Blog d'en Xavier Mir

És possible que realment siguem a prop d’assolir aquest objectiu històric. Jo encara tinc moltes reserves, tal com he anat explicant en aquest bloc darrerament, però és clar que si les podem vèncer, si ens podem assegurar que realment el govern d’Artur Mas assumeix el referèndum d’independència com a pla B del seu pla prioritari –el pacte fiscal, anomenat concert econòmic quan eren a l’oposició–, la suma d’ERC i CiU més altres formacions que s’hi podrien afegir seria suficient. Però si hi ha amenaces que posen en risc l’assoliment de l’objectiu ara que el tenim tan a prop, també n’hi ha per quan ja l’hàgim assolit.

Hi va haver una època en què l’independentisme era força més residual i buit de contingut ideològic. Existien dos móns paral·lels: el del govern i el de l’alliberament nacional. Els segons volien la independència, però qui es repartia el govern eren CiU i PSC. Esquerra Republicana va aconseguir trencar aquesta dinàmica i durant dues legislatures els independentistes, després de preparar-nos per governar, per ser un partit seriós, ho hem aconseguit. Les coses no anat anat com seria desitjable i hi ha hagut massa factors en contra que han desgastat ERC. Ara correm el risc de tornar, amb algun canvi, a la situació anterior, a una situació en què molta gent treballa per la independència i únicament per la independència, sense adonar-se que també és important preparar la gent per ocupar espais de poder, que en el futur estat seran molts i molt diversos.

Hi ha molta gent que es deixa portar per aquella idea que ara no és hora ni de dretes ni d’esquerres i que hem d’anar tots junts. Alguns d’ells, quan ja siguem estat, deixaran de banda tota l’activitat política. Altres potser prendran partit. En tot cas, faríem bé d’anar-hi pensant perquè tal com estan les coses ara –i els canvis no solen produir-se de manera sobtada– ho estem deixant massa en mans de CiU. Si volem un estat propi però no ens agrada el model de societat que té CiU ni les polítiques que fan, no ens pensem que primer hem d’assolir la independència i després ja ens preocuparem pel model de país, perquè ells estan fent totes dues coses alhora: parlar d’independència (o d’estat propi, per no assemblar-se massa a Esquerra Republicana) i fer política amb majúscules, és a dir, gestionar el poder d’acord amb els seus interessos, que potser no són els nostres, per fer que el futur estat sigui com ells volen.

No siguem ingenus, doncs, perquè podria passar que tinguéssim un estat propi, però que el deixéssim en mans d’una formació política que pot parlar de justícia social com parla d’estat propi, però que després aprofita les retallades per afavorir les privatitzacions o vota a favor de reformes laborals com la del PP. Pels fets els coneixereu. CiU i Esquerra Republicana no tindrem mai el mateix model de país, cosa que no serà problema per pactar junts el procés d’independència. Ara convindria que cadascú s’anés posant al seu lloc, segons el model de país que vulgui, perquè dretes i esquerres no arribem excessivament descompensats al naixement del nou estat. Voleu que el futur estat català sigui un referent mundial de la justícia social, del benestar i del progrés? Doncs veniu i anem fent feina, perquè això no es fa d’un dia per l’altre.