El sensacional anunci de la Plataforma Proseleccions Catalanes; la indignació pel recurs del Defensor del Pueblo al ja prou migrat i retallat estatut; el cansament d’una setmana d’immobilitat a Renfe; la memòria històrica contra un Estat espanyol que no sap ni vol demanar perdó per fets com els del 3 de març de 1976 (atenció al documental de l’arenyenc Lluís Danés); la sospita sobre la figura de Cervantes que s’afegeix a la de Colom (atenció també a un altre arenyenc, Jordi Bilbeny); els articles d’Eduard Voltes sobre un futur conseller de Cultura sobiranista; el provincianisme en el pregó de les festes de la Mercè de Barcelona; la indignació per l’incompliment dels compromisos d’inversió de l’Estat a Catalunya; la crisi de l’aeroport el darrer estiu; la constatació que l’estatut acabat d’encetar no serveix per resoldre els problemes; un candidat a presidir la Generalitat que no sap què vol dir ser "de la ceba"; un procés de negociació irresponsablement abandonat que comença a preocupar amb kale borroka; els articles de Salvador Cardús i Ramon Tremosa a l’Avui; la manipulació de la figura de Puig Antich a la pel·lícula Salvador; etc., etc. Tot això forma part de la remor. I la remor ja no és persistent i prou. Hi ha la sensació que cal un cop de timó. I del 8 al 15 d’octubre, tornarem a intitular tots els nostres escrits amb el lema "Jo també vull un estat propi".
Mentre ens acostem a la data de les eleccions, tot fa pensar que CiU serà el partit amb més vots. El rebuig a Montilla és clar. El PSC està fracassant en el seu intent, però ja he escrit en alguna altra ocasió que dubto que els preocupi quedar a l’oposició. Allò que realment importa als socialistes és, ara més que mai, el govern espanyol i Zapatero al capdavant. Per què, si no és a això, es passen el dia comparant-se amb el PP, un partit que a Catalunya podria arribar a quedar com a cinquena i última força? El PSC-PSOE ha reconegut que mai no podrà governar Catalunya amb majoria absoluta, i per això ha canviat d’estratègia. Ara la qüestió és desactivar l’oposició del PP, evitar qualsevol cosa que desgasti el govern espanyol. Per això es veu com un mal menor un govern de CiU: Catalunya, abans convergent que sobirana. Perquè l’única interferència clara en els plans del PSC-PSOE és ERC, aquell partit que van fer fora del Govern, aquell partit contra el qual pretenen fer la pinça amb els "nacionalistes" de CiU. La gran mentida d’aquesta legislatura, la gran operació tant de CiU com del PSC-PSOE és carregar el mort a ERC, però Carod ho diu ben clar: ni el Carmel, ni l’aeroport, ni les adopcions ni tantes altres coses no són atribuïbles a Esquerra. Una dada interessant és que l’entrevista del programa Geometria Variable va batre rècords d’audiència. Es pensaven que se l’havien tret de sobre amb l’operació estatut, però Carod té més vides que un gat i la sap molt llarga. Ara, per evitar que Esquerra torni a governar, Zapatero serà el més tolerant del món amb els casos de corrupció i amb les coneixences mafioses de l’entorn convergent.
