Blog d'en Xavier Mir

En els debats d’aquest 28-M hi té un gran pes l’abstenció. Al Principat, aquestes municipals han deixat unes xifres realment preocupants. En una ciutat com Mataró (feu socialista, per cert), la participació ha passat del 60,7 % el 2003 al 46,2 % el 2007. Amb aquesta evolució es fa possible que CiU, havent tingut 2.000 vots menys, hagi guanyat un electe. I això no impedeix que el cap de llista Joan Mora ho visqui com un triomf. Els partits estan atrapats en unes dinàmiques que fan difícil l’autocrítica. Els mitjans de comunicació tradicionals, sempre disposats a magnificar l’humil i sincer reconeixement d’un retrocés en el suport, no hi ajuden gens. Però em sembla urgentíssim obrir el debat de l’abstenció. I si pot ser, que no sigui esbiaixat i interessat.

Entre els motius amb què es pretén explicar l’abstenció n’hi ha un que resa que la gent està farta de no saber on anirà a parar el seu vot o que la força més votada no pugui formar govern. Alguna cosa semblant deia Vicenç Villatoro avui a L’Oracle de Catalunya Ràdio. Crec que aquest és un dels arguments esbiaixats i que cal combatre. La gent ha de votar allò que li sembli i entendre que a partir dels resultats es formaran les majories que siguin possibles, perquè aquesta és una de les bases del sistema democràtic que tenim. I si hi ha algú que no ho entén, se li ha d’explicar i no tenir la perversió d’aprofitar-ho en benefici propi.

També hi ha un component conjuntural en el fet que tenim massa fresc tot el llastimós procés de reforma de l’Estatut. Vist com han anat les coses, el diferencial d’abstenció al Principat deu explicar-se, en bona part, per això. Però també aquí cal fer pedagogia i demanar a la gent que no se senti ben representada que votin en blanc, però que votin. Si del que es tracta és de forçar aquest debat perquè hi hagi reformes democràtiques que permetin més participació, el vot en blanc és molt més efectiu, és un missatge molt més clar i directe. Jordi Sànchez parla avui de desafecció ciutadana cap a les institucions públiques. És això el que persegueix l’abstencionisme militant que es barreja amb el gandul? Carregar-se les institucions democràtiques?

I de tot plegat, jo també en faig la meva interpretació. El nostre sistema polític està malalt. Els partits estan atrapats pel joc de majories, pels acords de govern i per la pressió dels mitjans. I les poques vies de sortida que hi ha són sistemàticament bloquejades. Si diumenge mateix llegia a El Punt que Maragall defensa les llistes obertes per reduir l’abstenció, avui Miquel Iceta (té collons: del mateix partit!!) surt a dir que ni parlar-ne. Doncs jo penso que la gent ha arribat a la conclusió que votar no serveix per res perquè aquest és el missatge que li arriba constantment. Només cal veure l’evolució de l’abstenció: del 38,73 % de les municipals de 2003 va anar-se reduint al 36,62 % de les del Parlament i va tocar sostre en el 23,04 % de les del Congrés (l’agitat 14 de març). Però des d’aleshores s’ha tornat a engreixar. L’1 de novembre passat va tornar a pujar al 43,22 %, per la qual cosa no es pot atribuir als pactes de govern que en van sortir, sinó a tot el procés anterior de reforma de l’estatut. I ara ha culminat en un preocupant 46,20 %.

La gent té la sensació que la seva voluntat política no arriba on ha d’arribar. És com si es trobessin atrapats en un embús de trànsit. No es pot anar ni endavant ni enrere perquè pertot arreu hi ha obstacles. Necessitem un helicòpter que vingui, via aèria, a retirar l’obstrucció. Necessitem anar al nucli de tota regeneració democràtica: la sobirania. En un país on els pocs que van decidir que volien el nou Estatut (prèviament retallat per qui l’havia de respectar) no són tinguts en compte, no es pot demanar als votants que creguin en el seu vot. El problema l’han patit ara els ajuntaments, però ve de més amunt. S’ha intentat solucionar des del Parlament, però venia de més amunt. El problema és la sobirania, i fins que no es resolgui aquest problema no serà possible la regeneració de la democràcia.