Quant a la desmobilització de les esquerres, Navarro l’explica per les mesures d’austeritat de Zapatero. A l’hora de demostrar aquesta desmobilització, però, alguna cosa falla. Diu que en barris com Sarrià – Sant Gervasi la participació va augmentar de 71.42 % el 2006 a 77.47 % el 2010. Són, efectivament, més de sis punts i una mobilització evident. Ara bé, quan vol il·lustrar la desmobilització d’un barri més obrer com Nou Barris dóna una dada que contradiu la seva tesi, ja que allà es va passar del 47.79 % al 47.52 %, cosa que no demostra cap desmobilització. En tot cas es pot entendre que hi ha la mateixa dificultat de mobilitzar que hi va haver el 2006.
I qui en té la culpa, d’això? Doncs a més de l’acceptació de la resposta neoliberal de Zapatero i del caràcter espantadís de molts dirigents moderats del socialisme català, Navarro afirma que “Mantener esta abstención obrera ha sido la estrategia de CiU durante
muchos años, lo cual ha conseguido, enfatizando los temas identitarios
en las elecciones autonómicas en Catalunya“, diu Navarro. Insisteixo que per a ell el tema “identitari” són les relacions Catalunya-Espanya. I hi insisteixo perquè no hi estic gens d’acord i perquè precisament aquest és un dels aspectes esbiaixats de la seva anàlisi. Les relacions Catalunya-Espanya no són una qüestió identitària ni un eix en el qual l’esquerra tingui la batalla perduda.
I acabem amb la seva conclusió: “Se debe concluir que la mayoría de la clase trabajadora (que representa
alrededor del 48% de la población catalana) no vota en las elecciones
autonómicas. Este es el gran problema de las izquierdas en Catalunya.” Efectivament. I som allà on érem perquè aquesta anàlisi fa temps que la tenen entre mans. Si fins ara no han aconseguit mobilitzar els treballadors, i si l’eix esquerra dreta en què tan còmodes se senten resulta només practicable quan ningú hi superposa l’eix Catalunya-Espanya, aleshores el problema va per llarg, per no dir que podria ser etern.
En les properes legislatures, el debat Catalunya-Espanya no desapareixerà, sinó ben al contrari. A més, com que segons Navarro a CiU els convé potenciar aquest debat, ara que governen no deixaran pas de potenciar-lo. Per tant, aquests ideòlegs de les esquerres farien bé de no renunciar a mobilitzar els treballadors d’aquest país i ho haurien de fer, justament, atacant per l’eix Catalunya-Espanya, a còpia de no parlar-ne en termes identitaris sinó socials. Si l’esquerra continua dient a aquest 48 % de la població catalana que això de voler ser estat és una quimera identitària i així no es mobilitzen, per què no provem de dir-los que no és una qüestió d’identitats sinó de benestar i de progrés?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La idea del senyor Navarro està passada de moda. En un país d’analfabets podria entendre els arguments del senyor Navarro, però aquest no és el cas (la gent va a escola, sap llegir i escriure i saben més terminologia mèdica que un metge de fa 30 anys). El problema és que les esquerres segueixen tractant la gent com si fossin uns idiotes. Per això us donen l’esquena. O qui sap… si l’osbtacle no és la ignorància i la barra dels propis liders de l’esquerra. El discurs del PSC és d’un conservadurisme i manca de democràcia que fa por.
Jo no perdria ni cinc minuts en llegir una anàlisi del Vicenç Navarro. O almenys no me la prendria seriosament. Viu en un altre planeta, en una realitat paral·lela. Bé, siguem més concrets: viu en un passat en què era possible ignorar i/o menysprear el que ell anomena “qüestions identitàries” com si no tinguessin cap efecte electoral a Catalunya. Les seves anàlisis sobre les eleccions presidencials americanes eren tan o més simplistes.