Blog d'en Xavier Mir

En el darrer apunt feia el meu estat de la qüestió del primer front del sobiranisme, corresponent a ERC, i ara tocaria ocupar-me del tercer, la societat civil. Abans, però, com que l’esmentat apunt ha rebut comentaris dignes de ser llegits i rellegits, m’hi referiré. El primer comentari, el d’en Rafael, m’ha agradat perquè corrobora una de les idees exposades, la neutralització de les animadversions. Els independentistes ja no són la bèstia negra, ja ningú gosa associar independentisme i terrorisme a Catalunya si no vol fer el ridícul. I entre el sector més espanyolista del PSC és difícil dir pestes d’ERC i alhora compartir govern. Hi ha discrepàncies; i prou. I en Rafael també es fixa en la imatge institucional de Carod. El setge mediàtic arran de la trobada amb presumptes membres d’ETA va ser brutal, però avui Carod és conseller primer. Els mateixos mitjans s’encarreguen de fer que no es noti, però la pressió mediàtica per evitar que l’independentisme parlamentari arribi a les institucions té escletxes. Hi insisteixo un cop més: Pasqual Maragall va destituir Carod, però mirem on són avui l’un i l’altre.

El segon comentari ve del bloc La Trappola
i també és una aportació que agraeixo per la seva elaboració. El
blocaire avala l’estratègia d’ERC però hi troba dos inconvenients.
Primer, la lentitud del creixement d’ERC que hagi de venir del PSC.
Assegura que el creixement d’ERC es produirà més per relleu
generacional que no pas per transvasament de vot. En aquest punt jo
voldria subratllar que aquests processos no són lineals sinó que solen
anar concentrant factors de pressió fins que arriben a un punt
d’eclosió. En el cas de la davallada de CiU, aquest punt d’eclosió en
benefici d’Esquerra va arribar amb el pacte del Majestic, però abans s’havien anat acumulant tot un seguit d’elements. El cas del PSC no ha de ser diferent. En primer lloc hi ha precisament el desgast del poder. Per molta presència institucional que tinguin, mentre hi hagi democràcia funcionarà la idea de la renovació. Entre altres coses, perquè ells mateixos hi van recórrer quan es tractava de superar els 23 anys de pujolisme a la Generalitat. D’aquestes municipals, el PSC en sortirà tocat a molts llocs. A Barcelona, l’enquesta del CIS li treu un regidor que guanyen tant ICV com ERC. En segon lloc, al PSC el perd la dependència del PSOE en un moment que el país necessita valentia; i l’alternativa d’un PP provocador i desafiant al govern espanyol afavoriria més ERC que no pas el PSC. En tercer lloc, el debat sobiranista planteja de manera cada cop més clara que el fracàs de la reforma de l’estatut (reconegut per Pasqual Maragall en persona) passa pel dret de decidir; i si el PSC s’hi continua oposant i el PP continua en el declivi imparable (a Barcelona podria passar a ser l’últim mico de la casa si Ciutadans no entra), els socialistes hauran de triar entre buscar l’espai pedut pel PP defensant aferrissadament la unitat d’Espanya contra un poble que només vol decidir democràticament el seu futur o avenir-se a entrar en el debat i que decideixi el poble. El vot socialista està cada cop més connotat de tics més propis del PP que no pas de l’esquerra propera al ciutadà. I com més tardin a reaccionar, més difícil ho tindran.

Però el punt més interessant del comentari de La Trappola arriba quan critica que Esquerra pugui secundar l’estratègia de construir l’estat abans que la nació. En aquest punt coincideix, crec, amb altres lectors d’aquest bloc com en Manel. La resposta ja la dóna una rèplica d’un tercer lector, en Marc, que personalment subscric. El principal obstacle a la construcció de la nació és que tenim un estat que ho impedeix. Per tant, sí: primer és l’estat. I si hi ha un sector de població que no es considera nacionalista (en cap de les dues versions en conflicte), que és partidari de l’autogovern i que es creu la institució de la Generalitat, aquest és el sector clau en la formació de la majoria social que ens cal. Al cap i a la fi, un estat no és res de l’altre món. Simplement, és una Generalitat amb totes les competències que no recaiguin en la Unió Europea. Si no és per nacionalisme espanyol, per quin motiu s’hi podrien oposar?

Hi ha encara una al·lusió al segon front, CiU, en el comentari de La Trappola. Coincidim que en aquest front no podem fer gaire més que esperar. Evidentment, el dia que el nacionalisme de CiU arribi a la plena sobiranització el procés farà un salt endavant ja irreversible. I l’estratègia política diu que perquè CiU faci aquest pas necessita un estímul extern. Que ERC sigui al govern no serveix únicament per tot allò que hem explicat del PSC. També és un factor de pressió perquè CiU se sobiranitzi. Això és el que hi ha darrere de les famoses declaracions de Xavier Vendrell. Els mitjans, un cop més, el van crucificar. Però el debat que ell presentava és inevitable. Ha tornat a sortir en l’acte d’Òmnium i s’anirà reintroduint periòdicament sota diferents formes i amb diferents protagonistes, però en el fons sempre és el mateix. ERC està esperant que CiU es decideixi. I si CiU no ho entén i continua basant l’estratègia a recuperar vots d’Esquerra per tornar a governar una comunitat autònoma sense sobirania, han de tenir en compte que potser no ho aconsegueixen i que faran un flac favor al nacionalisme frenant-ne i retardant-ne una sobiranització imprescindible.

En definitiva, la qüestió més important en l’espai sobiranista del Principat en aquesta legislatura és saber si l’independentisme sociològic serà capaç d’identificar el pols entre ERC i PSC i posicionar-s’hi, si serà capaç de distingir entre obra de govern i horitzó nacional. Perquè ERC pot haver de cedir en alguns o molts aspectes i fins entrar en contradicció com a fruit dels límits del marc legal vigent o de l’acord de govern, però aquestes mateixes contradiccions afecten també el PSC. La societat civil sobiranista ha d’entendre que no pot deixar abandonat el primer front. Entre altres coses perquè seria paradoxal que abandonéssim el front que ens demana menys l’esforç (un vot cada quatre anys).