Blog d'en Xavier Mir

El PSC està disposat a convertir-se en un referent de la inestabilitat. Ja en l’anterior legislatura en va donar mostres sobrades, però ara un altre representant de la família Maragall torna a tibar la corda a veure si aconsegueix que els d’ERC se’n cansin i ho engeguin tot a dida. Deu ser genètic. Pasqual Maragall havia d’iniciar un espectacular combat d’esgrima amb Carod després de la remodelació de govern que va suposar, entre altres coses, la substitució de Carretero per Vendrell, pero va treure la pistola i li va etzibar un tret. Eficaç, però lleig. Ara el pols continua, i les regles del joc d’aquest pols són que cadascú treballa des del seu departament per fer polítiques que, sense topar frontalment amb les de l’altre, permetin avançar en el sentit que els convé. Aquest és el pols polític. Però novament un Maragall, ara l’Ernest, treu la pistola del decret i sembla que es recreï a dir a ERC "té, empassa’t això". Tindrà l’aplaudiment dels seus, d’acord, que per cert cada dia són menys, i tindrà l’aplaudiment de Zapatero, però ni té el suport dels milers de professionals de l’ensenyament, ni té el suport dels sociolingüistes ni té el suport del catalanisme. I, cosa més important encara, genera una gran inestabilitat únicament per complaure Zapatero i el nacionalisme espanyol. Maragall i el PSC demostren un cop més que, abans que un partit d’esquerres, són un partit nacionalista espanyol que prefereix que la dreta governi Catalunya abans que veure-la independent.

Vicent Partal escriu el seu Mail Obert d’avui en uns termes semblants als del meu darrer article, una coincidència que evidentment celebro. Parla de sociolingüística i de llatinització. I la seva resposta només és una mostra de la reacció, barreja d’incredulitat, cansament i ràbia, que s’estén per tot el país. Feu una ullada a la Xarxa de Blocs Sobiranistes. No faltaran les veus que acusin ERC de l’actitud del PSC, però a aquestes veus els repeteixo un cop més que el problema no és qui tenim al govern, si és ERC o si és CiU; el problema és que no tenim la sobirania necessària per fer les nostres polítiques i que estem indefensos davant les agressions del nacionalisme espanyol. I es fa un mal servei al país si es fa veure que aquest no és el problema i es concentren tots els esforços per desgastar un partit i col·locar-ne un altre al capdavant d’un Govern que continuarà tenint el mateix problema.

Maragall i el PSC aprofiten el corrent favorable que els arriba des de dalt, des del govern espanyol. I la millor resposta seria un corrent contrari des de baix, una pressió popular desbordant. S’ha acabat el bròquil, sí. I això vol dir que hem d’anar tots plegats a l’arrel del problema. Prou ingerències del govern espanyol. Si el PSC està disposat a rebentar-ho tot, ERC no podrà evitar-ho. El pols augmenta d’intensitat. Si el PSC no vol amagar el seu nacionalisme espanyol, ERC haurà de plantejar obertament i de manera immediata les seves reivindicacions. I el detonant d’aquest canvi en l’evolució de la legislatura, l’únic culpable, serà el PSC, els pseudokamikazes que van a rebentar-ho tot perquè en el fons l’únic que els importa és Espanya. A Catalunya només hi ha dues esquerres, l’ecosocialista i la republicana. El PSC està acabat. Per irresponsable, per ser una font contínua d’inestabilitat. Si volen jugar la carta del nacionalisme espanyol no poden oblidar que hi ha dos partits que en saben més que ells: Ciutadans i el PP.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!