A mesura que s’acosta el dia de les eleccions, s’estén una plaga que tot ho cobreix i tot ho tapa. Un mecanisme social devastador i ineluctable fa que els mitjans de comunicació es vegin arrossegats per una estranya força centrífuga que els porta a repetir les estúpides i inútils declaracions de la majoria de representants polítics, simplement perquè toca o perquè sembla que ha d’interessar molt. I no dic pas que unes eleccions no siguin d’interès informatiu, però la pobresa del material informatiu que ens envolta és escruixidora. I no em malinterpreteu: no és perquè els professionals de la informació no facin bé la feina, sinó que es veuen gairebé obligats a reproduir unes animalades, unes superficialitats i unes estupideses, que gairebé fan avorrir la política al més entusiasta de la matèria. Quan la proximitat d’unes eleccions comença a anticipar aquest panorama devastador sempre em ve al cap el mite platònic de la caverna. Quanta gent no viu convençuda que la política és el cara a cara que la Chacon vol fer amb Nadal, la collonada de les unitats de perfum que ha venut el PSC, l’enfilall de promeses que tots sabem que no es compliran, etc. Si la política fos només això, no seria estrany que hi hagués abstenció. Cal fer un esforç platònic per sortir de la caverna de la precampanya i veure la realitat. Perquè després ens diguin que els blocaires vivim en una virtualitat irreal.
Tenim per davant gairebé quaranta dies i quaranta nits de campanya i precampanya, que dit així sembla més una amenaça de plaga bíblica que cap altra cosa, i a un servidor se li acaben passant les ganes de comentar l’actualitat política. Quan més engrescat hauria d’estar, menys estímuls trobo als diaris i als informatius en general. Tot és lamentablement previsible, tot alarmantment buit. Un cop més, els cara a cara amenacen la pluralitat democràtica, els dos interessats ho abonen, els exclosos se’n queixen i algun mitjà acaba picant. Un cop més, com ja és habitual en les eleccions espanyoles, es tracta de polaritzar el debat entre PSOE i PP, com si els altres no existissin. Sí, ja ho sé, ara la novetat és la darrera maragallada, la del vot en blanc. Potser penseu que ho hauria de comentar, però deixeu-me dir una cosa. Ja és hora que decidim què fem amb Pasqual Maragall. Des que va anunciar que pateix la malaltia d’Alzheimer un servidor va pensar que seria molt lleig criticar-lo. Em vaig solidaritzar amb ell i vaig deixar de demanar la dimissió del seu germà. Però després del que ha passat aquest cap de setmana, que si presenta el partit que si no el presenta, crec que és necessari prendre una determinació. Ho dic perquè alguns tindríem paraules molt dures per a una persona que quan no aconsegueix allò que vol ens demana l’abstenció. No és seriós. Com tampoc és seriós que al matí digui que tot és a punt i al vespre els seus seguidors el desacreditin. Si Maragall és a la primera línia de la política malgrat la malaltia que li han diagnosticat, li hem de poder criticar les margallades. I si no hi és, la professió periodística faria bé de no fer-li cas, de deixar-lo tranquil malgrat ell mateix.
Jo, cada cop que parlen d’alguna maragallada, no m’estic de recordar que van ser els seus companys del PSC els qui van filtrar la seva malaltia, després va ser ell qui la va haver de confirmar. La resta…en fi.