La setmana passada, i arran del discurs de Carod sobre el sobiranisme com a única alternativa al marc estatutari, el diari electrònic El Singular Digital va publicar un cara a cara sobre la qüestió que va enfrontar Hèctor López Bofill i Francesc Marc Àlvaro. El primer retreia a CiU la seva paradoxal resistència a incorporar el sobiranisme al seu programa com a partit nacionalista que és i atès l'evident esgotament del marc actual, i Àlvaro responia amb un text que val la pena llegir amb deteniment. D'entrada, banalitzava el debat sobiranista amb frases com "Em sembla prou evident que ara ens toca ocupar-nos de qüestions més urgents i potser més prosaiques que la independència"; "emprendre la marxa definitiva vers l’alliberament nacional, a imitació de Montenegro, Lituània o Eslovènia, segons el dia i l’humor"; "desconec quin és el camí cap a la independència i desconec també què vol dir exactament el mot independència a dia d’avui". I tot seguit llistava set punts que per a ell eren els arguments per contraatacar. Vegem-los.
1. "Canviar el sentit de les paraules fins al ridícul, com assegurar que per ser independentista ja no cal ser nacionalista." Àlvaro s'equivoca. L'afirmació és certa i el pensament que hi ha al darrere no pretén pas canviar el sentit de les paraules sinó reflectir una realitat que fins ara no havia estat prou reconeguda. En un apunt anterior ja comentava un article d'Eduard Vallory a l'Avui en què explicava els dos motius bàsics per voler-se independitzar d'Espanya. No és gens difícil d'entendre, i com que és evident que el Sr. Àlvaro no és cap ase, la seva sentència només pot ser una negativa a debatre aquest aspecte. Ho troba ridícul i no hi té res més a dir.
2. "Dir que és més important ser de dretes o d’esquerres que compartir idees bàsiques sobre el caràcter nacional de Catalunya (recordeu que a Escòcia o Quebec només hi ha un gran partit nacionalista que fa de casa comuna de moltes sensibilitats)". Les idees bàsiques sobre el caràcter nacional de Catalunya són compartides i això no ho ha negat ningú. Àlvaro es deu referir a l'opció estratègica d'ERC després de les eleccions i davant la negativa de CiU d'anar més enllà del simple desplegament de l'estatut. ERC aspira a tenir l'hegemonia de les esquerres a Catalunya, i aquesta és una aspiració ben legítima que en cap cas implica una renúncia a la plena sobirania. En segon lloc, Àlvaro fa una comparació amb altres nacions on hi ha un únic i gran partit nacionalista que fa de casa comuna de moltes sensibilitats. Però només cal recordar-li que si ERC ha experimentat el creixement que tots sabem ha estat en part gràcies a l'actuació de CiU, un partit que no ha dubtat a pactar amb el nacionalisme espanyol més agressiu. Així és difícil aglutinar totes les sensibilitats. I com a resultat d'aquesta estratègia avui tenim dos partits que aspiren a tenir l'hegemonia dels respectius sectors socials. D'altra banda, els partits nacionalistes que ell esmenta són impulsors del dret de decidir i no posen pals a les rodes del procés de sobiranització, cosa que permet arribar a dubtar de la naturalesa nacionalista de CiU i tot.
3. "Regalar el Govern i la presidència de la Generalitat a un dels dos partits nacionalistes espanyols (castigat terriblement a les urnes), que sempre posarà en primer lloc el poder de Madrid." Àlvaro, evidentment, nitan sols fa referència als avantatges que aquesta aposta pugui tenir per al sobiranisme. Amb un PP que a Catalunya no pinta res, l'aposta de fer entrar el nacionalisme espanyol al Govern amb la "nosa" dels independentistes és la millor manera de desactivar-los. Gràcies a aquesta aposta ara tenim un pols polític de gran transcendència entre ERC i PSC. Un PSC governant en solitari hauria estat un perill, però ubicar-los en un govern de coalició amb els independentistes els obliga a transigir, i això genera frustració entre els votants nacionalistes espanyols, que veuen que la promesa d'escombrar el debat identitari no acaba d'acomplir-se.
