L’Estat espanyol sembla que ha trobat una estratègia rendible. Es tracta de promoure un seguit de lleis i decrets que envaeixin competències de la Generalitat. La cosa funciona de la manera següent. Es posa una llei sobre la taula com pot ser la de la Dependència, una llei destinada a ajudar sectors molt necessitats, i no es té en compte que envaeix competències de la Generalitat. I a partir d’aquí, a veure què passa. I el que passa és que, a més de legislar seguint criteris d’esquerres, s’aconsegueix posar en peu de guerra un sector radicalment contrari a la invasió de competències. Com que la cosa funciona perquè l’enfrontament entre ERC i CiU els desgasta mútuament, s’adonen que han trobat un filó d’or i l’exploten.
Així han seguit el decret d’Ensenyament, l’amenaça d’una nova Loapa, la invasió de competències en Benestar, l’ajornament de l’aplicació de l’estatut i altres fites del model centralista que permeten parlar d’una situació de pànic competencial. Davant d’aquesta situació, alguns cometen l’error de castigar la víctima i deixar que el botxí se la campi. Però l’error més gran és creure que només fa de botxí per als uns, i que quan s’hi posin els altres tots serem amics. L’ofensiva competencial ve de l’Estat espanyol i encara pot anar a pitjor, i la realitat és que no s’hi pot fer gaire. Interessadament, els entorns de CiU pretenen que la solució és que ells tornin a governar, cosa ben legítima de reclamar, però tanmateix inútil, perquè el problema no és qui governa sinó què governa, en quin marc desenvolupa la seva acció de govern i si té o no té plena autonomia per fer-ho. Pensant en els oblits interessats, en qualsevol cas, l’implacable Ridao ha recordat algunes coses de l’etapa CiU.
Davant d’aquest pànic competencial, la resposta és, novament, la via sobiranista. Si l’Estat està decidit a no respectar les competències previstes a l’estatut, si demostra una mala fe insuperable en la seva aplicació i en el seu desenvolupament, cal plantejar-se la via sobiranista com el coll d’ampolla a trencar. Cal recordar que d’aquí a un any i un mes hi ha eleccions a Espanya i que el mal menor és la reedició d’un govern socialista amb majoria relativa. La resta d’opcions no conviden precisament a l’optimisme. Per tant, som a les acaballes del model autonòmic. És el moment de prendre consciència dels límits del model estatutari i fer el salt. Davant d’això, però, tenim la desgràcia que n’hi ha que prefereixen estendre una sensació de frustració nacional, com Francesc Marc Àlvaro fa uns dies o Marçal Sintes dimarts a l’Avui. Qui vulgui que es frustri, però que sigui una frustració volguda i deliberada, que no sigui interessadament induïda. I alerta, perquè abans d’incitar a la malaltia de la frustració cal assegurar-se que el remei previst serà efectiu, i no sé si CiU està en condicions de garantir el guariment. Contra la frustració, l’acció i la pressió, que tot està per fer i tot és possible. I a propòsit de tot això val la pena llegir l’article de Jordi Llavina al Singular Digital, on parla del programa L’Oracle i de la intervenció d’Enric Juliana davant l’afirmació d’un tertulià que va afirmar que el problema de fons és que el nostre país no té la sobirania. Com diu l’admirat Llavina, què ens queda als catalans sinó la revolta tranquil·la? Felicitats, Jordi! I si entreu al digital d’en Cabré, llegiu també l’article de Joan Costa. I per acabar, també recomano l’article de David Miró a l’Avui.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Els sembradors de frustració, o més aviat interessats en ressaltar la sensació frustrant que Espanya ataca i Catalunya no es defensa, suposo que actuen impulsats per la idea d’anar assentant les bases d’insatisfacció que acabin duent CiU de nou al poder, primar als ajuntaments, després una bona representació a Madrid, i el 2010, si no abans, a la Generalitat.
La dreta catalana ataca i no afluixa en la seva política de desgast del govern, el mateix que fa la dreta espanyola amb el PSOE, el que passa és que aquí es fa amb més bon estil, amb arguments -debatibles, com tot- i sense l’agressivitat vomitiva dels acòlits d’Aznar. Està bé que en Carretero es posicioni i es mobilitzi. Està bé que CiU reclami al govern actual allò que ells no farien si hi fossin, com bones proves en tenim dels seus 23 anys al poder. Està bé que els media afins a CiU pintin un panorama de frustració en la població catalanista i la sensació de conformisme en el govern. Està bé que molts votants d’ERC ens sentim confusos, estafats, enganyats o com a mínim insatisfets per l’actual paper del partit al govern, i alguns hàgim de fer teràpia abocant dubtes, idees o reflexions als blocs, com ara mateix estic fent jo. Està molt bé tot això, perquè SUMA i contribueix a crear un estat d’ànim, una fatiga d’Espanya, un rebuig per pura supervivència sota l’allau d’emboscades legals, menyspreus polítics, insults radiofònics, injúries, mentides, mala llet i voluntat d’esclafament que transpira l’Espanya una damunt nostre.
La societat catalana, fins i tot els seus articulistes més afins a la hispanitat, se sent cada vegada menys concernida pel lamentable espectacle de la política espanyola, i alguns han començat a reaccionar. La revolució de les corbates ja duu unes quantes passes en silenci, però pel proper dia 22 de març en prepara una a cara descoberta: una manifestació d’empresaris, Cambra de Comerç i d’altres instàncies oficials que unirà esforços i es posicionarà per exigir la retirada de traves a la conversió d’El Prat en una porta d’Europa per a vols intercontinentals. Hi ha companyies aèries internacionals que s’estan oferint perquè valoren l’estratègica situació geogràfica de Barcelona i les magnífiques possibilitats de comunicació de la zona, tant respecte d’altres punts importants de la península (València, Bilbao, Saragossa, Girona…) com del sud d’Europa.
La vergonyosa política comercial d’AENA, auspiciada pels poders de Madrid, pretén convertir la faraònica terminal T4 de Barajas en l’únic aeroport d’entrada intercontinental a Espanya, una afluència de trànsit que no conseguiria paliar el dèficit permenant al qual està destinat un projecte megalòman que només podrà subsistir gràcies a la solidaritat econòmica dels altres aeroports de l’estat. Ja que l’han feta, ja que l’haurem de pagar tant si funciona com si no funciona, és de justícia que Catalunya reclami almenys els mitjans (una aeroport competitu i en condicions de produir superàvits) per contribuir a sufragar el suprem despropòsit.
Si això ens és negat, si l’estatut rep la coltellada definitiva al Constitucional i ens tomben des de la financiació fins a la política lingüística, l’asfíxia cultural, política, econòmica i mediàtica s’ajuntarà amb la frustració que ara sembren els mitjans convergents i haurà arribat l’hora de girar el mitjó de la realitat. I els senyors de les corbates -els de debò, els que mantenen aquest estat ineficient amb els impostos de les seves empreses, no pas els putxinel·lis del Parlament- potser diran s’ha acabat el bròquil d’una santa vegada.