Avui és 9 d’Octubre i al País Valencià celebren l’entrada de Jaume I a València. Ho fan enmig de la tensió i la incertesa per si els partits seran capaços d’arribar a un acord. N’estem pendents arreu. El dia d’avui és el segon dels tres motius pels quals vaig proposar una segona edició de la campanya "Jo també vull un estat propi". Per esmentar algun blocaire més que s’hi ha afegit (no els puc esmentar tots), hi ha La Trappola i Parlem-ne. Però n’hi ha un parell més que, a banda d’adherir-se novament a la campanya, també informen d’aquesta nova eina que estem a punt d’enllestir, la XBS (Xarxa de Blocs Sobiranistes), un web per a la blogosfera sobiranista que aplegarà tots els qui volem un estat propi. En parlen els blocs Marcús i Temps d’incertesa (com tots).
I un cop més m’haig de referir a Jordi Cabré. Avui és ell qui escriu sobre la Plataforma Sobirania i Progrés, una plataforma que es va presentar dimecres passat i que ja té més de 3.000 adhesions. Cabré diu que "és curiós el costum que tenen algunes d’aquestes plataformes d’aparèixer en període electoral. De vegades sembla fins i tot que són les mateixes cares." Quan hi ha ganes de criticar, qualsevol excusa és bona. Si la Plataforma surt passades unes eleccions es diu que allò ho havien de dir abans, i si surt abans, que són uns oportunistes. Jo m’alegro que hi hagi plataformes ciutadanes. Altres potser prefereixen que els ciutadans s’estiguin tranquils a casa i que vagin a votar quan els ho diguin i allò que els diguin. I és clar que són les mateixes cares, amb altres de noves. Al febrer vam dir que som una nació i que tenim el dret de decidir, i com que l’acord Zapatero-Mas ens va deixar un estatut que ni diu que siguem una nació ni diu que tinguem el dret de decidir, ens hem hagut de tornar a organitzar amb un llistó més alt.
També diu que la PSiP es troba "sota el control i domini d’un partit determinat", unes acusacions que ja es van llançar sobre la PDD. El que va passar amb la PDD és que els simpatitzants de CiU no es van plantejar la qüestió en termes partidistes i simplement van assistir a una manifestació amb la qual sintonitzaven, mentre que els quadres dirigents els van deixar penjats, sense representació en una manifestació històrica. I ara Cabré insinua que la PSiP està controlada per ERC, quan el que passa és que a la PSiP s’hi planteja la sobirania, la independència, i com tothom sap, hi ha més independentistes a ERC que no pas a CiU. Per això alguna persona de CiU pot no sentir-s’hi còmoda, perquè s’adona que essent independentista el seu partit allà no hi té gaire pes.
I encara: "Ens hem fet grans. Hem après que la política en aquest país es fa a través dels partits polítics, i que els partits també són societat civil organitzada, i que van a totes." Però excloure les plataformes de la societat civil del debat polític i deixar-lo exclusivament en mans dels partits és no deixar cap porta oberta a la transversalitat, és arriscar-se a veure com dos partits es barallen mentre el tercer se’n beneficia, és arriscar-se a veure com un partit malbarata tot el capital en una negociació desastrosa. Hi ha veus que demanen un acostament entre ERC i CiU. On es poden trobar? A casa de l’un? A casa de l’altre? Si hi ha una plataforma amb elements en comú no és més fàcil? Els partits acabaran fent la política, perquè la PSiP no ocuparà cap escó, però no menystinguem el ciutadà reduint la política a les eleccions.
Finalment, Cabré deixa anar tota la ràbia que ha inspirat l’article: "sembla que avui dia fins i tot es pot defensar la independència, i al mateix temps votar a favor d’una llei de dependència que lamina les competències exclusives estatutàries." Carregar, doncs, contra la PSiP és una manera d’intentar desarticular un suport social del sobiranisme que pot afavorir ERC electoralment, és traslladar l’eix partidista a la societat civil. A Cabré només cal recordar-li que es pot pertànyer a un partit autoanomenat nacionalista català i pactar amb un partit nacionalista espanyol, o que es pot dir que es defensen els interessos de Catalunya i pactar la retallada de l’estatut en benefici propi d’un candidat. Precisament per les misèries partidistes que aquest país ha lamentat fins a l’extenuació són molt i molt benvingudes plataformes com les que ell critica.