Què passarà a partir del 2 de novembre? Puigcercós va dir no fa gaire que no descartaven fer Mas president, però Mas va respondre que no volia Carod de conseller primer. Perquè després vagi la gent demanant un suposat pacte "nacional". CiU repetirà l’operació de la darrera legislatura de Pujol, apel·lar al patriotisme d’ERC tot demanant-li que signi un xec en blanc per finalment acusar-los d’irresponsables nacionals i obligar-los a governar en solitari, que serà una manera encoberta de governar amb els suports de PSC-PSOE o PP. Perquè tothom sap que és absolutament impossible que Mas guanyi per majoria absoluta. I com ja he escrit en una altra ocasió, hi ha coses que es fan sense foto, com la sociovergència. La foto és la del pacte Mas-Zapatero, però ens demanen que la mirem com si fos un rescat heroic del gran negociador Artur Mas, com si no comportés res més. I en aquella foto hi havia un interès en comú: arraconar ERC. Si la sociovergència pot funcionar sense foto, la faran. CpC no haurà de fer Mas president; Maragall i Montilla podran dir que no hi ha sociovergència com Pujol deia que no hi havia pacte de govern amb el PP, però els acords s’aniran succeint i el govern aguantarà. I si no aguanta perquè ERC remunta, faran la sociovergència amb foto i tot. L’última, l’aproximació CiU-PSC en el tema del govern metropolità.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ja podeu comptar amb mi. I estic d’acord amb tu, ara caldria una mica més de màrqueting: ciberites pel msn, icones, logos i gifs animats per les pàgines web, i traduccions a altres idiomes -incloent llengua castellana que garanteix publicitat immediata. I escriure regularment als mitjans de comunicació i obrir-se una mica perquè no es quedi en una iniciativa de la Blocosfera i prou.
Jo també vull un estat propi, per sentit comú.
Vinga doncs! M’ho apunto.
I una bona estratègia és fer arribar aquesta campanya als veins propers. Pot anar especialment bé per als qui es creuen la doctrina oficial per manca d’informació; i pels que (al meu poble ho he vist en aquests darrers mesos!) tenen la poca vergonya d’amenaçar dient: "ja veuràs quan tornem a governar".
Jo vaig fer aportació amb una exposició a La Diada. Havien de ser uns dibuixos. Però ho vaig canviar pel què volia ser una presentació-reclamació per als meus veïns pel que fa a fer-se opinió i a la participació en la política. La seva campanya "Jo també vull un estat propi" va ser una de les protagonistes (a banda de l’ànim que provocà personalment). I va ser bó que algú preguntà: què és això dels blocs? la informació per internet? o de demanar viure a un país normal? Em sumo a la proposta del 8-15 d’octubre.
Estava tan bo que repeteixo !! Ja pots contar amb mi i amb els meus micacos !!
Ja sé de que parlaré demà !!
També els SMS’s podrien estar a la llista. No deixen de ser un altre sistema de màrqueting víric.
Xavier: Em fots en un dilema, jo he recolzat la campanya fins i tot quan aquesta havia acabat. Avui, seguint la teva estratègia, he endegat una campanya que pretén involucrar totes les Nacions oprimides d’Europa sota el lema:
EUROPEAN UNION IS NOT POSSIBLE WITHOUT ME amb la identificació del país de cadascú.
Crec que és una anada d’olla de les meves (tot i que tinc contactes amb bretons i escocesos). L’objectiu: Fer explotar el Google i situar-nos sota la UE, perquè ens vegin i prenguin nota (jo estic just a sota del Maragall sense fer cap campanya). No donava dos duros per la desbarrada però just editar he començat a rebre correus de suport i gent que demana informació per a fer-ho còrrer.
Si fot dues hores pensava que m’ho hauria de pelar tot sol, ara començo a pensar que això pot agafar volada. Al contrari del Maragall, crec que la Europa dels Estats és inviable i que Brussel.les es un referent de futur i molt més receptiu.
I ara em fot solapar ambdues campanyes però és que ja se m’ha esvalotat el galliner. A veure com collons ho aturo això ara!
Salut i Independència!
bona nit a tothom
Despres d’uns dies desconnectat de la blogosfera en general i dedicat a migrar l’antic bloc a un de nou més senzill de gestionar, em torno a posar al dia i , sorpresa! veig que en Xavier pensa tornar a convocar-nos per ‘exigir’ com deia el Periodico un estat propi. Que puc dir doncs, que em sembla perfecte.
Es cer el que es comenta en altres comentaris per aqui dalt. Ara que anem amb temps s’hauria de preparar la campanya bé i amb un bon ‘marqueting’. Jo vaig fer per l’anterior campanya un gif , molt senzillet, que tothom que va voler el va poder utilitzar. Jo el tornaré a posar a disposició de tots vosaltres però està clar que no és ni molt menys un disseny gaire atractiu (no sóc cap expert en disseny gràfic). Si algu té una proposta doncs endavant.
