En aquesta entrevista, Joan Carretero diu coses que són mitges mentides o mitges veritats. Per exemple, quan afirma que “dels partits que hi ha al Parlament cap està treballant per la independència d’aquest país“. Això no és cert. El que passa és que l’estratègia per fer-ho no és la que Carretero voldria. És legítim, però, que recorri a la violència simbòlica, que espremi al màxim l’elasticitat del llenguatge polític. Si més no, perquè també ho fan els altres candidats.
Ell, doncs, aposta per un espai polític netament independentista, al marge de dretes i esquerres. Tampoc és exacte quan afirma que “discutir a Catalunya de dretes i esquerres és discutir del sexe dels
àngels perquè un país que no té recursos propis, que no té capacitat
normativa pròpia, que no té representació internacional… En un país
que no té cap dels atributs d’un Estat no es pot fer ni política de
dretes ni d’esquerres.” Amb els pocs diners que ens deixa el fet de no tenir (encara) la sobirania política sí que es poden fer polítiques de dretes o d’esquerres. Negar-ho és un error. El que és cert és que un plantejament netament independentista (i viable, no testimonial) seria una novetat.
Carretero diu de la seva proposta que “no la volem articular com un partit clàssic, sinó com un moviment que
té com a finalitat assolir l’Estat català. Un cop assolit, que
s’autodissolgui i que cadascú faci el que cregui més oportú podent fer
de ciutadà normal d’un país normal“. La meva coincidència amb ell, doncs, es redueix a dos aspectes: el caràcter desideologitzat i funcional de la candidatura. Com que aquesta és la finalitat, Carretero pot afirmar que “si demà al matí els líders de CiU i d’ERC es comprometen públicament
davant del poble de Catalunya que el 2010 aniran junts per iniciar un
procés de proclamació de l’Estat independent de Catalunya, ara mateix
ens retirem i els donem suport“.
Precisament aquesta darrera afirmació va ser la que em va cridar més l’atenció de tota l’entrevista, com una mena de titular. I per això en vaig fer una piulada al meu twitter, que tinc preparat perquè sigui també actualització d’estat al Facebook. Allà, un comentari de Joan Puig (ERC) afirmava: “ERC sempre ha dit el mateix, però de moment ningú més s’hi apunta.” I també té raó.
En definitiva, com que un servidor no és militant de res i busca sempre la millor manera d’arribar com més aviat millor a la independència, crec que el més intel·ligent seria concebre la jugada com aquells grups inversors que aposten, alhora, per dues marques diferents que aparentment es fan la competència directa. Una marca, ERC, basa la seva estratègia a consolidar-se en l’espai del centreesquerra. Per fer-ho estableix lligams amb les altres esquerres i busca la manera d’anar-ne captant els votants alhora que obté experiència de govern. Tenint en compte que molta gent de CiU no renunciarà al seu espai de centredreta, i mentre els de Mas no estiguin disposats a sumar per un estat propi, no és pas una mala estratègia.
La segona marca explotaria el segment de mercat que es mou al marge de l’eix dreta-esquerra i que vol una candidatura que sigui una eina funcional que es dissoldria l’endemà mateix d’haver assolit l’objectiu. Tampoc és mala estratègia. I en qualsevol cas, entre uns i altres s’aconsegueix que més persones triïn una opció independentista, que ningú no es quedi sense comprar independència.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com ja saps, fa temps que dic en el meu bloc com també al BGS que Esquerra fa temps que ha aparcat el tema independentista per poder demostrar que és un partit de govern. No només ho diu en Carretero, jo i altres blocaires, sinó que també ho han dit els mateixos dirigents d’Esquerra quan han dit que com només són un 15% d’independentistes (que han votat a ells) no poden fer res i mentrestant esperen que creixi aquest percentatge, esgrimeixen varies excuses de mal pagador:
1) que es dediquen a aconseguir quotes de poder per teixir una xarxa de complicitats a favor del partit i com que ells son independentistes , vol dir que també seran complicitats independentistes
2) que amb la bona feina de govern aconseguiran que els electors que fins ara votaven al PSC-PSOE acabaran votant a Esquerra i per tant esdevindran independentistes (patriotisme social)
3) que el PSC-PSOE acabarà tornanr-se més sobiranista fent que al final ajudin a proclamar la independencia
4) que CiU per contrarestar la feina feta d’Esquerra al govern i tornar a guanyar és tornarà més independentista
5) posa la que tu vulgis..