I finalment, aplaudeixo l’article d’Hèctor López Bofill a l’Avui.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No et capfiquis més amb en Cabrer. És un cas clar d’una persona esclafada pel pes del seu cognom (Cabrer -en catanyol "Cabré": Home que condueix el ramat de cabres). Els articles d’en Cabré s’adrecen al seu ramat, però amb la mala fe dels cabrers perversos: si poden arreplegar alguna cabra desorientada d’algun altre ramat, el cabrer major li pagarà la gestió.
Lamento fer aquesta mena de gracietes amb el cognom d’algú. El meu també el va escriure en català pre-normatiu algun funcionari de fa cent anys i escaig i també se’l podria titllar de catanyol. Però és que el personatge és d’aquests que està al servei de les veritats interessades i del catalanisme d’aparador que practica i és emblema de CiU, mentre per darrere es practica la conspiració de despatx que es ven Catalunya per un plat de llenties… o per un escó presidencial.
Excel·lent l’article d’en Xavier Díez que recomanaves l’altra dia (Bloc: la bitàcola d’en Xavier Díez). És cap a on ha d’anar el sobiranisme, desproveït del llast desgastador dels nacionalismes, siguin contraris o favorables. "A la Independència pels criteris d’eficiència!", hauria de ser el crit dels qui volem un estat propi. Perquè JO TAMBÉ VULL UN ESTAT PROPI PER PER A CATALUNYA.
Ah, després del partit de la selecció de futbol, aquest dimecres comença el Campionat Europeu de Ciclisme. Catalunya hi participa en proves de velocitat en pista amb un equip professional d’esportistes que tot i comptar amb unes bones marques, no havien entrat en la convocatòria espanyola de ciclistes -que també hi competeixen- perquè la selección española es confegeix seguint criteris de territorialitat, i no d’excel·lència esportiva. Euskadi també hi participarà, però en proves de ciclisme de fons, de manera que no es trobaran amb la selecció catalana.
Ho dic en relació a l’article de Jordi Cabré que ens
presentes. Ho penso especialment pel poc respecte, o pel què diu sobre “escollir entre
dependència i independència: també de les plataformes”. L’únic que se m’acut aquí
és que ens digui que les plataformes haurien de no aparèixer? O desaparèixer.
Aleshores, ja que són també societat civil per a Cabré, els partits polítics
haurien de seguir el mateix camí. No sé veure quina seria aquesta situació.
Pot ser significatiu també el to un xic enfadat. Jo no puc
entendre que hom s’enfadi per una cosa així. I, si fora enuig de debò perquè hi
veu algun mal, el què penso és que abans de tot hauria de fer denúncia amb
base. Així pot ser m’explicaria el to. Que, per altra banda, trobo també
paternalista.
Sobre les mateixes cares, és clar que hi ha cares noves.
Però pot ser només es fixi en les mateixes. I penso que fora un error pensar
que diverses persones només podem estar d’acord i treballar plegats en una
única cosa.
Per acabar, una altra detall sobre el què crec és menester
estar al cas. Una de les afirmacions de Jordi Cabré que també reculls és la que
fa referència a “anar a totes”. Sembla que parli de bandes de carrer. Aquí, com
a membre de Sobirania i Progrés, i com a ciutadana que agrada del paper que
poden jugar els partits polítics en democràcia, i que agrada d’algun partit,
m’espanto una mica per aquesta afirmació. Podríem demanar explicacions.
Pel que fa a l’article de Hèctor López Bofill, m’ha ajudat a
recollir en una frase una idea que fa temps tenia ganes de dir: Hi ha polítics
que no volen moviment, i que no el volen perquè en moviment és quan es veu, i
s’ha vist els seus caminars. En canvi d’altres ens l’han pogut mostrar. I
sembla que aquesta és una segona raó de determinats polítics i poders per no voler moviment.
L’article també m’ha apropat a un record molt bo. I a la
idea que hi ha preguntes que són una meravella. Va anar així: Una amic –perquè
jo en feia referència- fa uns anys em preguntà: “On? On hi és això que anomenes
societat civil?” La resposta que vaig donar al meu amic va estar posar-me a
cercar-la. Si aquella pregunta me la fes Jordi Cabré, li respondria que la
trobo en partits i fora de partits. I que una plataforma civil; fins i tot quan
és un partit, crec que no s’hauria de plantejar anar a totes contra d’altres.
Perquè “tot” és una paraula molt grossa. Una paraula en la que hi ha lloc des
d’amenaces, abusos mediàtics, i més altres coses que no hem de permetre a una
democràcia seriosa.
Amb tota l’humilitat, que penses de que ERC converteixi una llei catalana, ( La LLei de Dependència) com permet el nou estatut, (que tan critiques per fluix) amb una llei espanyola.