La independència es jugarà, els propers mesos, als mitjans de comunicació. Fins al punt que a finals d'any, segons com hagi acabat la batalla de l'opinió pública, sabrem si la majoria social que ja reflecteixen enquestes com la de la UOC dóna pas a una majoria parlamentària que escurci el camí cap a la creació d'un nou estat a la Unió Europea. L'enquesta de la UOC (bona feina, Strubell!) passarà a la història com un dels catalitzadors d'aquest tram final del procés. Ho proven les dues maneres de reaccionar que hem vist, oposades com la nit i el dia, i que són i seran la cara i la creu del país. La cara, articles com el d'Isabel-Clara Simó “I serem lliures” o el “Fem-los independents” de Sebastià Alzamora. La creu, el nou intent de maniobra de distracció de Joan Ferran de la Crosta (ho sento Joan, però crec que n'estem aprenent) o els miratges que veu Joan Tàpia, anticipant-se d'aquesta manera a la travessa del desert que se li acosta.
El cas de Tàpia és potser el més interessant. És curiós com intenta que CiU s'acosti al terreny del PSC quan escriu que “sembla Hamlet, oscil·lant entre la tradició catalanista pragmàtica de Jordi Pujol i la temptació ideològica (i acomplexada davant ERC) que l'arrossega a l'independentisme light, el sobiranisme. Al mig, Artur Mas intenta casar les dues opcions amb el gradualisme en el dret a decidir.” En el seu imaginari (o en el que pretén transmetre), CiU en el fons és un partit destinat a la sociovergència. El centre és una mena de centrifugadora que tot ho engoleix i el Sr. Tàpia deu ser just al mig d'aquest centre, veient-les venir. La tradició pragmàtica a la qual al·ludeix és la que va acabar fent que CiU perdés la majoria absoluta i, finalment, passés a l'oposició. Al PSC li aniria molt bé tenir una CiU disposada a la sociovergència, per tenir opcions de continuar al govern si no pot ser-hi amb ERC, però de moment que ha de parlar de temptacions (això em sona a desviació del recte camí, ai senyor!) i d'acomplexaments, potser és que pateix per si no està prou lligat.
L'efecte que busca Tàpia és que CiU tregui pit centrista i que es deixi de deliris sobiranistes que no duen enlloc, però em temo que fa tard, que després de l'estudi de la UOC la qüestió de la majoria social favorable a la independència ja és damunt la taula. Ara, polítics i periodistes poden posicionar-s'hi a favor o en contra i argumentar en un sentit o en l'altre, però negar l'evidència és fugir d'estudi, fer el ridícul. L'habilitat de Tàpia arriba a l'extrem de saber utilitzar l'argument aquell de sentir-se més català que espanyol o tan català com espanyol i tota la collonada aquesta. Com si al nostre país la gent només pogués sentir-se catalana o espanyola o com si això fos determinant per voler que Catalunya sigui estat. Tàpia sap que aquesta és una anàlisi que Artur Mas i companyia utilitzen. A alguns sectors de CiU els interessa més com se sent la gent que no pas si som sobirans en les nostres decisions com a nació, cosa que, com he escrit en nombroses ocasions, considero un error en un partit nacionalista com és CiU. Però Tàpia sap que pot esprémer aquest error i ho fa en benefici propi.
Tàpia hauria de ser cap de cartell del PSC perquè n'ha entès molt bé l'estratègia i fa molt bé la feina. Però em temo que tots plegats ens coneixem i que ja no és a temps d'aixecar-nos la camisa. Quan afirma que “el CEO diu que demanar més autonomia no porta a l'independentisme, que és minoritari i que no creix, sinó que oscil.la”, li diria que té raó en la mesura que la quarta opció de l'enquesta no ha superat encara el 20%, però no em pot negar que demanar més autonomia sí que porta a voler un estat, sigui dins d'una Espanya federal o bé independent. Així ho manifesta la majoria, el 51% al maig i el 55,8% al gener. Aquest és el centre que s'està dibuixant i no un altre. Ara només cal explicar com es pensa fer això de l'estat dins d'una Espanya federal i tenir l'honestedat de reconèixer que és inviable. Quan aquest missatge de fracàs arribi al 33,4% que creu en aquesta opció, quan finalment s'adonin que Espanya no vol ser federal, per quina altra opció és més possible que es decantin?
Hi ha molts catalans de "pro", no socialistes, votants de CiU que tremolen davant d'un govern CiU-ERC. Malauradament, tampoc ERC no ha demostrat massa coses en l'àmbit de la gestió.
Com bé saps jo estic per aquesta opció i no per la sociobvergència, però cal entendre que tenim difícil convèncer a molts dels que sense ser socialistes, en l'àmbit nacionalista no són ni carn ni peix.
La por a l'aigua se supera capbussant-se. Sols cal fer una passa i comprovar que no, que no sols no hem caigut a l'abisme sinó que som un pas més aprop d'on volíem arribar, i aleshores fer-ne un, i un altre, i mirar quants ens en queden i, què caram, anar-hi amb pas ferm i decidit.
Altres poden permetre's el luxe (?) de viure tota una vida de pors i frustracions, aquells que es conformen en l'estat actual de les coses, en el continuïsme de la situació malaltissa de dependència que tenim. Però qui vol canviar-ho, ha d'espabilar-se...crec jo.
Per convèncer a la gent cal l'exemple. El lideratge. No esperar a que hi hagi això de "la gran majoria aclaparadora, el gran consens" perquè mai hi serà, és suficient que sigui majoritari, i ja ho és. Doncs endavant.