Són vint-i-vuit dies perquè no és de traspàs, però seran intensos. Aquest bloc ha començat el mes fent un balanç més que positiu del gener, amb rècord de visites inclòs. El dia 2, primer aniversari (moltes gràcies als qui heu escrit comentaris felicitant-me i disculpeu que no ho faci de manera personalitzada). I per celebrar-ho, l’opinió de l’alcalde d’Arenys de Mar a l’enquesta "Referèndum és democràcia". Tot un gest que li vull agrair personalment. A més, l’aniversari com a blocaire ha coincidit amb una sorpresa que com a arenyenc agraeixo. L’Associació d’Informadors d’Arenys de Mar ha publicat un nou número de la revista L’agenda en què apareixen els nominats a arenyenc o arenyenca de l’any i, tot i que només fa un any i mig que hi visc, han pensat que l’èxit de la campanya "Jo també vull un estat propi" em fa mereixedor de la nominació. No puc sinó estar agraït per aquesta consideració, però tenint en compte els altres nominats, entre els quals hi ha en Jordi Bilbeny i la Mercè Cussó, directora de la biblioteca (i la meva cap!!), crec que no hi ha color. En fi, els arenyencs i les arenyenques ho decidiran el proper 17 de febrer. Si més no, aquestes coses encara les podem decidir. Per a l’autodeterminació caldrà esperar una estona més, però no gaire…
El mes de febrer arriba amb força i decidit a compensar la brevetat amb intensitat. L’Alexis Vizcaïno, masnoví i autor del bloc El senyor de les muntanyes, ha posat en marxa un nou front sobiranista: una visualització gràfica del suport a la consecució d’un estat propi a través del Google Earth i el Google Maps. Una nova iniciativa original i engrescadora com ella sola i desenvolupada, un cop més, a Internet. Visiteu-ne el bloc i tingueu-lo present en les properes setmanes, perquè la cosa promet. La proposta té precedents en l’Agència del Cens Nacional del Poble Català, però en seria una actualització en alguns aspectes. En tot cas, és una nova línia sobiranista que calia obrir i l’Alexis ha trobat una manera molt original de fer-ho. Ja ho sabeu, ara toca fer-ho arribar a tothom.
En Marc Ferrer s’ha incorporat a la llarga llista de perjudicats per les injustícies de l’Estat. El seu cas ha estat notícia a l’Avui i per internet ja circulen correus que ho donen a conèixer i blocs que se’n fan ressò, com el de la JNC de Sabadell. Només voldria recordar que Carles Fontserè ha mort esperant els papers que en Marc reclamava. Qui més haurà de morir esperant i qui més haurà de pagar multes injustes per demanar allò que és just?
També l’Avui de divendres informava del debat entre Salvador Cardús, Ferran Sàez, Miquel Pueyo i Joan Ferran al programa de Josep Puigbò a 8tv (el bloc Caldesplugues ho comenta). És una fita considerable de la societat civil assolir aquesta presència mediàtica, però jo crec que hi ha una conquesta simbòlica que el bloc Catalunya 2014 ja va formular: un Àgora sobre la independència, sobre l’evolució del sobiranisme, sobre l’aplicabilitat dels casos del Quebec, Flandes o Escòcia a Catalunya. Aquesta és una altra línia de treball. Mentre això no arriba, és un plaer llegir Cardús quan diu "l’Estat que tenim no és el nostre ni està per nosaltres". I com més s’acosta el 18 de febrer, millor ressonen aquestes paraules.
Una altra fita és la dimissió d’Ernest Maragall pel seu desconeixement de la situació sociolingüística del català i per la imposició de la tercera hora de castellà. La demanava jo mateix l’altre dia, la demana també Moisès Rial al seu bloc Llibertats, que ho ha convertit ja en campanya, i se’n fa ressò un altre blocaire, el Submarí. La proposta ha arrencat amb força avui és notícia a l’Avui.
Amb totes aquestes línies de treball obertes, em resisteixo a caure en el pessimisme que detecto en blocs com El badiu dels micacos. Potser l’error ve de dipositar totes les esperances en el primer front, en ERC, i de mirar massa de prop, minut a minut, la gestió del govern. Fins i tot en l’eventualitat que ERC es passés quatre anys fent de comparsa de Montilla, el sobiranisme pot continuar avançant. Per exemple, demostrant la falsedat que no hi ha "xarnegos" independentistes"; reflexionant sobre com pot ser un pla sobiranista (I, II i III); portant el debat del referèndum al carrer en termes de democràcia; creant una xarxa de blocaires a l’estranger a través de la XBS, etc.
D’altra banda, sobiranista o no, d’Administració en continuarem tenint, i ara com ara, a la Generalitat, l’unica força política que té com a objectiu un estat propi és ERC. Que estiguem d’acord o no en l’estratègia és una altra cosa, però són els únics mentre CiU no canviï d’opinió, mentre Carretero no vagi més enllà, o mentre les CUP no facin el salt dels ajuntaments a la Generalitat. Per decidir qui ens governa només podem votar cada quatre anys, però de sobiranisme se’n pot fer cada dia. Cada dia. Ah, i a Sobirania i Progrés ja en som 9.395.
PS: El Punt em publica avui una carta, i sense tocar-ne un sol mot. Que en prenguin exemple altres mitjans.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vaig veure l’altre dia a la XBS la proposta d’El senyor de les Muntanyes i ja he enviat un correu electrònic. A Menorca com a mínim i ha d’aparèixer un puntet, el meu!.