Blog d'en Xavier Mir

Un dels 2.079.340 vots del 21 de desembre de 2017

13 de gener de 2010
3 comentaris

La posició de força de Joan Laporta davant CiU

Ahir Joan Tàpia -sobre el qual ja vaig escriure el 24 de març i el 25 de maig de 2008- va publicar un article a El Periódico: “El ‘factor Laporta‘”. hi deia que “Mas sap que la majoria absoluta és un somni, però necessita un
mínim de 58 diputats, 10 més que els del 2006, si vol assegurar la
presidència. I és aquí on una candidatura de Laporta complica l’equació (…) la gran amenaça és que aconsegueixi penetrar en l’electorat sobiranista
de CiU. És un problema per a CiU, que en l’última legislatura ha mimat
les aspiracions d’aquest electorat.” L’article té una intenció evident de presentar CiU com un partit que ha entrat en allò que en diuen la “deriva independentista”. L’estratègia socialista passa per presentar-se com la garantia de l’autonomisme contra “aventures i dreceres”. Pensen que presentar CiU com a independentistes en competència amb Laporta els allunyarà d’allò que creuen que és la centralitat.

Valgui, d’entrada, l’advertiment per a CiU: a l’hora de combatre Montilla i el PSOE-C, d’allà on CiU pot treure vots i el PSOE-C no pot és justament de l’independentisme. Una aposta clara per la independència per part de Mas certificaria immediatament el desplaçament de la centralitat, situaria Mas en el lideratge d’aquesta centralitat i deixaria Montilla en irreversible marginalitat. En canvi, continuar lluitant per un mateix espai no garanteix res.

Sigui quina sigui, però, tant la intenció de Tàpia com la d’Anna Figuera, que també tracta la qüestió del centre en un article al Singular Digital, tots dos apunten un fet incontrovertible: si Laporta es presenta finalment a les eleccions amb un partit propi, qui més en podria patir les conseqüències és CiU. Això situa Laporta, immediatament, en una posició de força. El combat entre Laporta i Mas ha començat. Però no serà un combat electoral sinó preelectoral. Perquè, d’entrada, CiU provarà (ja ha començat a fer-ho; també ERC ho ha fet) de rebaixar aquesta posició de força, provarà de fer creure que en realitat Laporta no té gaire opcions. I si amb això no n’hi hagués prou, apel·laran també al vot útil: tot allò que pugui afeblir les opcions de Mas pot comportar la reelecció de PP Montilla.

En els propers mesos CiU anirà insistint en la idea que no hem de centrar el debat en l’eix autonomia/independència -cosa que també és un reconeixement implícit que aquest és, efectivament, el debat, com va fer Montilla– perquè, diran, això beneficia els socialistes. I és cert que aquesta batalla Mas-Montilla existeix: és la batalla per la centralitat autonomista. Però Laporta té l’ocasió de reforçar, paral·lelament, la centralitat independentista. Som en plena transició d’una centralitat a l’altra. Si Laporta juga bé la seva posició de força, podrà arrossegar CiU a la centralitat independentista.

  1. Una reflexió interessant per part dels que analitzeu la situació. El trasvassament de vots; qüestió morbosa i interessant.
    Ara bé, tot i que separar-me una mica del teu article, deixa’m dir que la principal preocupació de l’independentista no ha de ser on ubicar-se, si amb Mas o amb La porta o amb qui sigui. Això és una mica secundari. Als independentistes de base, els de les consultes, allò que més ens ha de preocupar i d’ocupar és eixamplar l’espai independentista fent-hi entrar als indecisos i convencent els que mai s’ho han plantejat. És difícil, però és el que cal. Conquerir el votant socialista, per exemple! No caiguem en l’il.lusió de creure que promovent consultes ja s’eixampla per si sola la base independentista.

  2. L’estrepitós fracàs de les consultes a les zones d’influència metropolitana (exemple Vilanova i la Geltrú) demostren que estem a les beceroles d’eixamplar el vot sobiranista. No som capaços de convèncer a les persones que això s’ho miren amb certa neutraliatat que aquest és el camí irreversible si volem avançar com a societat: una educació amb un pressupost com cal, una sanitat amb les inversions necessàries, uns serveis socials universalitzats, unes infraestructures que responguin a la socio-economia del país, … No som capaços de fer-ho. I en Laporta tampoc.
    Els 23 anys de govern sociovergent (amb el col·laboracionisme del Pp) va anestessiar el país i ha calgut un revulsiu com Erc perquè les qúestions bàsiques, no resoltes en la transició, tornin a estar damunt la taula.
    Més valdria que fossim capaços de recuperar, que en algun lloc polsós deu haver quedat, aquell fer que tenia el Psuc: deixem de mirar d’on venim uns i altres, prenguem consciència d’on i com estem i definim a on volem anar. Tot això és el que cal demanar no només als nostres polítics, sinó a tot l’espai mediàtic: aconseguir que el nostre marc cognitiu s’assembli el màxim a la normalitat.
    Laporta, Carretero, Cup … aconseguiran que hi hagi votants que no es quedin a casa, que ja és bastant, però no eixamplaran la base electoral independentista. Al cap i a la fi el que compta és que el dia del referèndun hi hagi una majoria que voti SÍ

  3. Matilde, amb ERC ,PRECISAMENT amb ERC “els temes” que tu dius van DESPARÈIXER de sobre la taula.Si no entrés a escena Reagrupament,Laporta i també l’organaització dels referèndums (amb o sense èxit de participació), la via independentista juntament amb d’altres temes ,com ha pasat els últims anys, NO NOMÉS NO SE’N PARLARIA ni poc ni molt….senzillament no se’n parlaria…..GENS.
    ERC ha estat, i encara ho està, de “DESPAREGUDA”…..
    Només mouen fitxa “aparentment” per no quedar ” a la cúa”……

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!