Recupero un article
del poliblocaire Daniel Solano en què proposava
l’abstenció activa. Vint-i-un comentaris i dues-centes
vuitanta lectures avalen l’interès de l’apunt. Entre els
motius que dóna hi ha aquest: “Segon motiu: perquè
els polítics catalans ja han demostrat al llarg de tres-cents
anys que no saben negociar amb els espanyols i que no ens serveix de
res que vagin a fer el pasarell a Madrid. Ni CiU ni ERC saben treure
rèdit quan els partits espanyols els necessiten per formar
majoria.”
Potser una manera de treure’n rèdit
seria posar condicions que desestabilitzassin l’Estat, com ha succeït
a Bèlgica. Previsiblement, la reacció seria una
campanya de culpabilització al partit o partits que ho
intentessin, l’agitació de les masses espanyolistes residents
a Catalunya, i finalment, un pacte PP-PSOE per governar junts contra
el “xantatge de la perifèria”. Crec que tots i totes ens
ho podem imaginar. Penso que la crisi institucional espanyola serà
inevitable, però que la clau serà com s’hi arriba, a
qui desgasta el procés i qui s’autolegitima. En contrast amb
la situació que acabo de descriure, imaginem ara que durant la
propera legislatura PP i PSOE pacten una llei electoral que exclou o
redueix la representació d’ERC i CiU. Si finalment aquests
partits, o un dels dos si més no, opten per no presentar-se a
les eleccions, ningú no els podrà presentar com a
culpables de res i quedaran àmpliament legitimats. Crec que
aquesta estratègia és molt millor.
Per això he demanat públicament
a ERC a través d’aquest bloc que sigui la darrera vegada que
es presenten a unes eleccions espanyoles. La qüestió
central no és si a Madrid es decideixen o no coses que ens
afecten, que tots sabem que per desgràcia és així.
Tampoc no es tracta de mantenir el combat amb l’adversari, de
regalar-li o no regalar-li la victòria. Es tracta de legitimar
o deslegitimar aquest combat. Perquè el combat polític
ve determinat per unes condicions que fan pràcticament
impossible la victòria al camp de l’adversari, mentre que el
combat moral no està subjecte a les mateixes condicions, ni
depèn d’unes lleis o unes majories. Dos, sis o quinze diputats
poden tenir més raó que tres-cents o guanyar la batalla
de la legitimitat.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Si les formacions independentistes no es presentessin a les generals, com s’ho farien per avançar cap a la independència? Aconseguint essent majoria al Parlament català i declarant la independència de forma unilateral, rotllo Kosovo? Jo no ho veig clar…
Xavier, efectivament el tema va així com l’exposes, cal plantar Madrid i: 1) o no presentar-se a les espanyoles, o 2) presentar-se i després deixar els escons buits. Vaja, el que desestabilitzi més Espanya. Que, com dius, és una cosa anunciada.
A més hi ha una altra raó de pes que per mi és la fonamental: Madrid és el veritable culpable dels desencontres entre els nacionalistes catalans. Ni CIU ni ERC han tret mai massa rèdit de ser imprescindibles, carregant-se ambdós partits allò de què els catalans sabem negociar. Com més absolutistes siguin més fàcil és fer-los veure als botiflers que no els hi cauran ni les engrunes.
I en resposta al comentari de més amunt, efectivament, la independència l’ha de proclamar un govern o un parlament prèvia consulta popular. Evidentment, un cop proclamada encara haurem de negociar moooltes coses amb Espanya. Ells tenen molts calés nostres (i se’ls quedaran) però també tenen molts interessos a Catalunya. Com estat independent la negociació no tindrà res a veure amb les tonteries que es fan avui en dia a les comissions bilaterals… per dir-ho d’alguna manera.
Xavier, gràcies per haver citat el meu bloc ara fa unes setmanes. Efectivament, cada dia som més: http://motoristespelcat.blogspot.com/