1. "Canviar el sentit de les paraules fins al ridícul, com assegurar que per ser independentista ja no cal ser nacionalista." Àlvaro s'equivoca. L'afirmació és certa i el pensament que hi ha al darrere no pretén pas canviar el sentit de les paraules sinó reflectir una realitat que fins ara no havia estat prou reconeguda. En un apunt anterior ja comentava un article d'Eduard Vallory a l'Avui en què explicava els dos motius bàsics per voler-se independitzar d'Espanya. No és gens difícil d'entendre, i com que és evident que el Sr. Àlvaro no és cap ase, la seva sentència només pot ser una negativa a debatre aquest aspecte. Ho troba ridícul i no hi té res més a dir.

2. "Dir que és més important ser de dretes o d’esquerres que compartir idees bàsiques sobre el caràcter nacional de Catalunya (recordeu que a Escòcia o Quebec només hi ha un gran partit nacionalista que fa de casa comuna de moltes sensibilitats)". Les idees bàsiques sobre el caràcter nacional de Catalunya són compartides i això no ho ha negat ningú. Àlvaro es deu referir a l'opció estratègica d'ERC després de les eleccions i davant la negativa de CiU d'anar més enllà del simple desplegament de l'estatut. ERC aspira a tenir l'hegemonia de les esquerres a Catalunya, i aquesta és una aspiració ben legítima que en cap cas implica una renúncia a la plena sobirania. En segon lloc, Àlvaro fa una comparació amb altres nacions on hi ha un únic i gran partit nacionalista que fa de casa comuna de moltes sensibilitats. Però només cal recordar-li que si ERC ha experimentat el creixement que tots sabem ha estat en part gràcies a l'actuació de CiU, un partit que no ha dubtat a pactar amb el nacionalisme espanyol més agressiu. Així és difícil aglutinar totes les sensibilitats. I com a resultat d'aquesta estratègia avui tenim dos partits que aspiren a tenir l'hegemonia dels respectius sectors socials. D'altra banda, els partits nacionalistes que ell esmenta són impulsors del dret de decidir i no posen pals a les rodes del procés de sobiranització, cosa que permet arribar a dubtar de la naturalesa nacionalista de CiU i tot.

3. "Regalar el Govern i la presidència de la Generalitat a un dels dos partits nacionalistes espanyols (castigat terriblement a les urnes), que sempre posarà en primer lloc el poder de Madrid." Àlvaro, evidentment, nitan sols fa referència als avantatges que aquesta aposta pugui tenir per al sobiranisme. Amb un PP que a Catalunya no pinta res, l'aposta de fer entrar el nacionalisme espanyol al Govern amb la "nosa" dels independentistes és la millor manera de desactivar-los. Gràcies a aquesta aposta ara tenim un pols polític de gran transcendència entre ERC i PSC. Un PSC governant en solitari hauria estat un perill, però ubicar-los en un govern de coalició amb els independentistes els obliga a transigir, i això genera frustració entre els votants nacionalistes espanyols, que veuen que la promesa d'escombrar el debat identitari no acaba d'acomplir-se.
4. "Renunciar tàcticament a millorar l’autogovern enmig de falses onades i proclames rupturistes i, poc després, amagar el cap sota l’ala i acceptar que el govern espanyol desmunti el país a trossos, cas de la llei de Dependència, el decret del castellà o el projecte harmonitzador del ministre Sevilla." No existeix una renúncia a millorar l'autogovern sinó que existeix una situació legal per la qual l'estatut és una llei espanyola i per tant el govern espanyol té l'empara de la constitució fins i tot si en creu convenient la derogació. És per superar aquest problema i assolir la plena sobirania que ERC va preguntar a CiU si tenia intenció d'anar més enllà de l'estatut, i davant la negativa, es va fer l'aposta que es va fer. D'altra banda, l'afirmació que el govern espanyol desmunta el país a trossos hauria de ser suficient per fer el salt al sobiranisme. Àlvaro diu que ERC ho accepta, però no seria menys cert afirmar que CiU també ho accepta en la mesura que bloqueja la sortida, en la mesura que amaga el debat sobiranista.

5. "Malmetre el perfil del catalanisme i disminuir les institucions catalanes amb una barreja explosiva de verbalisme maximalista i gestió amateur de vol gallinaci." Aquí no hi trobo cap argument. És una percepció personal ben legítima a la qual puc contraposar la meva: el catalanisme només es malmet quan no s'és capaç d'assumir el sobiranisme com a única sortida vist que el model autonomista ja no dóna més de si.

6. "Acusar de traïció d’altres catalanistes que segueixen pensant que el millor camí per avançar és picar pedra cada dia, per enfortir la musculatura del país i estendre una consciència nacional entre molts ciutadans que viuen al marge de tot això." No existeix aquesta contraposició. Som molts els qui continuem picant pedra, tant si optem per CiU com si optem per ERC o per altres forces polítiques. No sé qui ha acusat de traïció. Àlvaro ho escriu i hauria de ser ell qui ho justifiqui. Però que quedi clar que es pot continuar picant pedra des de la societat civil o des de la militància, i que la feina que es pugui fer al Govern en queda al marge.

i 7. "Parlar sempre d’un futur ideal on serem independents mentre el present es deixa en mans del sucursalisme més tronat i intervencionista, el que pretén reduir “l’anomalia catalana” a folklore inconsistent." La independència no és un futur ideal sinó una necessitat. La feina a fer és aconseguir que el conjunt de la societat vegi els avantatges de tenir un estat propi tant si se sent nacionalista com si no se'n sent. Però això ens porta, un altre cop, al primer punt. I hauríem de tornar a començar.

Els set punt es poden respondre amb una nova pregunta. Tot el que diu Àlvaro pretenent copsar l'opinió del país està molt bé com a percepció personal, però la pregunta que es feia Hèctor López Bofill continua sense resposta. Per quin motiu un partit que es considera nacionalista presenta tanta resistència a secundar la via sobiranista en un moment en què l'autonomisme ja no dóna més marge per incrementar l'autogovern?