"Quina edat deuen tenir ara els líders polítics que canviaran, d’una vegada per totes, aquest sistema subordinat? Han nascut? Naixeran?" Són paraules de Salvador Cot a l’Avui. D’aquestes paraules se’n podria deduir que tot està per fer. Que l’alternativa a aquesta subordinació a Rodríguez Zapatero que ell denuncia no solament està encara per construir sinó que fins i tot està per pensar. I no és cert. L’alternativa és l’estat propi. I al Parlament de Catalunya hi ha un partit amb 23 escons que, al marge de l’estratègia mitjançant la qual vulgui arribar-hi, té la independència com a objectiu polític. I la societat civil té també plataformes que proposen aquesta alternativa. Ara bé, com que estem en democràcia, fins que no hi hagi una majoria social que hi doni suport, aquesta alternativa no es podrà materialitzar. I per arribar-hi cal, entre altres coses, la implicació dels mitjans. Sabem que difícilment podrem comptar amb diaris com El País, El Periódico o La Vanguardia, però en un diari com l’Avui a mi m’agradaria trobar-hi una mínima complicitat. Les paraules de Salvador Cot donen entenent que l’alternativa independentista no existeix. La resposta a la seva pregunta és fàcil, però. Quina edat tenen Josep-Lluís Carod-Rovira, Joan Puigcercós, Josep Bargalló, Marta Cid, Xavier Vendrell, Josep Huguet, etc., etc. Han nascut. Han viscut, i continuen vivint, lliurats en cos i ànima a uns ideals i a un objectiu polític. I el que cal pensar ara és si fem veure que no han nascut encara, si els posem a ells i les seves propostes al centre del debat social i polític, si els ajudem a articular aquesta alternativa.
Salvador Cot té moltes més possibilitats de crear opinió que un servidor a través d’aquest bloc. Si el que volia dir és que està fart d’aquesta subordinació i cansat del protagonisme de CiU, ja en som dos. Però del que ha escrit se’n pot deduir que tot plegat fot fàstic, que val més que els catalans llancem la tovallola d’una vegada. Insinuar això en un moment històric en què es pretén incorporar un vot espanyolista històricament abstencionista és tirar-se rocs a la teulada. M’agradaria més llegir un article que plantegés la possibililtat que el proper 11 de setembre tornem a tenir una manifestació multitudinària que denunciï l’intent de tancar o aparcar la qüestió nacional amb l’excusa de l’estatut. Hi seríem, evidentment, els qui vam votar NO, però també els qui van votar SÍ i no volen que utilitzin aquest vot afirmatiu per tancar en nom seu una qüestió que no és tancada. Algun periodista s’anima a posar sobre la taula el debat de la independència? Algú s’anima a dir que l’estatut s’ha tancat en fals i que cal començar a treballar des d’ara mateix pel nou horitzó polític?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
El Sr. Cot ha de mirar el que diu perquè té el cul llogat. Treballa en una empresa, i en un diari, que no sol tirar floretes a ERC, precisament, ans el contrari. El que no sé és si aquests periodistes els trien per la seva idiologia afí, o bé ells mateixos fan un esforç per adaptar-s’hi. Els de l’Avui diuen que és un diari que afavoreix la cosa nacionalista i que no és de CiU ni d’ERC, però el que se sol llegir, articles d’opinió i informacions, són descaradament favorables als inteeressos de CiU. Molts dels seus periodistes i col·laboradors, començant pel seu director, formen part d’aquest club anomenat Fundació Catalunya Oberta, on es pot observar, a través de la seva pàgina web, el personal que l’integra i le seves trajectòries polítiques.
És evident que el problema clau per a ERC és el no tenir darrere un gran mitjà de comunicació, CiU i PSC tenen al darrere els grans lobbis de comunicació(el País, El Periòdico, La Vanguardia …). L’exemple més clar és el tracte que ha rebut Rc en les darreres crisis del tripartiti. ERC no ho ha fet pitjor que el psc ni ICV ni quan Ciu quan governava, però la imatge que han donat els mitjants de comunicació ha estat nefasta. L’anàlisi que periodistes i comentaristes han fet del tripartit ha estat simplon, superficial i interessat.
En els anàlisi, algú ha tingut present que era el primer de coalició que teníem al nostres país? ¿han tingut en compte que era un nou govern després de 23 anys de govern monocolor, amb toto el que això comporta (dinàmiques noves, funcionaris lligats ideològicament i de carnet amb el partit de govern…)?, i per últim, si amb això no n’hi havia prou aquest nou govern s’ha encaparrat en redactar un nou Estatut (CiU va ser incapça de fer-ho en 23 anys). Vist així, penso que el tripartit no ho ha fet tan malament oi?
Segons el meu parer, si ERC vol fer un pas endavant cal que tingui el suport d’un o més mitjans de comunicació de gran abast.
M’agrada l’Avui, sobre tot des de que ja no és "català" 🙂
Ara té més articles, més informacions… però ja no és un mitjà independent i catalanista "de cor endins".
(A casa l’hem comprat des del nº 1, mon pare no ha comprat mai cap altre diari, així que he seguit la seva trajectòria molts anys.)
Afortunadament des del punt de vista empresarial, l’Avui pot sobreviure perquè té un grup enorme al darrere. Però no és pas un grup nacionalista. Són els mateixos que editen, per exemple, La Razón. I em sembla la mar de bé. És un simptoma de normalitat.
Però no demanis complicitat. Jo només li demano que facin un diari de qualitat que sobrevisqui. Ja n’hi ha prou, penso.
"Complicitats" de les que tu dius, a Vilaweb (…de moment, i fins que algú no truqui a Can Partal amb un xec enorme a la mà), a El Temps (mateix comentari), i poca cosa més.
Som al segle XXI. Ho sento 🙂
Sí som al segle XXI i tal i qual, per això demanaria als mitjans que informessin i que ho fessin bé. Perquè quant a les informacions que fan referència a ERC, la informació o bé és absent (Acampada Jove de Sant Celoni, l’obra de govern dels republicans, dictamen del fiscal Mena en referència a les cartes…) o bé només busca allò que és polèmic. Desitjaria que la premsa del país fos més imparcial i informés de tot allò que interessa a tothom i no només a uns quants, encara que aquests siguin la majoria. Haurien de respestar més Esquerra.