Dani Solano expressa una opinió força estesa segons la qual ERC hauria fet bé de quedar-se a l'oposició a esperar que el govern de torn (potser la sociovergència) es desgastés i consolidant suports com a alternativa: "Si aquesta segona vegada, després del fracàs del primer tripartit a causa de les mentides de ZP, s'haguessin sabut estar fora del govern, els republicans haurien anat recollint els fruits de la desesperació", escriu. Tant de bo el plantejament fos tan evident, però cal tenir presents un parell de coses com a mínim. El setge mediàtic que ara els desgasta pot actuar (com de fet ha actuat) tant si són al govern com si són a l'oposició. Hauria estat molt fàcil (i molta gent hauria picat) presentar Esquerra com els grans responsables del fracàs del tripartit. Això, combinat amb la teoria del mal menor segons la qual potser Espanya no és la panacea però l'aventura independentista és una bogeria, un missatge irradiat des dels mitjans i des del govern, hauria neutralitzat no sé fins a quin punt una resposta rupturista. L'altra cosa que cal tenir en compte és quin perfil de votant ha de fer encara el pas, l'aposta per la via sobiranista. Bona part dels votants de CiU ja ho van fer arran del pacte del Majestic. Uns es van passar a ERC i altres s'hi han quedat però amatents a possibles corrents sobiranistes. Els qui ara han de fer el pas són els qui encara creuen que Espanya pot ser un estat federal; bàsicament, els entorns de PSC i ICV. Jo penso que el desgast per l'acció de govern afecta tots els partits de manera semblant, i que és en l'àmbit dels discursos i les estratègies nacionals a mitjan i llarg termini on pot haver-hi canvis substancials. Si recollir els fruits del desgast dels altres fos tan fàcil com seure a l'oposició i esperar, ni hauríem tingut 23 anys de pujolisme ni tindríem com tenim encara un govern socialista a Barcelona.

Solano apunta també el risc que el desgast d'Esquerra provoqui una fuita de vots cap a l'abstenció, una desactivació de l'empenta que l'independentisme parlamentari ha tingut aquests darrers anys. El risc és real, però precisament per això cal fer arribar el missatge que el pols entre ERC i PSC és un pols de desgast, un pols que busca provocar decepció a les files contràries. La qüestió central d'aquesta etapa en què hem entrat és saber en quin bàndol hi haurà més desercions aquests propers anys fins que torni a haver-hi eleccions. Quedaran decebuts aquells que esperaven que Montilla aconseguiria frenar el debat nacional i identitari? O quedaran decebuts els qui els rebenta que Montilla sigui president? La fidelització d'aquests suports va molt més enllà de la qüestió partidista. Ens hi juguem la conquesta de l'espai parlamentari. L'independentisme no pot créixer entre la societat civil i permetre, per desídia, que l'unionisme s'envalenteixi al Parlament. Aquest és el repte que tenim.

La reivindicació del desplegament de l'estatut no és una contradicció. Amb l'estatut antic feien exactament el mateix. El que està fent Esquerra és legitimar progressivament la seva aposta final. L'aposta per la reforma de l'estatut ha estat una manera de deixar en evidència el discurs de l'Espanya plural. Aquesta Espanya ens ha clavat un cop de porta i ara cada cop són més els qui ho diuen. I quina és l'alternativa? Mirar a una altra banda? Distreure el personal? Mai com ara s'havia parlat tant del dret de decidir. Debats a l'Àgora, enquestes al Periódico, debats monogràfics al Parlament, etc., etc. S'està neutralitzant el discurs contrari al dret democràtic de decidir. Quan arribi el moment, quan l'horitzó nacional quedi definitivament estroncat i cap unionista sigui capaç d'argumentar els avantatges de continuar dins un estat que no ens vol, aleshores ERC podrà plantar-se i enfortir-se a l'oposició. Però ara, que durant aquest procés de legitimació de la via secessionista siguin al govern els dóna un pes institucional i una credibilitat que a l'oposició no aconseguirien. Sense els càrrecs que ocupen, seria difícil que tinguessin la presència mediàtica que tenen.

"La primera legislatura ja es va veure que amb els socialistes no es pot anar enlloc. No calia repetir el malson", diu Solano. I el problema és saber qui volia arribar on. Si algú esperava arribar a tenir un estat de bracet amb els socialistes és evident que ho tenim magre. Els socialistes han basat molt el seu discurs en la construcció d'un imaginari on el nacionalisme és la dreta que cal apartar del govern i on entendre's amb Espanya és possible si a tots dos governs hi ha socialistes. Ara això ha passat i està passant. I el resultat és que han perdut quinze escons en dues eleccions i Maragall els ha esbotzat l'ànima. El que desgasta no és governar sinó construir un discurs conciliador entre el que hi ha a dalt (Zapatero) i el que hi ha a baix (un nombre considerable de votants que no volen renunciar a l'autogovern). Els socialistes tenen un problema que ERC s'estalvia: el suport a Zapatero els deixa entre l'espasa i la paret. Si el critiquen com ha fet Maragall, creen malestar; si callen i opten per ser còmplices de catalanofòbia, se'ls aprima el suport electoral.

Finalment aplicar, com fa Solano, el model escocès d'esperar a pactar amb els unionistes quan els separatistes siguem majoria podria no ser una garantia en el cas català. Hi ha coses d'Escòcia que podem aprofitar, com l'associació entre progrés i sobirania. Però jo penso que el model català de la via sobiranista ha de tenir personalitat pròpia. I aquest model s'està construint ara mateix. Potser el que falta és, precisament, explicar-lo bé, debatre'l a fons. Per això va bé que es publiquin opinions com la d'en Daniel Solano.