Cap d’aquestes raons (o excuses per no fer cap acció decididament independentista) no s’aguanten al més minim analisi racional. Perquè totes fan aigues per tots els costats i a més a més algunes son contradictories entre elles.
La raó principal de que els dirigents d’Esquerra estiguin pactant amb els sociates és en el millor dels casos per egoisme partidista de voler ser igual als partits majoritaris (principalment el PSC-PSOE), en el pitjor és per egoisme personal d’alguns de voler ser igual que els caps dels partits majoritaris.
Els altres punts que discrepo, faria massa llarg aquest comentari.
“dels partits que hi ha al Parlament cap està treballant per la independència d’aquest país“, ho diu Carretero, i és cert. T’agradi o no és així de senzill.
Reconec que el que diu en Carretero em fa bategar el cor amb força, pero aixó ja m’havia passat amb altres “liders politics” i después m’he quedat amb cara d’idiota al veure el que han fet amb el meu vot.
En Carretero diu que les opcions son “independentistes o unionistes”…tant de bó, però molt em temo que les opcións, les de veritat, seran Mas o Montilla.
Bé, com que crec que de cor els catalans fa massa temps que n’anem sobrats i de cap molt mancats, jo li faré cas al cap i deixaré els experiments per un altre moment, no fos cas que ens trobessim sense saber com ni perqué amb el tripartit PSOEmontillista 3.0. A les hores si que avançariam, i depressa!…cap el precipici.
Ei!, que aquesta és la meua opinió personal, i que no cal que sigui compartida.
T’oblides d’una cosa importantíssima: Quants més vots i escons tregui l’independentisme de via ràpida (Carretero) més s’hauràn d’espavilar els independentismes de via lenta (CiU i ERC). T’imagines que Carretero treies 20 escons al Parlament ??? Què creus que fareim CiU i ERC ??? De ben segur, accelerar també la velocitat. En canvi, si treu un mal resultat, ens haurem d’agafar-ho amb calma perquè no serem independents ni el 2050. I potser el 2050 ja sera massa tard perque ja no quedarà nació catalana.
Per tant, el meu suport per Joan Carretero.
La millor virtut de la proposta de Carretero és que, per poc èxit que tingui, farà impossible un nou Tripartit.
Veig que mica en mica van apareixent grans veritats, aquelles coses que abans no ens atreviem a dir. Però que acabaran succeint.
Que a CiU hi ha independentistes,és cert.Però no sabem ni quants són.Sí sabem que Duran Lleida,Fernandez Teixidó,Guardans,i una gentada de votants i dirigents de CiU, abans es tallarien la mà que anar a votar a favor de la independència. Per tant, s’ha de posar les coses al seu lloc.
Si Carretero treu els 2 o 3 diputats que impedeixin la reedició del tripartit, l’altrenativa és CiU+PP o CiU-PSC.
CiU-PP és una possibilitat real: a can CiU saben “vendre” però no podrien suportar la pressió de les bases independentistes que haurien de marxar.
CiU-PSC,en canvi, dóna ales a que l’esquerra es pugui articular a partir d’ERC i atraure als votants de ICV (ERC+ICV han arribat a sumar plegats el mateix que el PSC!).
O sigui: no està tan malament el futur, però sempre passa per allà mateix.Es a dir, si CiU continua existint com a a tal (amb espanyolistes,nacionalistes i independentistes barrejats en poti-poti) no hi haurà mai res a fer.
Per això ERC ho ha fet molt bé, però no ha aconseguit l’objectiu de portar al centre-dreta nacionalista a convertir-se en centre-dreta independentista mentre ells fan el mateix en el sector de centre-esquerra.
Tot està obert,i el país ja parlarà.
De moment,les europees: PSOE guanyador a Catalunya, i PP segona força.
Realment anem bé??