Després del ple d’avui, no hem aconseguit encara albirar cap canvi substancial. Les declaracions de Xavier Vendrell han introduït un element imprevist que podria haver canviat les coses, però de moment tot segueix igual. O gairebé. La sessió ha servit per a la retòrica i servirà, potser, per acordar alguna resolució. Però poca cosa més. Per què? Perquè encara no hi ha ganes de fer cap pas. Carod ha dit que a Mas no se li giraria feina perquè no el farien president de la Generalitat, i Mas ha respost irònicament que encara semblaria que s’ho havien inventat tot ells. Molt bé, la retòrica. Aplaudiments dels fidels, passem al següent torn de paraules i tothom descansat. Quan s’acabi el ple m’avises que anirem per una altra cosa. CiU té més interès a escenificar una determinada impressió que no a respondre la proposta que Ridao ha formalitzat avui amb l’expressió de posar el rellotge a zero.
D’aquests darrers dies, em quedo amb dues idees de CiU. La primera és la resposta informal de Felip Puig a la proposta també informal de Xavier Vendrell. Puig no estaria disposat a convocar un referèndum d’autodeterminació perquè és il·legal, diu. Això em recorda un alumne de l’EGB (sí, de l’EGB, que sóc del 72) que quan li deien que havia suspès responia al mestre: "Oh, és que a mi això no em convé perquè aleshores he de fer un examen al setembre". Sense comentaris, doncs. La segona és la resposta d’Artur Mas: una resolució en què quedi clar que Catalunya no renuncia a l’exercici del dret d’autodeterminació. Que jo recordi, això no ha estat en dubte en cap moment. Si haguéssim d’estar detallant tot el reguitzell de coses a les quals no renunciem no acabaríem mai. La qüestió és si CiU estaria disposada a exercir-lo. Per tant, diàleg per a sords entre ERC i CiU.
Però si la cosa acaba aquí, caldrà deduir que no és ERC qui es resisteix a plantejar el plebiscit. Si a CiU no renuncien a l’autodeterminació i, a més, volen exercir aquest dret, encara que sigui il·legal, haurien d’haver aprofitat l’oferiment d’ERC per deixar-los en evidència. Haurien d’haver presentat una resolució en què s’instés a constituir una Taula per l’Autodeterminació, i que fos ERC qui digués, si no ho volia ser, per quin motiu. Aleshores les paraules de Vendrell se li haurien girat en contra. Però això no ha passat, de moment. Continuarem esperant.
El que no es pot esperar és que ERC sigui deslleial al Govern del qual forma part sense tenir cap compromís de CiU. Primer hi ha d’haver propostes; després, reunions; després, documents escrits i signats, amb compromisos concrets i un calendari. Quan tot això està lligat, se solemnitza i es dóna l’oportunitat als altres partits del Govern que considerin d’unir-se a la Taula per l’Autodeterminació. Si no ho fa, es procedeix a fer efectius els acords adoptats. Malgrat la diferència entre no renunciar a una cosa i planificar-ne o acordar-ne l’execució, la majoria de mitjans donen entenent que és ERC qui s’ha fet enrere. Queda molta feina per fer.
De cara a la galeria, sigué Carretero, d’ERC, que els coneix molt i molt bé.
Garanteixo l’estabilitat del govern col.laboracionista Laval, amb el Psoe espanyol. Reiteren Carod i Puigcercos.
No foteu més el ridícul,davant aquestes martingales d’actors amateurs. Que ja em vist moltes funcions. La credibilitat d’aquests atacs hisèrics, sempre en moments de renuncies continuades, es nul.la.
I la subhasta de la Presidència, en coitus interruptus de 24 hores,I tot això amb el 14% dels vots el poble, que a finals de maig haurab baixat per sota del 10%.
Bananers sudamericans.
I corifeus de la claca, com més més petita.
El bolo s’ha acabat.
L’única cosa que ha aconseguit ERC, una vegada mes, fer el ridícul
Independentment de les consideracions que es puguin fer al voltant de la "proposta" d’ERC, ara només cal dir, amb veu forta i clara:
Jo vull un Estat propi.
La resta són divagacions més o menys tendencioses.
De moment, per cert, no veig cap resposta a les preguntes que fas sobre si es vol, o no, un Estat català. La realitat posa a tothom al seu lloc, tard o d’hora!
Salutacions des de Vilafranca!
