Vicenç Villatoro deia en un
article dilluns
a l’Avui:
“Quin seria el meu resultat desitjat? Doncs que Zapatero i Rajoy
tinguessin a Catalunya un fortíssim vot de càstig i que
el conjunt de les forces catalanistes tinguessin un molt bon resultat
i pugessin d’una manera visible.” Villatoro, doncs, rebutja
vots en blanc o nuls i creu que el comportament electoral que pot
anar millor al país és votar els partits catalanistes.
El problema és que la seva crida difícilment serà
secundada. Si ho aconsegueix ho trobaré fantàstic, i
ell juga net en la mesura que no demana el vot per CiU sinó
per les forces catalanistes, però el punt clau és
aquest:
“Perquè si passa això,
qui sigui president del govern a Espanya n’haurà de prendre
nota i d’actuar en conseqüència. Amb un resultat com
aquest a Catalunya, si guanya Zapatero no podrà mantenir la
política d’indiferència cap a Catalunya. I si guanya
Rajoy, no podrà mantenir la política d’hostilitat. Amb
aquests resultats, no vull només una força catalanista
important a Madrid per tal de condicionar el futur govern espanyol en
termes parlamentaris, que també. Vull sobretot que els dos
grans partits espanyols s’adonin, a través de l’únic
punt de veritat sensible que són els resultats electorals, del
malestar de Catalunya, del descontentament català amb la seva
actuació, i que en la pròxima legislatura uns i altres
s’adonin que no poden governar sense tenir presents les necessitats i
les aspiracions dels catalans.” Som molts, amic Villatoro, els
qui ja no creiem en la força d’aquests vots. Som molts els qui
pensem que sigui quina sigui la representació del catalanisme
a Madrid, Espanya ja no té cap vergonya. Zapatero ens ha
enganyat amb l’Estatut. Solbes ens promet ara, en plena precampanya
(i sembla que se’n foti) que publicarà les balances fiscals.
Bono continuarà prohibint l’ús del català. I
etcètera. Un etcètera molt llarg que no tornaré
a recitar. Ja no creiem en aquest joc i volem un gest de sobirania i
de desobediència. No volem ser còmplices de les
mancances democràtiques de l’Estat espanyol. És hora de
fer el pols amb l’Estat i això passa per no voler
representació al Congrés. Mani qui mani a Madrid, ens
continuaran passant el ribot pertot arreu i ens ho refregaran pels
nassos. I ja en tenim prou. Intentar arrossegar les masses cap al vot
catalanista és un intent honest i lloable, però que
crec que ja és desfasat. Estem entrant en el tram final del
procés.
La realitat emergent és aquesta
i reconduir aquest estat anímic cap al vot a un o altre partit
no serà fàcil. Com més aviat reaccionin els
partits, molt millor. De fet, estic convençut que si ERC o CiU
o ICV es plantessin ara el cop d’efecte seria brutal. No ho faran. Ho
sé. La mecànica que mou els partits és lenta i
farragosa, però aquest és l’horitzó que tard o
d’hora caldrà enfilar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El vot independentista, trencador i antisistema és el Partit Republicà Català. Com diu en Villatoro en aquest mateix article, de l’abstenció només se’n parla abans de les 8 de la tarda de la jornada electoral, quan comencen a arribar resultats. Dels vots en blanc i els nuls no se’n parla gens. Suma-hi que, per la llei d’Hondt, els vots en blanc el que fan és ajudar la força més votada (a Catalunya, el PSC). Per tant, l’única via d’expressar el nostre descontentament és votar explícitament independentista: votar PRC. Cada cop aquest partit rep més suports i me’n faig creus que la catosfera no hi aposti decididament. Seria la nostra manera de fer que CiU i ERC espavilessin.
Cert, això passa per plantar-se allà i també aquí. Perquè ens podem plantar allà, però si donem als espanyolistes unionistes tot el poder aquí … Cap pacte amb els unionistes espanyolistes enlloc, ni PP, ni PSOE sección noreste!
I ja que parlem de Villatoro, us recomano l’article que ha publicat al Temps anomenat "Govern contra Parlament" i que també podeu trobar al bloc "Reset". Des del meu punt de vista, la decissió de Montilla de negar-se a complir la resolució del Parlament sobre el canvi de traçat de l’AVE hauria de ser, una més, un línia vermella que els partits sobiranistes no haurien de deixar passar. Però, ai las, les línies vermelles que aquest govern ha creuat comencen a ser massa nombroses: abandonament de TV3 a València, llei de Dependència, Aeroport,… i tot amb el silènci còmplice, o potser no tant silenci, dels independentistes i la inoperància dels convergents.