4. "Renunciar tàcticament a millorar l’autogovern enmig de falses onades i proclames rupturistes i, poc després, amagar el cap sota l’ala i acceptar que el govern espanyol desmunti el país a trossos, cas de la llei de Dependència, el decret del castellà o el projecte harmonitzador del ministre Sevilla." No existeix una renúncia a millorar l'autogovern sinó que existeix una situació legal per la qual l'estatut és una llei espanyola i per tant el govern espanyol té l'empara de la constitució fins i tot si en creu convenient la derogació. És per superar aquest problema i assolir la plena sobirania que ERC va preguntar a CiU si tenia intenció d'anar més enllà de l'estatut, i davant la negativa, es va fer l'aposta que es va fer. D'altra banda, l'afirmació que el govern espanyol desmunta el país a trossos hauria de ser suficient per fer el salt al sobiranisme. Àlvaro diu que ERC ho accepta, però no seria menys cert afirmar que CiU també ho accepta en la mesura que bloqueja la sortida, en la mesura que amaga el debat sobiranista.
5. "Malmetre el perfil del catalanisme i disminuir les institucions catalanes amb una barreja explosiva de verbalisme maximalista i gestió amateur de vol gallinaci." Aquí no hi trobo cap argument. És una percepció personal ben legítima a la qual puc contraposar la meva: el catalanisme només es malmet quan no s'és capaç d'assumir el sobiranisme com a única sortida vist que el model autonomista ja no dóna més de si.
6. "Acusar de traïció d’altres catalanistes que segueixen pensant que el millor camí per avançar és picar pedra cada dia, per enfortir la musculatura del país i estendre una consciència nacional entre molts ciutadans que viuen al marge de tot això." No existeix aquesta contraposició. Som molts els qui continuem picant pedra, tant si optem per CiU com si optem per ERC o per altres forces polítiques. No sé qui ha acusat de traïció. Àlvaro ho escriu i hauria de ser ell qui ho justifiqui. Però que quedi clar que es pot continuar picant pedra des de la societat civil o des de la militància, i que la feina que es pugui fer al Govern en queda al marge.
i 7. "Parlar sempre d’un futur ideal on serem independents mentre el present es deixa en mans del sucursalisme més tronat i intervencionista, el que pretén reduir “l’anomalia catalana” a folklore inconsistent." La independència no és un futur ideal sinó una necessitat. La feina a fer és aconseguir que el conjunt de la societat vegi els avantatges de tenir un estat propi tant si se sent nacionalista com si no se'n sent. Però això ens porta, un altre cop, al primer punt. I hauríem de tornar a començar.
Els set punt es poden respondre amb una nova pregunta. Tot el que diu Àlvaro pretenent copsar l'opinió del país està molt bé com a percepció personal, però la pregunta que es feia Hèctor López Bofill continua sense resposta. Per quin motiu un partit que es considera nacionalista presenta tanta resistència a secundar la via sobiranista en un moment en què l'autonomisme ja no dóna més marge per incrementar l'autogovern?
2. "Dir que és més important ser de dretes o d’esquerres que compartir idees bàsiques sobre el caràcter nacional de Catalunya (recordeu que a Escòcia o Quebec només hi ha un gran partit nacionalista que fa de casa comuna de moltes sensibilitats)". Les idees bàsiques sobre el caràcter nacional de Catalunya són compartides i això no ho ha negat ningú. Àlvaro es deu referir a l'opció estratègica d'ERC després de les eleccions i davant la negativa de CiU d'anar més enllà del simple desplegament de l'estatut. ERC aspira a tenir l'hegemonia de les esquerres a Catalunya, i aquesta és una aspiració ben legítima que en cap cas implica una renúncia a la plena sobirania. En segon lloc, Àlvaro fa una comparació amb altres nacions on hi ha un únic i gran partit nacionalista que fa de casa comuna de moltes sensibilitats. Però només cal recordar-li que si ERC ha experimentat el creixement que tots sabem ha estat en part gràcies a l'actuació de CiU, un partit que no ha dubtat a pactar amb el nacionalisme espanyol més agressiu. Així és difícil aglutinar totes les sensibilitats. I com a resultat d'aquesta estratègia avui tenim dos partits que aspiren a tenir l'hegemonia dels respectius sectors socials. D'altra banda, els partits nacionalistes que ell esmenta són impulsors del dret de decidir i no posen pals a les rodes del procés de sobiranització, cosa que permet arribar a dubtar de la naturalesa nacionalista de CiU i tot.
