acord, Xavier. Els nostres polítics massa sovint no estan a l’alçada, però això no ens ha de desanimar. La societat civil sobiranista anirà creixent perquè avançar cap a la plena sobirania és avançar pel camí del sentit comú.
No son sobiranistes, ho han deixat clar moltíssimes vegades i ara un cop més. Només volen el poder per continuar fent el que han fet durant 23 anys, es a dir res que signifiqui un avenç nacional. Són fidels als seus donants anònims i no al pais. Si per aconseguir un referèndum d’autodeterminació ens hem de refiar d’aquests ho tenim clar. I el problema es que mentre uns van amb el lliri a la mà els altres es dediquen a la guerra bruta amb el suport dels mitjans de comunicació. CiU es una llosa de la que ens hem de desfer si volem algun dia ser una nació lliure.
Certament, les 4 vegades anteriors, en que les mocions positives sobre el dret de Catalunya a l’autodetrminació, la Generalitat estava presidida per un nacionalista (Jordi Pujol) i governada per forces nacionalistes catalanes (CDC i UDC). I es van preparar , amb temps, i pactant-les, abans de presentar-les i sense necessitat d’esbombar-les gaire, entre els dos grups parlamentaris nacionalistes, sense protagonismes per separat. Sense calçotades. Sense subhastes. Sense marxes enrera.
Ara, enguany, ha estat i es una altra cosa, ben diferent. I també en això. Molt diferent. I no s’ha aprovat res. Aquesta és la diferència. Qui guanya? Montilla, ratificat per la lleialtat declarada urbi et orbe per Carod, i el Psoe. Ho tenen clar. A diferencia del anys, llargs i fructífers, de la presidència Pujol, ara, els grups nacionalistes ni es posen d’acord en un tema de principis important, sobre el qual, parlamentàriament, havien mostrat el seu acord 4 vegades, 4, al Parlament català. I Madrid n’havia pres nota. I ara, també, però amb una nota ben diferent.
No entraré (ja hi ha molts mitjans digitals i en paper , i blocs,on hi ha la correcta versió dels fets que han passat aquests 5 dies inclos aquest matí) en cap discussió sobre si tu haguessis fet o jo hagues fet i tu mes o jo menys. No cal.
Nomes vull deixar constància del text de la "resolució transaccionada" que ha stat molt a punt de presentar-se conjuntament aquest matí pels grups de CiU i d’ERC, per consensus, i que, dissortadament, no ha acabat en presentació, atès que la direcció màxima d’ERC ha fet marxa enrera i no ha ratificat la feina feta pels parlamentaris negociados que ho havien consensuat.
Deia aixi:
__________________________
Davant la possibilitat que el Tribunal Constitucional declari nuls
alguns articles de l’Estatut o en faci una interpretació restrictiva,
"el Parlament de Catalunya manifesta la necessitat de contemplar
sense excepció totes les sortides democràtiques i pacífiques que puguin
satisfer millor les legítimes aspiracions d’autogovern de Catalunya,
inclosa l’exercici efectiu en referèndum del dret a l’autodeterminació
del poble de Catalunya, d’acord amb les reiterades resolucions en
aquest sentit d’aquest Parlament, per poder fer efectiu el dret
democràtic a decidir sobre la constitució d’un Estat propi en el si de
la Unió Europea."
____________
L’abortament, en el termini legal d’aquest matí, això sí, d’aquest "nasciturus" català ,nacionalista/sobiranista/independentista (com li volgueu dir), no m’ha agradat.
M’ha decebut força. Políticament, no per moral o conciència individual.
Però les coses són, sempre, com són.
No com voldria.
Tanmateix, com sempre, seguint els exemples de generacions anteriors, seguirem i tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, i , segur, tornarem a véncer.
Però si pot ser aviat, millor que massa tard.
El pais necessita victòries nacionals, petites o grans, ja.
Per l’autoestima col.lectiva.
Per a compensar tantes decepcions, desenganys i frivolitats.
De ben segur, també en noves resolucions sobre el recordatori de la legitimitat de dret a l’autodeterminació, tornarem a véncer.
.
L’abortament, en el termini legal, aixó si, d’
“Nasciturus” és un terme jurídic que designa al
"concebut i no nascut’.
Aquesta és la història d’un avortament
explicada des del punt de vista del més feble
Fins i tot allà on poses les comes, Xavier, jo també les hi hagués posat. Amb això vull dir que comparteixo al cent per cent tot el teu raonament. Has deixat ben clar què ha succeït avui al Parlament. Comparteixo sobretot la teva darrera frase final: s’ha tornat a parlar d’autodeterminació al Parlament.
Calen de ben segur unes quantes vegades més discursos com els vistos avui al parc de la Ciutadella, per tal que entri a força més gent. I després … està clar, però molt clar, un cop ens haurem adonat que hem estat enganyats de forma col·lectiva, només voldrem una única explicació: independència.
Merci pel teu esforç Xavier, de bon tros en sortirà fruits del teu blog.
Xavier,
Evidentment que el meu comentari és una escopinada. Ho és als dirigents de Ciu i a en Mas, per tirar per la borda el millor d’en Pujol i quedar-se només amb el pitjor, per tenir una estratègia que només consisteix en tornar a manar (on sigui, amb qui sigui i com sigui) sense cap tipus de principis, per tenir un equip que no gestionaria ni un locutori en el món real. Ho és també als dirigents d’Erc i a en Carod, per haver perdut el nord, per "espanyolisme mental" (m’encanta aquesta definició d’en Carretero), per adoptar una estratègia del pragmatisme pel pragmatisme, sense estació de sortida ni d’arribada. Amb l’agravant que amb aquests últims hi teníem dipositades unes expectatives més altes que amb els de Ciu, de la que ja coneixíem les misèries.
A tu potser t’és igual però objectivament aquesta gent està incapacitada i no mereix que els voti cap persona mínimament sensata. I el fet que el Montilla i el seu equip siguin uns mediocres el projecte dels quals consisteix en no tocar res (no sigui que la caguin) no fa als altres millors.
Dit això, no voldria que extenguessis la meva escopinada a aquesta colla de pallassos no professionals a tot, cosa que no era la meva intenció. Potser hem posat massa expectatives en uns polítics que s’han revelat pitjor que mediocres.
Gràcies a Déu, hi han moltes formes de fer les coses i molts camins. L’Antoni Vives que tot i ser polític sembla persona amb el cap ben amoblat, parlava fa 2 dies de fer-se d’ACPV, jo hi afegeixo el fer-se parella lingüística, el pensar dos cops què comprem i en quina llengua, etc. en definitiva, que cadascú trobi el seu camí en el que fa i en el seu dia a dia.
Continuarem, i tant que continuarem, només que per altres camins.