Darrere de tot el devessall de
resultats que aquests dies anirem analitzant i comentant hi ha un
únic element. Diumenge passat, la gent no va anar a votar
pensant si volia un Congrés amb més IU, amb més
nacionalistes o amb més independentistes. Diumenge la pregunta
era “a vostè què li semblaria que el PP tornés
a governar a Espanya?” Aquesta pregunta té la virtut de
mobilitzar encara moltes persones. I no només els votants
habituals o ocasionals del PSC-PSOE, sinó també els
d’altres formacions. És evident que hi havia més d’una
llista que assegurava la continuïtat de Zapatero al govern: IU
ho feia, ERC ho feia i CiU ho feia si el PSOE guanyava per majoria
simple. Però si la gent va passar per damunt d’aquests matisos
i va anar directament al vot socialista és perquè el
rebuig al PP és encara molt gran. Si no és que el PP
canvia molt i torna a presentar una llista semblant al que pretenia
ser en temps de Piqué, el 2012 es tornarà a produir la
dinàmica bipartidista. I si no passa això, serà
que PP i PSOE han unit esforços per enfrontar-se a
l’independentisme català i al basc en la defensa de l’Estat.
Sigui com sigui, aquest empobriment de la democràcia
espanyola, aquesta reducció a una pregunta en què el PP
sempre és protagonista, hauria de fer reflexionar tant CiU com
ICV, encara entestats a voler participar en una política que
cada cop els exclou més.
Una altra mostra de la importància
de les preguntes ens la dóna Marc Belzunces en un nou apunt
amb material del CIS. Es tracta de l’estudi 2228 de 1996. L’estudi en
qüestió no fa les mateixes preguntes que el Baròmetre
d’Opinió Política de la Generalitat de Catalunya, que
pregunta quina hauria de ser la relació entre Catalunya i
Espanya i dóna quatre opcions, entre les quals un federalisme
poc clar i sense gaire opcions de fer-se realitat. El CIS demana
directament a la pregunta 33 d’aquest estudi si l’enquestat estaria a
favor o en contra que Catalunya fos independent. L’any 1996 un 33,6%
hi estava a favor, un 53,5% en contra, un 10,8% no ho sabia i un 2,2%
no contestava. Recordem que el mateix Belzunces ha publicat altres
apunts sobre l’enquesta del CIS de l’any 2001, en què els
favorables a la independència eren el 35,9%, els contraris el
48,1%, els qui no ho sabien el 13,3% i els qui no contestaven, el
2,8%. Com es pot observar, en cinc anys havia augmentat el suport a
la independència i havia disminuït l’oposició. Han
passat set anys i ja seria hora de tenir dades actualitzades.
Segurament algú es deu pensar
que pel fet que ERC hagi perdut cinc escons a Madrid tots ens
desmoralitzarem i que començarem a pensar en la lluita armada
i en l’exili i el suïcidi i tot. Mala sort. Crec que les coses
no van per aquí. Som una mica tossudets, sabeu? I no pararem
fins que aconseguim allò en què creiem. L’endemà
de les eleccions, en Marc Belzunces recupera aquestes dades. El
mateix cap de setmana s’ha enllestit el web
dels 100 anys d’estelada. Continuem la feina de formigueta,
cadascú des de les seves modestes possibilitats, perquè
a nosaltres no hi ha bipolarització que ens tombi. Si no hi ha
novetats, falten dos anys i mig per les properes eleccions al
Parlament de Catalunya. I en aquestes eleccions la pregunta no ha
estat mai el PP.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
A mi ara per ara em sembla essencial recordar una vegada i una altra que el PSOE i el PP són dues cares de la mateixa moneda, que es necessiten i es retroalimenten mútuament, i que si entrem en aquest joc el resultat evident és que el PP anirà progressivament assolint poder polític a Catalunya per simple reacció, això volem? els del PSC n’estarien encantats.
També m’ha fet reflexionar l’observació d’aquest post, on diu que, de ser Catalunya ja independent, aquesta hauria estat una victòria més del PP a Espanya. Realment no m’importa i és obvi quin peu calcen els espanyols, però veient el tracte que otorga el PSOE a la seva fidelíssima comunitat catalana realment m’anima observar que són tan idiotes com el PP: en comptes de comprar-nos, va i ens maltracten.
Possiblement en aquesta legislatura, malgrat tot, el PSC intentarà per acció i sobretot per aparença (la premsa amiga i pamfletària és omnipresent) fer-nos veure que per fi Espanya ens tracata bé, que això de l’expoli s’anirà reduïnt etc etc…què voleu que us digui, si el PP sap que sense Catalunya podria mantenir el poder hegemònic a Espanya, realment creieu que l’interessa tant tenir-nos lligats? creieu que li val la pena moderar-se per esgarrapar quatre vots aquí i perdre’n vint allà?
En canvi el PSC-PSOE sap que el nostre suport és la màxima garantia del seu manteniment al poder espanyol. Quan el ZP va dir allò que ara sí que creia en una espanya unida (i diversa…) no feia, crec, un simple joc de paraules amb allò d’una grande y libre…crec que deia la veritat. El màxim interessat en mantenir-nos espanyols fins que ens podriem són ells.
Els sociates.
Ja és hora que focalitzem la nostra atenció en aquesta xacra social. El veritable enemic ja no és el PP.
Mentre que el PSOE-PSC ens provoca desorientació, enramada i dispersió total a Catalunya.