3. "Regalar el Govern i la presidència de la Generalitat a un dels dos partits nacionalistes espanyols (castigat terriblement a les urnes), que sempre posarà en primer lloc el poder de Madrid." Àlvaro, evidentment, nitan sols fa referència als avantatges que aquesta aposta pugui tenir per al sobiranisme. Amb un PP que a Catalunya no pinta res, l'aposta de fer entrar el nacionalisme espanyol al Govern amb la "nosa" dels independentistes és la millor manera de desactivar-los. Gràcies a aquesta aposta ara tenim un pols polític de gran transcendència entre ERC i PSC. Un PSC governant en solitari hauria estat un perill, però ubicar-los en un govern de coalició amb els independentistes els obliga a transigir, i això genera frustració entre els votants nacionalistes espanyols, que veuen que la promesa d'escombrar el debat identitari no acaba d'acomplir-se.
4. "Renunciar tàcticament a millorar l’autogovern enmig de falses onades i proclames rupturistes i, poc després, amagar el cap sota l’ala i acceptar que el govern espanyol desmunti el país a trossos, cas de la llei de Dependència, el decret del castellà o el projecte harmonitzador del ministre Sevilla." No existeix una renúncia a millorar l'autogovern sinó que existeix una situació legal per la qual l'estatut és una llei espanyola i per tant el govern espanyol té l'empara de la constitució fins i tot si en creu convenient la derogació. És per superar aquest problema i assolir la plena sobirania que ERC va preguntar a CiU si tenia intenció d'anar més enllà de l'estatut, i davant la negativa, es va fer l'aposta que es va fer. D'altra banda, l'afirmació que el govern espanyol desmunta el país a trossos hauria de ser suficient per fer el salt al sobiranisme. Àlvaro diu que ERC ho accepta, però no seria menys cert afirmar que CiU també ho accepta en la mesura que bloqueja la sortida, en la mesura que amaga el debat sobiranista.
5. "Malmetre el perfil del catalanisme i disminuir les institucions catalanes amb una barreja explosiva de verbalisme maximalista i gestió amateur de vol gallinaci." Aquí no hi trobo cap argument. És una percepció personal ben legítima a la qual puc contraposar la meva: el catalanisme només es malmet quan no s'és capaç d'assumir el sobiranisme com a única sortida vist que el model autonomista ja no dóna més de si.
6. "Acusar de traïció d’altres catalanistes que segueixen pensant que el millor camí per avançar és picar pedra cada dia, per enfortir la musculatura del país i estendre una consciència nacional entre molts ciutadans que viuen al marge de tot això." No existeix aquesta contraposició. Som molts els qui continuem picant pedra, tant si optem per CiU com si optem per ERC o per altres forces polítiques. No sé qui ha acusat de traïció. Àlvaro ho escriu i hauria de ser ell qui ho justifiqui. Però que quedi clar que es pot continuar picant pedra des de la societat civil o des de la militància, i que la feina que es pugui fer al Govern en queda al marge.
i 7. "Parlar sempre d’un futur ideal on serem independents mentre el present es deixa en mans del sucursalisme més tronat i intervencionista, el que pretén reduir “l’anomalia catalana” a folklore inconsistent." La independència no és un futur ideal sinó una necessitat. La feina a fer és aconseguir que el conjunt de la societat vegi els avantatges de tenir un estat propi tant si se sent nacionalista com si no se'n sent. Però això ens porta, un altre cop, al primer punt. I hauríem de tornar a començar.
Els set punt es poden respondre amb una nova pregunta. Tot el que diu Àlvaro pretenent copsar l'opinió del país està molt bé com a percepció personal, però la pregunta que es feia Hèctor López Bofill continua sense resposta. Per quin motiu un partit que es considera nacionalista presenta tanta resistència a secundar la via sobiranista en un moment en què l'autonomisme ja no dóna més marge per incrementar l'autogovern?


Mir ets un sectari i il.lús com l'alvaro.
som
una colonia si volem alliberar-nos serà si plantem
cara...
recordes la llei "de contractes de conreu"
???
s'aprova aquí, el congreso la rebutja i el
parlament la torna a aprovar..
moure's dins la legalitat
espanyola és un cul de sac, la sobirania del poble de
catalunya està representada al parlament fins que no
s'assumeixi això i és planti cara a altres
sobiranies... no tenim res a fer..
Per a suicidar-se no calen ajuts. Una persona sola s'ho pot arreglar. Exemples públics recents en tenim.
