Blog d'en Xavier Mir

Joan Oliver publica avui unes Engrunes
excel·lents. Dijous passat vaig tenir ocasió de parlar
amb Jordi Cabré i li vaig poder expressar la meva satisfacció
pel fet que darrerament coincidim molt més en els nostres
plantejaments. Amb l’Oliver em passa el mateix. Queden força
lluny aquells articles en què era crític amb ells. Les
Engrunes
de l’Avui, doncs, contenen un tercer paràgraf que
em sembla magistral i que vull transcriure sencer. A partir del que
hi diu faré una breu reflexió: ?Com que la
independència no serà fàcil, com que hi ha gent
que s’espanta només de sentir-ne parlar, apareixen els
eufemismes i les estratègies incomprensibles. El discurs d’en
Mas de dimarts l’encerta en gairebé tot, però falla en
un punt que és la base de l’invent. En Mas diu que abans de
plantejar-se hipotètiques autodeterminacions cal reforçar
la nació i la identitat perquè hi ha massa catalans que
no se’n senten prou. Si quan parlava de la Catalunya global venia al
cap en Feliu de la Penya, quan parla de la nació plena ve al
cap en Carod-Rovira i la seva pluja fina. Tots dos diuen que volen
que el país sigui lliure, però ens asseguren que això
de moment no pot ser. I diuen que perquè algun dia la
independència arribi a ser possible val més que en
parlem poc i deixem que ells manin molt durant molts d’anys. Ni els
uns ni els altres no estan disposats a anar de cara a barraca, que és
l’única manera de guanyar un partit.?

El problema de fons és que ni
Mas ni Carod volen fer el salt al buit. I amb raó, perquè
fins ara qualsevol pas que ha fet un dels dos o algú dels
respectius partits en aquest sentit, l’han aprofitat els altres per
deixar-lo fora de joc. I ara hi ha desconfiança. O ja no
recordem que quan Vendrell va fer aquelles declaracions dites ?de
calçotada? a CiU li va faltar temps per anar a dir a
Montilla que els seus amics el volien trair i que no se’n refiés?
I no és igualment cert que en el discurs de Mas del 20 de
novembre hi havia una crítica força clara a Carod només
perquè en una entrevista d’un diari va dir que el 2014 seria
una bona data per fer un referèndum?

Potser amb el temps Artur Mas ho ha
anat veient més clar. Segons El Periódico, fins
i tot ?ha
dit als seus que votaria per la independència?.
Literalment diu el diari que ?Mas va assenyalar que aquest seria
el seu vot, però va precisar que ell no proposaria avui un
referèndum d’autodeterminació perquè té
clar que no concitaria consens, sinó fractura social.? I
aquesta és la clau, l’expectativa del consens. Si Carod i Mas
(o ERC i CiU) es posessin d’acord en un pla estratègic que els
permetés una aposta ferma per un referèndum a curt
termini, si tots dos es posessin d’acord per situar el tema damunt la
taula, per anar desgranant l’argumentari, per fer costat a
plantejaments com els d’Alfons López Tena; si tots dos fessin
un reconeixement a la transversalitat i al potencial de la Xarxa
de Blocs Sobiranistes, per exemple; si donessin suport explícit
a estatpropi.cat; si tots
dos volguessin un debat especial i monogràfic a les
televisions públiques; si tot això es pogués fer
i encaminar-ho a una data concreta en què, al Parlament de
Catalunya, ERC i CiU asseguressin que tots els seus diputats i
diputades donaran suport a la resolució unilateral
d’independència o al tipus d’acord que s’hagués
arribat, aleshores seríem independents molt abans del 2014.
Diguem que arribaríem a aquella data amb la feina feta i que
podríem començar a treballar, des d’unes estructures
d’estat pròpies, en la reconstrucció de la nació,
de tota la nació.

Com es fa això? Com s’hi va, de
cara a barraca com diu Joan Oliver? El plantejament, és clar,
no pot partir de l’objectiu de desestabilitzar el Govern, de forçar
una convocatòria d’eleccions que generi inestabilitat i que no
asseguri res l’endemà dels comicis. Tampoc hi ajuda parlar de
consensos, perquè aleshores Mas, que sembla que no sàpiga
què vol, diu que votaria a favor de la independència
però que si això no té prou consens val més
provar de reformar la constitució espanyola (com si això
fos més fàcil) de la mà de PSC i ICV. Només
hi ha dues estratègies possibles. La del lideratge i la del
gregarisme. El gregarisme és preguntar a la gent què
vol (o, pitjor encara, fer veure que ja se sap què vol) i
prendre’s això com una tria inamovible a partir de la qual
iniciar un procés cap a una federació impossible
(perquè no tenim ningú amb qui federar-nos), mentre que
el lideratge és prendre la iniciativa, caminar cap a
l’objectiu i fer el possible i l’impossible perquè la gent
segueixi. Carod no farà això mentre ERC estigui sola al
Parlament amb els seus 21 diputats. I de moment, no ens consta que
CiU aposti per la independència. Entre altres coses, perquè
potser quan el partit ho faci hi haurà un sector important que
se’n desmarcarà. Per desbrossar el camí, doncs, no
aniria gens malament que es poguessin resoldre aquestes tensions
internes de CiU. Ara no es bellugarà res fins passades les
eleccions del 9 de març, però el 2008 és any de
congressos nacionals a tots dos partits i caldrà treballar per
assegurar-se el tret. Cal encarar la segona meitat de l’any vinent
amb la feina feta.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!