Fart de la hipocresia dels espanyolistes de CyU, que la unica sobirania que volen es la seva per continuar merdejant amb diners publics. Fart del partidisme dels mitjans i dels anomenats periodistes. Era indignant sentir avui a Catalunya Radio a en Villatoro, es nota ben bé a sou de qui està. Gairebé tant indignant com les portades de La Vanguardia. Fart de personatges com en Saltenc i el tal Andreu, espanyolistes convergents que amb el seu odi irracional no saben fer res més que posar pals a les rodes. Fart de tanta gent hipòcrita i egoïsta que s’estima més les seves misèries que el seu pais. Si tota aquesta gent fòssin realment patriotes es deixarien d’excuses de mal pagador i aniriem tots a una. Pero no, només miren pel seu propi benefici i el pais els importa un rave. Ja us ho trobareu.
Quanta hipocresia de ciu. Per què van votar en contra? Per tenir l’excusa perfecte per no fer-ho a Catalunya, no fos cas!!!
Benvolgut Xavier, això és tocar de peus a terra !
Davant del poc edificant espectacle d’avui al Parlament, em sembla que les properes eleccions em quedaré a casa i convido a tots els demés sobiranistes o catalanistes que facin igual, a veure si Carod i Mas es quedin també a casa per incompetents!
Amb els actuals dirigents no podem anar endavant, en tot cas enrere
Per raons femiliars vaig poder seguir el debat en directe a través de Catalunya Informació, Cosa que s’agraeix, de veritat. Ahir vaig asseure’m a veure el TN vespre per apreciar la informació que se’n donava. DECEPCIÓ!!!
Ho sento Xavier, estic farta de com es transmet la infomació en aquest país! Resulta que el resum que s’emporten els telespectadors de TV3 (en principi persones conscienciades de la realitat nacional catalana) és que Montilla renya a Carod i a Mas, Mas surt per pataneres de la situació, Carod puja a afirmar que continua donant suport al govern, com fins ara, Mas se n’enfot de Carod i IC procura mantenir-se en lloc neutral. Ho sento: això no és cert! Els missatgers han donat un missatge allunyat del debat.
Ni una paraula de la intervenció, al meu entendre molt acurada, den Joan Ridao. De l’argumentari de fons que aportava al debat. Ni una paraula de l’atzucat real que es denunciava si les coses surten com són de preveure. Em vaig sentir tan estafada! Jo havia sentit les coses que s’havien anat dient al llarg del matí (les de la tarda no) i crec que la crònica parlamentàri es mereixia un tractament més rigorós pel tema que s’hi debatia. De fet en comptes de parlar del desplegament de l’estatut s’estaven posant damint la taula quines seran les sortides que es plantejaran quan aquest mini-estatut sigui retallat. Cosa que denota una visió àmplia dels partits que comencen a pensar en el dia després.
Ha estat la primera vegada que el Parlament de Catalunya ha debatut la viabilitat de la Independència. No serà la darrera. Tan de bo IC i CiU s’ho prengin més seriosament. Ahir ja no era en una calçotada, era en seu parlamentària.
Benvolgut Xavier,
Et transcric, i comento, unes paraules teves a una resposta perquè em sembla que has donat en el clau d’allò que diferencia les nostres postures.
"Hi ha molta gent que passa de nacionalismes o que els pot arribar a pesar més (en el sentit de rebutjar) el nacionalisme espanyol que no pas el català. Si els incorporem al projecte d’un estat propi vinculant-ho a benestar i progrés, a qualitat democràtica i a capacitat econòmica, tindrem la majoria que cal. Si els excloem, potser no en serem mai prou."
El teu argument, a primera vista, sembla de sentit comú: contra més siguem, més força tindrem. Qui s’hi pot oposar, si volem aconseguir l’estat propi? Però, potser la clau és: a quin preu volem aconseguir l’estat propi? O, l’estat propi és una fita en si mateix o una eina per arribar a aconseguir un objectiu: l’alliberament nacional?
Dic "a quin preu volem aconseguir l’estat propi" perquè no crec que els companys de viatge ens surtin de franc… I em plantejo si l’estat propi és una fita en si mateixa perquè el meu objectiu no és formar un estat propi, sense més, sinó alliberar la nostra nació de l’opressió nacional. I en la meva opinió un estat propi és la solució, però no una solució "sense condicions". Perquè si ha de ser "sense condicions", quin argument ens quedaria per a la independència si l’Estat espanyol ja "funcionés bé"?
Torno a repetir que els teus arguments són impecables si només ens atenim al tacticisme polític, però mirada la qüestió estratègicament no els comparteixo.
Manel