Però a l’hora d’obrir el debat més enllà de la taula, a la sala i al ciberespai piulador, hi va haver qui es va queixar, i la Jèssica Fillol així ens ho va transmetre molt amablement, que no havíem parlat de catalanisme. Ah no? I de què vam parlar, doncs? En Pere Aragonès va replicar, evidentment, que ser independentista és la seva manera de ser catalanista. I jo mateix vaig negar la validesa d’aquella crítica. Potser algunes persones s’haurien estimat més que no parléssim d’independència, però tal com vaig dir, qui vegi alguna possibilitat d’apoderament ciutadà en el catalanisme, que l’expliqui. L’únic intent en aquest sentit va ser que José Rodríguez va referir-se a l’editorial conjunt de la “dignitat”. Qui no les pot haver diu que són verdes i el cert és que ni el regionalisme ni l’autonomisme ni el federalisme són capaços d’engrescar el país com ho pot fer l’independentisme. Davant d’això, es veu que els partidaris de les tres primeres opcions no tenen res millor a fer que assumir actituds de menyspreu i desqualificació per provar de posar pals a les rodes.
Per això, per contaminar, desacreditar i desqualificar, en José Antonio Donaire va deixar anar unes quantes piulades com aquesta: “Quant de temps ha dedicat @xaviermir a parlar de xarxes, de política 2.0, de web 2.0? No són unes jornades sobre la catosfera?” Sí, però la nostra taula havia de parlar de catalanisme i apoderament ciutadà; després n’hi havia una altra en la qual precisament va intervenir ell al costat de Carles Puigdemont i Ignsai Llorente i allà va poder parlar de política 2.0 tal com ell l’entén. Hem de parlar tots del mateix i en les mateixes paraules? No reclama debat i diversitat? Una altra piulada seva: “El problema del model d’algunes xarxes és el que expresa @xaviermir No hi ha cap espai per al diàleg. Tanca les portes.“ Qualsevol persona que hagi seguit aquest bloc sap perfectament que hi ha hagut debats per a mi molt enriquidors amb Josep Pinyol, Enric Borràs, Manel Bargalló, Raül Romeva, Joan Ramon i molts altres, inclòs ell mateix. Dir que tanco les portes és una afirmació gratuïta, falsa, injustificada i més pròpia d’un contaminador de xarxes baixes que no pas d’un exdiputat. I per acabar, aquesta: “@xaviermir “Porqueyolodigo” #cdigital2010” Au, sense més. Sóc un “porqueyolodigo”. I per què? Perquè ho diu ell? Ara resulta que expressar la teva opinió quan et conviden a un debat és ser “porqueyolodigo”. Potser hauríem de revisar i qüestionar la percepció que tenim de l’exdiputat Donaire com un dels referents de prestigi del debat i la transversalitat a la catosfera.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No em varen sorprendre tant les rialletes i comentaris d’algun assistent pel fet que es parlés del independentisme, com l’al·lusió a la manca “d’espai de diàleg” i la suposada endogàmia de la xarxa.
Tractant-se de la “catosfera” no hauria sorprendre que es parlés de la xarxa en l’empoderament ciutadà.
El que succeeix, penso, és que hi han dos àmbits: el del desenvolupament, que fa possibles noves i millors eines, i el de l’us que la societat en fa i el rendiment que hi treu.
Com a informàtic, he passat el període “productiu” (i rendible) en el primer àmbit. Ara soc en el segon, intentant fer coses concretes amb les eines disponibles, precisament (i molt especialment) per “l’empoderament ciutadà”. La experiència de Brussel·les, molt més complexa del que es podria suposar, no ho era per la complexitat de la xarxa, si no pel repte que suposava fer-la arribar al carrer. Trobar el pont i, com en una orquestra, ser un instrument més per assolir un bon concert.
Ni la xarxa ho és tot ni s’en pot prescindir avui dia.
Si queda relegada als “gurus”, malament rai.
… o no…
Hem de recordar que en JA Donaire només és ex-diputat, no és ex-militant, i segueix prenent posició pel seu partit, que és de catalanisme autonomista i federalista espanyol, encara davant de les evidències de que els seus “amics” espanyols (no cal ni mencionar els seus “enemics”) no estan per la labor i que els únics federalistes espanyols, ara i sempre, són i han estat els federalistes catalans.
En @DonAire té prestigi en el món de la Catosfera per ser-ne un impulsor, i sobre tot per haver treballat per un major apropament de la política parlamentària a la ciutadania i la seva transparència, i així de major democratització de la política., amb el seu imprescindible respecte per l’oponent polític.
Però, amb els exemples de les piulades d’un grup de persones properes al PSC, incloent en @DonAire, vaig veure un efecte tant comú a Internet, el de la impersonalització, aquesta actitud que no s’adopta quan es parla cara a cara, i d’una actitud tribal, de mobbing, d’efecte masses, exemplificat en aquest “porqueyolodigo” poc contrastat. Per això crec que va ser bo verbalitzar les queixes i crítiques en obert: no varen materialitzar-se oralment.
Internet té aquestes paradoxes: per una banda sembla apropar-nos en les xarxes socials, i a la vegada ens allunya en proto-guetos. Per això sempre serà bona la “desvitualització” periodica. Internet i les seves diverses esferes virtuals no són més que una extensió de la vida física. En Àngel Colom va tractar aquest problema, el de la guetització, i la paradoxa va ser que també en Donaire va parlar-ne.
Ai las, així és la condició humana!