I enllaçant amb la segona convocatoria de la campanya em va com anell al dit. Amb un company blogger i participant de la primera campanya "tristany" dels ‘papers de tristany’ em va comentar dissabte passat de fer una trobada de blocs sobiranistes a Terrassa, en un jardinet molt ampli que té, i montar una barbacoa. Seria per un cap de setmana abans de l’inici de la campanya electoral (13-14 d’octubre ?? ).
Per organitzar-ho una mica, hem obert un bloc on la gent que vulgui participar a la trobada es pot apuntar. Crec que si més no, seria una bona ocasió per trobar-nos tots els participants a aquesta campanya i gaudir d’un dinar o sopar festiu entre companys de la xarxa.
El bloc es http://blocssobiranistes.blogspot.com
Demà s’estrena Llach, la revolta permanent, al Velòdrom d’Anoeta dins el Festival de Cine de Donosti, on hi ha un instructiu episodi sobre la modélica Trancisión Española. En parlo més extensament al bloc d’en Saül. Per l’octubre es podrà veure a Catalunya. Potser abans i tot.
I aviat també s’estrena el film Enigma Cervantes, on es van dipositant evidències sobre la catalanitat de Miquel de Sirvent i la veritable llengua en què va ser escrit El Quijote. Són dues pel·lícules que deixen clar, per si no ho estava prou, què tenim dret a esperar d’Espanya.
Hola Xavier Mir espero poder publicar aquesta nit la contestació a la teva rèplica.
Salut, república i socialisme!
Des de dalt del Mont, endavant !. Ja tenim el somaten de maniobres, per si fa falta.
L’apunt d’avui és magnífic, genial. Poca cosa s’hi pot afegir. Estic totalment d’acord amb la teva argumentació.
Setmaneta patètica pel sobiranisme:
Avui la portada del Periodico sencillament patètica, a Catalunya no ens cal un Mundo, ni una Razon, ni un ABC amb aquesta escòria del periodico ja en tenim prou.
Però lo millor aquí a Lleida l’article del director del Segre, increible ve a dir més o menys:
Estic a favor de les seleccions catalanes, però aquestes no són maneres de fer les coses, d’aquesta manera no ens guanyarem la simpatia del progressisme espanyol.
Increible, increible, increible.Un insult a la inteligència.
Vull llençar un pregunta a l’aire.
Hi ha algú a catalunya amb un coeficient intel.lectual superior a 70 (llindar de la deficiència psiquica) que s’empasi aquesta bazofia de la progressia espanyola?
Una abraçada Xavi
… que fins i tot el PSOE vol donar-li almoïna, la dita aquella "Té més raó que un sant" la podríem anar aparcant i substituir-la per una altra, d’extracció més catalana i actual. Atès que ja no en queden, de sants (si descomptem Frank Rijkaard), ara, quan algú digui o argumenti alguna cosa fent una exhibició de coherència i criteri, se li podria engegar: "Tens més raó que en Xavier Mir".
Perquè, no sé si ho has notat, Xavier Mir, però t’has convertit en el paradigma de l’argumentació coherent, en un estendart de la veritat, en el roc a la faixa que ens queda a tots aquells que ens ve de gust llegir una visió alternativa a la veritat oficial i a la realitat dels fabricants de realitats. Aquests dos o tres dies que has estat sense escriure tenien quelcom de buit, per més que hom s’anés passejant pels Últims 30 Canvis i els blocs de referència de cadascú.
Quin apunt que t’has tret avui del barret, la mare que et va parir! Ara que s’acosta el tsunami de demagògia, la tempesta de promeses electorals i les onades de mentides i desqualificacions, permet que et pregui -com si fossis un sant d’aquests que tenen tanta raó: sisplau, no paris d’escriure, ni deixis d’arrecerar-nos sota la teva clarividència. Devotament: you know who.