Aci resulta que un supporter d'ERC marca l'agenda, i tothom l'ha de seguir. Per reial decret. Per un 14% que val un 70%, sembla, i ningú ha explicat per què. l'Hèctor "imparable" pregunta, i au, tothom, durant 15 dies, a contestar a l'Hector. Que és el profe de la classe? Que estem a l'escola encara? Que és el moderador de debats de la societat civil?
No. No és cap d'aquestes coses.
Qui vol contesta i qui no vol no contesta. Com sempre. En llibertat i amb llibertat.
Ara bé, deixant ja la utilització de l'Hector imparable, ara resulta que l'únic problema del pais és que una majoria de gent no es vol afegir a una minoria de gent. O, en termes polítics, 48 diputats no volen seguir el que diuen que diran (no han fet res encara, amb els fets) els 21 d'ERC, que, de moment, participen al govern de l'espanyol Montilla i de l'espanyolista PSC-PSOE, com participen dels govern de l'espanyolista Corbacho a la Diputació, com participen del govern Hereu i del govern Clos anterior a l'Ajuntament de Barcelona, etc., etc., etc.
Quina via és aquesta que uns quants van repetint com a "sobiranissta" i que no hem vist traduïda en res concret, com a fets polítics, que no sigui subordinació 100% al Psoe?
És l'"acumulació de forces" que va dir el teòric X.Vendrell per a justificar la paràlisi i el no fer res d'ERC al govern Montilla?
Per a fer què? On està el programa de ruta d'aquesta via? Però abans, la via d'on surt? Del carrer Villarroel? Precisament d'allà? del 14%?
I hi ha material, energia, capacitat, per a seguir algun camí? Cap a on?I els maquinistes, qui són? O entre tots ho farem tot? Això ja se sap, però sempre uns fan més que d'altri.
Qué es , en concret, la via sobiranista del López Bofill, al qual es referia el blogger? No l'hem vist en cap lloc, fora de les teories genèriques.
Un referèndum per la independència el 2008?
amb el govern Montilla de convocant i de garant?
amb l'alcalde Hereu i el Ministre Clos de supporters, amb les seves administracions volcades?
I el reconeixement internacional?
Ja ho ha treballat això l'Hector? Ningú l'ha vist enlloc, per cert, més enllà dels Pirineus.
No serà el 2008 però més endevant? quan? ... quan es pugui????
I qui ho decideix això de quan es pugui?
L'Hector, el carrer Villarroel, el Carod, o el blogger?
Amb quina autoritas, moral, real, entre la població? Amb el 12-11% contrastat?
Serà fer a fer pinya, oi, potser,? o serà l'actualització de la minoria leninista que fa d'avantguarda del proletariat independentista, ara que ja no queda gaire proletariat.?
Les questions serioses millor abordar-les seriosament. No frívolament.
I per part de persones que tinguin capacitat, voluntat, possibilitat, i manera de fer-ho avançar.
No fent brindis als satèl.lits o al sol.
L'autoritas la tenen els nostres polítics electes, per això han estat elegits. I ells, que cada 4 anys se la juguen en les eleccions, són els qui han de marcar fulls de ruta, vies de camí, i confrontar-les amb la ciutadania, en les eleccions.
I respectar els resultats electorals, i els ordres de posició que han donat els electors.
I una darrera aportació, amb tota la bona voluntat i bona fe que em caracteritza: llegiu els estatuts de CDC, els d'ERC, els de UDC, i trobareu ben clarificats els objectius. Democràticament posats.
I les vies no tenen els noms que utilitzeu. Es , també una metàfora. Vàlida potser, però no deixa de sesr una metàfora.
El nacionalisme català, nomes fa 130 anys, pel cap baix, (en realitata 350) sempre ha tingut un objectiu final polític per a Catalunya: la seva sobirania plena i total, com la resta de països sobirans del nostre entorn, és a dir, la independència , en el sí de la Unio Europea, i amb característiques i institucions d'estal, com qualsevol altre estat.
I ens hem entés 130 anys en el que es volia dir.
I ara no volgueu tornar a dividir, com ja fan d'altres, inventant noms diferents per al que es el mateix.
La Catalunya lliure i plena que tantes generacions de catalanes i catalans han/hem tingut al cap. La Catalunya independent, en llibertat i amb democràcia pluralista.