Si fem una mica de memòria (i en política això no és fàcil perquè es viu molt al dia) i tornem a les eleccions de 2003, els principals arguments informatius eren la bipolarització Mas-Maragall, la clau d’Esquerra vista la improbabilitat de majories absolutes (i la pressió contra l’argument de l’equidistància) o la possibilitat que s’acabés la llarga etapa de govern de CiU (si me’n deixo algun m’ho podeu retreure als comentaris). Amb els resultats a la mà, les estratègies van prendre el protagonisme. Esquerra va explicar els motius pels quals apostava per l’acord del Tinell. Deixar el PSC-PSOE a l’oposició hauria pogut comportar la formació d’un front "antinacionalista" com el que va tenir lloc al País Basc; també calia sanejar la política catalana amb l’alternança i implicar en el govern del país alguns sectors que n’havien quedat al marge. Amb una mirada una mica més incisiva el que es plantejava era quin joc podia donar el fet que Maragall hagués de pactar amb els independentistes per accedir a la Generalitat, quines tensions podia crear aquest fet dins del PSOE, i si es podia acabar en un divorci entre PSC i PSOE.
La legislatura ha donat uns quants exemples de les guspires que podien saltar. Jo mateix, en una entrada d’aquest bloc el dia 22 d’abril, em referia al pols PSC-ERC que s’entreveia quan Maragall va haver d’acceptar Vendrell en substitució de Carretero. El combat d’esgrima era prometedor, però aleshores Maragall treu la pistola i dispara al contrincant (aleshores no sabíem que posteriorment se suïcidaria). Els partidaris del PSC aplaudeixen; els contraris a ERC, també; però qui hi surt perdent és la política catalana, que es perd un gran combat. Al final de tot aquest període toca fer balanç i tornar a votar, però ara amb canvis. Perquè el pols es pot reprendre si l’aritmètica ho fa possible i les parts es volen entendre, però ara el PSC-PSOE ja no és el mateix partit. S’ha definit. Ja no hi ha Maragall, el catalanisme hi ha perdut molt de pes, i el suport dels Ciutadans pel Canvi ha estat substituït pel de persones com López Bulla, que vol un govern no nacionalista com els altres Ciutadans, els d’en Boadella. Montilla diu que no és nacionalista i intenta establir complicitats emotives amb tota la immigració com si en fos el representant natural. Però Montilla també diu, com no pot ser d’altra manera, que vol ser el president de tots els catalans. I aquí entrem de ple en la qüestió.
Si Montilla vol ser el president de tots els catalans, ja deu saber que n’hi ha molts que són independentistes, nacionalistes, catalanistes, etc. Si vol governar també per a ells vol dir que haurà de passar per certs actes institucionals. Al PSOE creuen que el catalanisme de Maragall era fruit de les seves excentricitats, però Montilla també haurà de passar pels actes institucionals de l’11 de setembre, per exemple. Si torna a formar govern amb ERC també haurà de gestionar la convivència amb consellers independentistes i haurà d’aguantar entre l’espasa d’ERC i la paret de Zapatero. Tot això, no cal dir-ho, sense l’estatut com a trama política, que és com dir sense xarxa a sota. Els electors tenen l’oportunitat de decidir, en cas que el PSC sigui al govern o pugui influir en la política catalana, qui pot fer més força en el pols que veurem.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Et deixes l’argument principal: el discurs de confrontació total regalat per l’Aznar de la majoria absoluta i sense el qual res s’explica, i que de retruc va afectar CiU. És per això que l’argument de campanya d’ERC serà ‘que ve el PP, que ve el PP’. I és per això que el principal objectiu de CiU aquesta legislatura ha estat apartar-se’n, d’aquí que en cap moment digués ‘no’ a l’Estatut, ja que al minut de fer-ho haguéssiu acusat els convergents de ‘ser igual que el PP’ i de ‘no voler reformar l’Estatut com durant els darrers 23 anys’. Això hagués estat la tomba de CiU, atès que la literalitat del text és el que menys ha importat (la direcció d’ERC era partidaria del ‘sí’ estètic).