A finals de març el Parlament de Catalunya va viure un debat en què s’havia de parlar del desplegament de l’estatut i es va acabar parlant d’una suposada subhasta sobiranista entre CiU i ERC. Tot plegat va provocar certs focs artificials que van impedir la digestió tranquil·la dels fets. Molts mitjans van apressar-se a donar-nos certs titulars que pretenien resumir-ho tot i deixar-ho a punt per a l’oblit, per crear la sensació que més valia deixar-ho córrer, que els polítics no havien estat a l’alçada. Van començar a córrer expressions com aquelles que deia de "subhasta sobiranista", de frivolitat, de ridícul, etc. A poc a poc, però, la gent que es resisteix a empassar-se els àpats mastegats per un altre va fent la seva pròpia digestió. No hi ha pressa per fer valoracions. A finals de març, l’autodeterminació va tornar a entrar al Parlament de Catalunya d’una manera inèdita. S’apuntava la possibilitat real que es convoqués un referèndum d’autodeterminació. Si em permeteu l’expressió, ni calçotades ni hòsties. Es pot intentar desacreditar la proposta de Vendrell atribuint-la a la indigestió de la calçotada, però quan allò expressat és compartit per una part important de la població, la calçotada es paeix o es perboca, però la proposta queda. I si al Parlament no hi ha hagut l’entesa necessària i algú pensa que hem fet el ridícul, com deia Sebastià Alzamora, "tornarem a fer el ridícul i tornarem a vèncer". A finals de març es va visualitzar un front comú dels partits autodeterministes per superar el marc autonòmic, i no únicament per governar sense sobirania. Això ja forma part de l’imaginari polític col·lectiu dels catalans, i només és qüestió de temps que es torni a plantejar. Els qui pensin que va ser ridícul plantejar-ho la primera vegada tenen una oportunitat d’or per plantejar-ho millor. Però que ningú es pensi que tornarem a asseure’ns tranquil·lament damunt la nostra autonomia. Tenim el cap en el referèndum d’autodeterminació, i tothom sap que el cos acaba anant allà on té el cap.
Els titulars de diari poden generar respostes a cop calent, però quan tot torna a la tranquil·litat arriba el moment de pair les coses, i quan veus independents diverses, des de mitjans diversos, paeixen aquells titulars i els tornen en forma de pensament, el titular queda en segon terme i arriba el debat. L’article de Sebastià Alzamora al qual em referia ha motivat també aquesta crònica de Desclot.
Una altra veu en aquesta línia és la d`Hèctor López Bofill, que en el seu article de dilluns de Pasqua proposa passar de la retòrica a l’acció. Jo diria que en els propers dos mesos combinarem les informacions relatives a les eleccions municipals amb el debat del referèndum d’autodeterminació. Cal recordar que el 3 de maig hi ha eleccions a Escòcia i que del resultat en pot sortir un referèndum d’autodeterminació que farà més difícil encara que es pugui dissimular la qüestió.
I ja que parlem de mitjans, m’ha agradat llegir aquest article de Jordi Cabré en què elogia la gestió de Joan Manel Tresserras, que continua acumulant vibracions positives. O aquesta carta de Josep Maria Oró publicada a El Punt, que resulta clara, diàfana, difícil de rebatre. A cada dia que passa resulta més covard amagar a la ciutadania el dret de decidir.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Però tú te les creus aquestes rucades que escrius? Has fet un cop d’ull al país que tenim? Per què collons vols un referendum, per perdre’l?
El país és a mig fer i anar pensant en dinàmiques anticolonials és ridicul i contraproduent.
Desperta noi que ens tothom fa falta!