Ens ho creiem, això de la democràcia? O ens dediquem a tibar una mica més la corda a veure si finalment aconseguim que surti un Berlusconi que s’ho endugui tot al carall? Algú es creu encara que el gran projecte d’aquest país és aconseguir evitar un tercer tripartit? Algú es creu que el més important ara mateix és saber quina relació ha tingut CiU amb Millet? Algú amb un mínim de dignitat i d’honestedat pot tenir la barra de sortir a l’àgora política catalana a defensar un projecte federalista?
Em reboto contra tota aquesta presa de pèl. A les properes eleccions al Parlament de Catalunya, el tema no és altre que la fi de la via autonòmica i tots els partits han de posar alternatives damunt la taula. Però alternatives creïbles i clares, tan clares com han estat les paraules del president espanyol Zapatero. Si l’etapa en què ens trobàvem ha arribat a la seva fi, només hi ha els dos camins que descrivien aquella seixantena d’articulistes divendres passat: “Si les institucions i els partits polítics no són capaços de trobar una
sortida digna a la situació actual, la realitat obligarà els catalans a
triar entre la involució i la secessió. I no cal dir que si aquest
esdevé finalment el dilema només hi haurà una opció compatible amb la
història i amb les aspiracions polítiques de la majoria de catalans
actuals.” Qui punyeta ens aconsella una involució? Que surti i ho digui mirant-nos als ulls o que ens acompanyi en el camí de la secessió. Només hi ha una cosa pitjor que fer el préssec: fer-lo posant cara de bleda.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Hi estic plenament d’acord: “Qui punyeta ens aconsella una involució? Que surti i ho digui mirant-nos
als ulls o que ens acompanyi en el camí de la secessió.”
Salvador Molins (BIC, CA)
25 abril 2005
El nord de la
nostra política
L’abril del
2004 l’actual president espanyol, Rodríguez Zapatero, afirmava que el nord de
la seva política seria el de la solidaritat entre les diverses “regiones”
espanyoles. Molt bé. Si el rumb de la seva acció de govern és aquest, caldrà
contraposar-hi el nostre. Quin? És fàcil: el nostre nord ha de ser trencar
amb Espanya deixant de banda els possibilismes d’entesa que sempre ens han
portat a la ruïna.
Potser ja és l’hora de dir que no podem acceptar cap fórmula per encarar la
regeneració política que ha de viure Catalunya que no tingui com a element
imprescindible, repeteixo, el “trencar” amb Espanya. Abandonem els
sentimentalismes ridículs i les “coses” que diuen que ens uneixen perquè,
sincerament, tenim un tarannà més proper a la gent de Ginebra o de Milà que no
pas amb un tipus de Toledo. Tot i no oblidant que amb una gent que ens roba els
que ens estan robant no podem anar enlloc.
I això que dic no és intransigència, és sentit comú. Ni és arrauxament o
radicalisme, és moderació i, si m’apureu, conservadurisme. Senzillament perquè
volem conservar allò que és nostre. Ens cal començar a ignorar i menysprear
qualsevol cant de sirena “imperial” amb música de sobirania compartida,
solidaritat o federalisme.
El nord de la nostra política ha de quedar perfectament concentrat, per
inversemblant que pugui semblar, en unes frases d’un home que no era
precisament independentista però tenia seny. L’autor dels mots que segueixen és
Joan Estalrich, secretari personal i mà dreta del que fou líder de la Lliga
Regionalista, Francesc Cambó: «Català, per molt que et costi, caldrà ser
algun dia insensible, i dur, i venjatiu. Si no sents la venjança (la venjança
depurada d’odi, restablidora de l’equilibri romput) si no sents la missió de
castigar, estàs perdut per sempre. No oblidis, confien en la teva manca de
memòria. No t’entendreixis, confien en el teu sentimentalisme fàcil. No t’apiadis,
confien en la teva compassió, ells, els botxins».
Santiago Espot, 41 anys
Barcelona (Barcelonès)
President Executiu de Catalunya Acció