Però de sobte la cosa fa un tomb. I el camí no porta a reclamar que deixem de ser una excepció, sinó a conformar-nos-hi, a reconèixer-ho. I un cop fet el gir, a entrar en matèria esportiva, perquè l’article va del tema dels jocs per a nacions sense estat. I, és clar, com que som únics dintre d’aquesta etiqueta, equiparar-nos amb altres nacions sense estat que no són ben bé com nosaltres és un error.
Uff… massa teoria! No seria més fàcil acabar aquest raonament impecable sense abandonar la lògica més elemental? Si ser un cas únic, és a dir, una nació sense estat diferent de totes les altres nacions sense estat, és bastant incòmode, per què no diem que volem un estat propi? És clar que potser Oliver només feia un exercici periodístic i escriure obvietats no té tant de joc. Deu ser això. Com que, segons ell, no tenir etiqueta resulta més interessant, si en tinguéssim una de clara, l’etiqueta d’un estat propi, potser perdríem personalitat o interès. Potser aquesta mateixa és la diferència entre un nacionalisme ambigu que es rabeja en la indefinició, en la filosofia, i un sobiranisme que espera fites concretes. Així van cantant les sirenes de l’Oliver. Sort que la història d’Ulisses ja és escrita. És l’avantatge de la literatura, que et permet aprofitar experiències d’altri. És bo sentir el cant de les sirenes, però sempre que mantinguem el rumb i sapiguem on hem d’anar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Excel·lent reflexió, Xavier. Sobre l’Oliver em sento igual, a vegades hi coincideixo, a vegades no, però sempre acabo pensant que el perd el partidisme, que se li veu el llautó una mica massa. M’agradaria que fos més obert en la seva reclamació de la sobirania plena per a Catalunya, perquè crec que la vol (ara no en tinc proves textuals, però em sembla que en algunes Engrunes ha estat bastant explícit). En fi, com diu un amic meu, esperem trobar-nos al final del camí. I jo hi afegiria: però que no triguem gaire a afrontar aquest tram final.