Blog d'en Xavier Mir

Després que ahir reflexionés sobre un possible acord de govern entre ERC i CiU, avui m’ocuparé d’una altra possibilitat. De fet, com que parlem d’equidistància, es tracta de l’acord amb l’altra formació política. El que no diré és "l’altre partit gran", i això és una cosa que cal recordar. Fa uns anys hi havia dos partits grans i la resta; ara dir això ja no té cap sentit i sol reflectir una mala llet considerable, un gran interès a conduir la política catalana cap a un bipartidisme que la societat va rebutjar clarament en les darreres eleccions al Parlament. Recordem que els dos partits que abans eren grans van perdre 10 escons cadascun de cop i que tant ICV com sobretot ERC van augmentar força en suport electoral.

El que escric avui s’ha de llegir tenint molt present el que vaig escriure ahir en fer referència a CiU. Hi ha molta gent que pensa que ERC no pot tornar a governar amb el PSC de cap manera després de l’expulsió del govern o després de veure la política de desnacionalització que practiquen, com la que denuncia Víctor Alexandre a TV3 en el seu darrer llibre. Si ahir emprava el terme sucursalisme és perquè considero que aquest és, més que unes sigles com PSC, el principal problema del país. I en aquest sentit, CiU no té un partit homòleg a Espanya, però la seva aposta per rebaixar l’estatut en un acord al Congrés en lloc de reforçar la decisió del Parlament és també una praxi de sucursalisme. Per tant, que el PSC és sucursalista, que busca l’espai polític nacionalista espanyol del PPC, que la seva política lingüística i cultural és nefasta per al desenvolupament del projecte nacional i polític català i que l’aparell del partit és pervers, això ja és vox populi. Però el problema és la quantitat de vots que encara tenen. I com que és un problema, cal planificar molt i molt bé quina ha de ser l’estratègia per abordar-lo.

Hi ha qui es pensa que la solució és evitar que el PSC torni a governar. És evident que des del govern es poden fer polítiques i controlar espais de poder com s’ha fet aquests tres anys i que això no és bo, però no és menys evident que d’aquí a quatre anys (en principi) tornarem a tenir eleccions. I per a mi és molt més important la tendència de fons que no el curt termini. El projecte polític català continua en transició, en construcció; encara no sabem si anem cap a un sistema com el del País Valencià i les Illes, on PP i PSOE es reparteixen bona part de la representació política (llegeixi’s sociovergència al Principat), o si es consolidarà l’actual sobiranització del catalanisme. Defenestrant Maragall, el PSC-PSOE ha canviat d’estratègia. Ja vaig escriure fa temps que els socialistes governaran Catalunya tant si són al govern de la Generalitat com si no hi són. Ho faran a través de nombrosos ajuntaments, però sobretot ho faran a través de Zapatero. Malgrat les aparents crítiques als aparentment nacionalistes de CiU, el projecte de PSC i CiU no és tan diferent. Encara que dins de CiU hi hagi qui vulgui un estat propi, la majoria (i cosa més important encara, els quadres dirigents) continuen tenint en Espanya el projecte polític principal. Això faria que tant la sociovergència com un govern de CiU en minoria resultessin prou còmodes a Zapatero. El projecte socialista podria trobar una nova fase expansiva, nous espais de centralisme polític que l’ajudessin a consolidar la influència del govern espanyol en el de la Generalitat.

Probablement el votant catalanista que rebutja el sucursalisme del PSC-PSOE i que vol fer fracassar el projecte desnacionalitzador socialista haurà de plantejar-se quin vot serà més útil: ICV, CiU o ERC. Sembla que ICV recull força vot socialista segons les enquestes. Aquest és un vot, però, que segurament tornarà a sumar a favor del PSC-PSOE i que no en podrà condicionar gaire una eventual acció de govern. La qüestió és com gestionarien ERC i CiU el vot antisucursalista. I no em refereixo únicament a l’anècdota de qui seria el president de la Generalitat. Votar CiU per frenar el PSOE pot portar, paradoxalment, a la sociovergència o a un govern en minoria presidit per Mas i suportat per PSOE o PPC. Votar ERC per frenar el PSOE pot donar força més joc. Pot passar que el PSC perdi més suports encara i que ERC en guanyi. Pot passar que la reedició del tripartit es faci en uns termes ben diferents. Pot passar que el president de la Generalitat no sigui Montilla sinó Carod; o que els socialistes es desentenguin d’un nou govern catalanista i d’esquerres si no el poden dominar al seu gust. Però el més interessant que pot passar és que Montilla sigui president de la Generalitat, que aquells que l’han votat vulguin una disbauxa desnacionalitzadora i que Montilla es trobi, com Maragall, que la realitat del país i la seva obligació com a president el porten a exercir un catalanisme que desenganya els qui l’han votat i que provoca les ires del nacionalisme espanyol com ja les va provocar Maragall. I Montilla, com Maragall, ofegat entre l’espasa i la paret. Al cap i a la fi, el projecte de Maragall s’ha estavellat, el PSC ha perdut el sector catalanista i les enquestes els auguren una davallada superior a la d’ERC. Respecte de fa tres anys, abans de l’aposta d’ERC pel tripartit, el projecte socialista s’ha enfortit o s’ha afeblit?

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!