Blog d'en Xavier Mir

Una de les batalles de la política és, clarament, la comunicació. Moltes persones ja ho saben, però d’altres encara no, o bé ho saben d’una manera poc conscient, propera a l’oblit. La política són, entre altres coses, decisions i posicionaments. Decisions com ara aprovar uns pressupostos com els de la Generalitat. Però abans d’arribar a aquests moments crítics en què es prenen les decisions és quan tenen lloc les batalles de comunicació, que a vegades se centren en unes declaracions solemnes d’alguna persona amb la capacitat d’atreure l’atenció dels mitjans, a vegades en una sèrie d’opinadors i de persones influents situades als mitjans de comunicació i a vegades tot alhora.

Enmig d’aquest foc creuat en què la població acaba pensant que tothom s’ha tornat boig, apareix com un feix de llum que ho il·lumina tot i que fa que la gent respiri alleujada: l’adjectiu demostratiu. Perquè s’entengui immediatament de què estic parlant només cal refrescar el debat que vam tenir, no fa gaire anys, a propòsit del referèndum per ratificar el Tractat pel qual es pretenia establir una Constitució per a la Unió Europea. Aleshores, els qui demanaven el sí feien veure, del tot intencionadament, que els qui demanàvem el no estàvem dient que no volíem la UE. En realitat, però, dèiem que no volíem aquella UE, la que dissenyava aquella constitució que se sotmetia a referèndum. La batalla, doncs, es reduïa a poder fer arribar aquell feix de llum a la població entenebrida per la fosca manipulació.

Ara tornem a tenir un episodi semblant pel que fa als pressupostos de la Generalitat de Catalunya. El govern de CiU envia missatges al país per fer veure que Esquerra Republicana no vol ajudar CiU a aprovar els pressupostos. ERC, que va promoure el Pacte per la Llibertat des de la convicció que les dues forces més votades, govern i cap de l’oposició, havíem d’acomplir junts el mandat del poble, no té cap interès a fer saltar el govern i a provocar unes eleccions anticipades, però això no converteix Junqueras i la seva gent en dòcils votants de qualssevol pressupostos. Diem no a aquests pressupostos que, amb l’actual proposta de sostre de dèficit, suposarien unes retallades sagnants que, afegides a les que el país ha patit aquests darrers anys, ens abocarien al caos i a la revolta, ens deixarien sense país.

Aleshores, què es pot fer?, què cal fer? Doncs exigir el cobrament d’allò que l’Estat espanyol ens deu (recordem el vídeo que us he posat a peu d’apunt); exigir al govern espanyol un repartiment just del sostre de dèficit (López Casasnovas diu que tot el que estigui per sota del 2,3 % serà un problema per a Catalunya); i, sobretot, accelerar tant com es pugui les gestions perquè el poble de Catalunya pugui decidir al més aviat possible sobre el seu futur polític i, per tant, sobre l’exercici del control d’aquells recursos que genera amb escreix, però que ara se’n van a l’Estat espanyol i no tornen. El govern del nostre país, i per tant CiU, hauria de centrar tots els esforços de comunicació en això, però per desgràcia estic veient que s’esforcen més a pressionar Esquerra Republicana perquè avali qualssevol pressupostos amb el pretext del Pacte per la Llibertat i el compromís d’estabilitat parlamentària que no a pressionar el govern espanyol, que és d’on plora la criatura.

Cal explicar a la població que som al final del camí, que l’asfíxia econòmica de la Generalitat es consolidarà irremeiablement si s’aproven segons quins pressupostos i que per això és vital poder tenir un estat propi com més aviat millor. I tinc la sensació que aquest esforç de comunicació i de pedagogia l’està fent molt més l’ERC de Junqueras que no pas el govern de CiU. Abans no entrem en un carreró sense sortida en què molts ens voldrien veure, hem d’aconseguir que CiU faci, com a mínim, el mateix esforç que fa Esquerra Republicana i en el mateix sentit (i, si pot ser, sense Durans remant en sentit contrari). Fins ara ho hem fet molt bé com a país i ho tenim a tocar, però hem d’estar atents i no caure en aquests paranys que ens aniran parant.