Alguna cosa deu estar passant a La Vanguardia, però encara no sabem ben bé què és. Primer van fer escriure a Laura Crespo allò de la música en català. Si el bloc de Pasqual Maragall va donar lloc a la campanya "Jo també vull un estat propi", l’article de la Crespo ha donat lloc a la crida de Pere Meroño per promoure la música en català des dels blocs (una altra crida beneïda per Saül Gordillo). És un exemple de la nova recepció que tenen certes campanyes engegades des de certs diaris. Després va venir allò de la mala maror a CiU. Ho podeu recordar a través d’aquest apunt de Saül Gordillo. I ara, això d’en Carretero que fa que suspengui la conferència de premsa prevista i que avui dissabte i demà diumenge s’expliqui des de les pagines de l’Avui. No sé si a més s’ha de lligar amb en Jordi Pujol clavant cosses al ruc català. Sigui com sigui, és curiós l’efecte que s’intenta produir en tres àmbits i com s’ha reaccionat a la provocació. Caldrà estar atents a aquestes coincidències.
Fa un temps, un article com el de Laura Crespo hauria donat lloc a alguna carta creuada als mitjans impresos. Ara no li han seguit el joc en el seu terreny, sinó que l’han portat, l’hem portat, al nostre: música per arreu i tothom a deixar-la verda. El cas de CiU pot ser diferent si, com deia, Pujol s’ha de relacionar amb tota aquesta trama. Fixem-nos que qualsevol atac a una formació política sol tenir com a resposta un primer tancament de files, i així ha estat: Mas i Duran diuen que s’estimen i s’estimaran (com a mínim fins a finals de maig), però a qui toca el rebre és a Antoni Vives. Ara bé, no sé si La Vanguardia i la cúpula de CiU tenen prou calculada la incidència del fenomen blocaire en tota aquesta operació. Ara els militants i simpatitzants escriuen en blocs que tothom pot llegir, de manera que resulta més difícil canalitzar opinions i és més probable que s’engegui una reacció en cadena. Un editor pot trucar un columnista perquè revisi o reorienti algun article, però el blocaire va a la seva i publica reaccions en calent i a l’instant.
I finalment tenim el cas de Carretero, que ja ha suscitat nombroses reaccions entre els blocaires. Són les reaccions que La Vanguardia s’esperava? O comencen a adonar-se que la gent amb opinió potser és la que no llegeix el seu diari? A La llibreta d’en Ferran, el blocaire es pregunta "Què vol en Carretero?", però al darrere hi ha latent una altra pregunta: què vol La Vanguardia? En qualsevol cas, de la figura de Joan Carretero caldrà ocupar-se’n. Amb el permís dels lectors, esperaré a llegir demà el seu segon article per fer la meva valoració, però ja puc avançar alguns enllaços amb articles meus en què donava el meu punt de vista. Estic d’acord amb les crítiques que es puguin fer a Montilla i al PSC i jo mateix n’he fet unes quantes (com aquesta, aquesta). Però la qüestió és què fem amb un candidat d’aquest perfil. El deixem a l’oposició i permetem que s’aprofiti del desgast o fins i tot que intenti fer front comú amb el PP? O bé intentem assimilar-lo analitzant quins factors poden fer que continuï perdent suport electoral (frustració, envelliment, etc.)? A "Endavant" vaig expressar els motius del meu acord amb la decisió d’ERC, que continuen intactes.
Joan Carretero ha irromput en la política catalana i caldrà veure com evoluciona aquesta irrupció. Si el seu lideratge porta a la formació d’un nou partit amb gent provinent d’altres formacions, el futur serà un; si només ha de servir per dividir els votants d’ERC, el futur serà un altre. És ben cert que l’ERC d’ara no és la del moment de l’escissió del PI, i que Carretero no és Colom, però apostar per aquesta única finalitat és arriscat i poc beneficiós per a l’independentisme. En canvi, si per captar aquests 400.000 vots que no van a parar ni a ERC ni a CiU és capaç d’aglutinar els actius que li calen, la irrupció pot resultar sostenible. A jutjar per un comentari de Salvador Molins en aquest bloc, el projecte de Carretero té el suport de Catalunya Acció. Caldrà veure com reacciona la gent del PRC i altres sectors de l’Esquerra Independentista. En la mesura que el lideratge de Carretero articuli l’EI i incorpori nous segments de la societat civil fins ara decebuts o despolititzats, la feina és bona. En el moment que això esdevingui un partit en competència directa amb ERC, la feina només serà bona si arrossega també el sobiranisme cansat de CDC. Si el desgast del PSC ha donat lloc a Ciutadans i aquest també ha tret vot al PP, el desgast d’ERC no pot donar lloc a un partit que tregui vots únicament a ERC, perquè això seria fer la jugada a mitges. Temps al temps.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La jugada pot ser bona, no només en el sentit que pot mobilitzar vots independentistes que tradicionalment s’abstenen sinó també perquè pot suposar un tocd’atenció a ERC en la seva deriva acomodatícia. Per la meva part, si en Carretero es presenta, pot comptar amb el meu vot.
Totalment d’acord. Aquest es un moment per repescar independentistes que s’ abstenen orfes d’una opció amb qui identificar-se, i no per dividir el votant d’ Esquerra i fer mes petit l’ espai independentista.
He llegit en Carretero i no em sembla malament que alg
Els continguts i les informacions són el que compten.
Els missatgers, els mèdia, o els blogs, és el de menys. Sincerament. En un pais petit, com aquest, ens coneixem gairebé tots.
Em fa riure aquest pressumpte "torquemadisme" envers la Vanguardia. Sospitosa………de què? Des de quina trona es pot declarar sospitosos o objectius? Selectivament.
A veure. Quins diaris tenen més incidència, venda i presència i publicitat a Catalunya? La Vanguardia i el Periodico. I després, com a diaris catalans, l’Avui, el Punt, i Diari de Girona, Segre, la Manyana o el diari de Tarragona.
On surten abans les noticies noves? doncs, naturalment, majoritàriament, als diaris grans. La Vang i el Perio. Tenen més periodistes, mes relacions, més mitjans, etc.
Es un escandol? No sigueu fariseus. El Pais, diari no català, sempre ha estat perdonat pels autoprogres i autoesquerranosos de tot el que filtra, difama, i no es concreta, gràcies a que és su Pais. El Mundo del Pedro J, hauria de filtrar aquest neguit d’en Carretero, ja conegut fa mesos i mesos?
Era veritat que avui hi hauria roda de premsa a Puigcerdà? Si.
L’han desconvocat després. A què vé aquest senyal boirós sobre el mitjà, que no siguin les ganes d’amagar el contingut: la discrepància interna, la dissidència, la forta disparitat d’opinions entre l’ex-conseller de Governació durant 2 anys i mig i la cupula directiva de la seva formació.
Això no es veritat?
I tant.
Que ERC no és una congregació unida? I tant que no. Més desunida que els 8 darrers anys.
Mala peça al teler, aquesta.
Sobretot, en un teler satel.litzat pel Psoe i per Montilla.
Pel que fa a aquest gran diari, i després d’una clara aposta per CiU a les catalanes, crec que està modulant el seu discurs. Que s’hi està reposicionant.
Què abans s’el disputaven CiU i la E d’Esquerra amb certa ambigüetat, però què ara sembla han decidit marginar de la seua política cosmo-espanyola i deixar fora de la lluïta política el sobiranisme identitari de forma clara i desvergonyant.
Ja és hora que entri aire fresc dins el forat negre en el qual es troba qui diu representar l’independentisme a Catalunya.