Els resultats de les eleccions del 28 de novembre han provocat diverses reaccions entre el PSOE-C. La més important fins ara és el globus sonda de proposar Carme Chacon com a nova líder del socialisme espanyol a Catalunya.
Hi ha qui concep esperances de poder redreçar electorat i militància i encetar una nova etapa caracteritzada per una reivindicació simbòlica com és el grup propi al congrés de diputats espanyol i per un cert distanciament del PSOE que permeti fer net de la imatge de submissió que ha estat la seva perdició i que ha arrossegat els socis de govern.
D’altra banda, hi ha qui pensa el contrari i està determinat a fer que el PSOE-C sigui encara més PSOE. Carme Chacon s’ha posicionat en aspectes clau de la política catalana i ho ha fet d’una manera desinhibidament espanyola. No va ser a la manifestació del 10 de juliol perquè ja li semblava bé la sentència del TC, per exemple.
Si Carme Chacon s’acaba imposant al partit, quin espai tindran figures com Àngel Ros, Montserrat Tura, Ernest Maragall, Antoni Castells, etc.? No tindran sinó tres opcions: 1, callar i fer pinya al voltant del nou lideratge; 2, convertir-se en la veueta rondinaire i insignificant; i 3, abandonar tota aspiració de redreçar el partit i marxar-ne amb tristesa, vista la determinació de fer bandera de la submisisó al PSOE.
No són poques les persones que es trobarien en l’opció 3. I contra el que pugui semblar, no tinc res de personal contra totes aquestes persones. Si aquests anys de bloc he estat tan crític amb els socialistes catalans és precisament per la seva determinació cega a continuar submisos al PSOE, que ara ja s’ha vist on ens/els ha portat. El país no es pot permetre que tot aquest capital polític de consellers, alcaldes i regidors es prejubili. I fer-los entrar a la casa d’un altre de genollons i demanant perdó no em sembla gaire digne ni gaire viable. Per això proposo la creació d’aquest espai nou que serien els dos congressos de les esquerres catalanes per al 2011 i 2012. Allà tothom tindria la seva oportunitat d’exposar la seva visió política, de trobar complicitats i de presentar candidatura en llistes obertes de cara a les eleccions de 2014.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Opino que els socialistes que siguin independentistes, ja saben el que fan. Igual com els de CiU, de SI, del PP o d’ERC, per no dir-les totes. I si no fan una altra cosa, és perque no volen o no poden. Els demés, anem fen la nostra, i no gastem tant el temps en arreglar la casa del veí, quan la nostra la tenim mig empantanegada, o li hem de dónar una capa de pintura a les parets.
Una altre cosa: la manifestació del 10J no es va fer en contra de la sentència del TC. Els motius de la manifestació van estar uns altres (“Som una nació” i “Nosaltres decidim”).
Atentament
El socialisme (mai sé si posar psc, psoe, el Guerra i la seva catalanofòbia o el Bono amb l’orgull falangista del seu pare…) queda resumit en la manifestació del 10 de juliol on la Carmen (com li diu el Zapatero publicament) Chacon no hi va ser en la festa democràtica de la societat catalana amb 1.500.000 ciutadans demanant llibertat i jústicia. La Chacon va dir que li està bé la sentencia del tribunal espanyol contra Catalunya.
Els socialistes espanyols a Catalunya creien que el seu vot (o volien fer-ho creure…) era gràcies al immigrants espanyols, aquests ciutadans catalans tan castigats, mal tractats i mostrats com a ignorants per el socialisme…
Aquest socialisme esfondrat i fugit en vots, uns cap el racisme del pp i c’s, altres farts de tanta demagógia cap a ciu i d’altres amb idees independentistes cap a partits independents…
Tota una desfeta socialista, guanyada a pols, en una campanya electoral de fer por altre cop per aconseguir vots, els vots dels atarroritzats ciutadans enganyats per el fracàs de les polítiques socialistes tan maldestres!!
Ras i curt, l’ànima “catalanista” del P$C-P$OE no existeix, només és una ma de vernis, i molt prima per cert, per entabanar a quatre babaus que no s’assebenten de res o que no volen assebentar-se’n per interessos espùris de mitja dotzena d’espabilats.
Ah!…no existeix ni ha existir mai, no fos cas que ara alguns volguessiu fer com que ho acabeu de descobrir per justificar el que és injustificable.