Efectivament, avui no és
únicament Jaume I qui celebra l’aniversari. Modestament i
salvant les immenses distàncies, aquest blocaire porta ja dos
anys donant-vos la tabarra. Aquest
va ser el primer apunt i la meva sorpresa van ser els set comentaris
que el van seguir, entre els quals un de l’Enric
Borràs, un d’en Tristany
de Pinós (Quico Ventalló, qui per cert el 10
de desembre passat s’acomiadava d’ERC malgrat el comentari que
m’havia fet al bloc mesos abans) i un de T.
Colom, que si no ho recordo malament és una dona i que va
penjar l’últim apunt el maig de 2006. Els comentaris
reflecteixen molt bé com es vivia a la catosfera el debat de
l’Estatut. Molts blocs demanaven a ERC que resistís, que
rebutgés l’Estatut amb un NO ben clar. ERC ho va fer, però
a l’hora del referèndum el poble no va seguir com hauria fet
falta, i això ERC ho té en compte ara quan sent
determinats cants de sirena diguem-ne puristes (i que ningú no
s’ho prengui malament) que prefereixen que siguem pocs i ben
avinguts.
No pensava pas que aquell experiment
fet a base de curiositat arribés a tenir lectors. Ara bé,
l’apunt que vaig penjar em va sortir de l’ànima. El setge a
ERC em semblava claríssim. Només en dos anys les coses
han canviat de manera perceptible. ERC venia d’un menyspreu absolut
per part de CiU, que els havien tractat sovint amb una prepotència
desmesurada. Repescar l’apunt és recuperar també allò
de l’equidistància, que ara, en la segona legislatura de
govern d’esquerres, sembla una mica oblidat, però que continua
essent cert; bàsicament, perquè ERC és un partit
independent. Ara sembla que ja no siguin equidistants, que mai més
no sigui possible decantar-se per una altra opció de govern,
però no és així. Sempre recordo el millor Carod
en una de les respostes més brillants enmig de tanta pressió
antiequidistant: “ERC és un partit independent i fa el que
li dóna la republicana gana!”
És bo recuperar aquell moment en
què el pacte entre Zapatero i Mas, amb el suport cec i
incondicional d’ICV i l’evident alegria per part del PSC, que podia
tancar un tema emprenyador, deixava ERC en fora de joc. Eren l’únic
partit conseqüent, però començaven un calvari que
els acabaria costant l’expulsió del govern. La pressió
que va rebre ERC, la lluita per desgastar-los com a partit, va ser
descomunal, i el fet que al novembre, malgrat tot, obtinguessin 21
diputats al Parlament, demostrava que els seus 23 escons del 2003 no
eren un bolet sorgit del no-res. La política catalana,
definitivament, ja no era cosa de dos. Avui encara hi ha qui
fonamenta les seves estratègies polítiques en la
convicció que es pot fer tornar ERC a la marginalitat, que és
possible l’hegemonia de l’espai diguem-ne nacionalista. Les coses han
canviat. En aquell primer apunt també hi havia una referència
a Zapatero i al seu compromís d’acceptar l’Estatut que havia
sortit del Parlament. Tot i que la Carme Chacon s’esforci ara a
fer-nos-ho oblidar, no ho aconseguirà pas.
Un any després d’aquell inici em
trobava en plena sèrie “Referèndum
és democràcia”, una manera de fer participar la
gent i d’interpel·lar-los a propòsit del referèndum
d’autodeterminació. Per celebrar el primer
aniversari del bloc vaig voler fer les preguntes al qui llavors
era alcalde d’Arenys de Mar, Miquel
Rubirola i Torrent. Les seves respostes van donar peu a cinc
comentaris. Posteriorment m’he alegrat de veure que aquella
iniciativa de preguntar a la gent sobre el referèndum i sobre
altres qüestions del procés sobiranista donava pas a unes
entrevistes de més profunditat que l’Alexis Vizcaino ha anat
publicant al seu bloc.
Amb tot, crec que els mitjans encara no s’han abocat prou a donar
suport a aquesta pressió democràtica que demana una
consulta per decidir el futur del país. Algunes persones
encara no tenen la sensació que això de tenir un estat
propi sigui res que els hagi d’afectar, creuen que no veuran mai una
Catalunya independent. Seria bo que baixessin al carrer i que
demanessin a la gent com ho veuen. No trigarem gaire a demanar-los
que es decideixin per un estat propi o per la continuïtat dins
l’Estat espanyol i val més que vagin rumiant pros i contres.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I que ens puguis "donar la tabarra" fins que tinguem un Estat propi.
I bons records. Els del seguiment, també el recordatori d’aquestes maneres polítiques que assenyales al primer apunt. I el de la relació amb mitjans, i lectures de resultats.
Felicitacions!
Durar sempre és el més difícil. I dos anys, dira rera dia, és testimoni de molt treball. Molt. Enhorabona, i gràcies.
Quant a l’equidistància…….doncs es això que diuen dels 80 per hora màxims: que redurà contaminació i accidents. Però ningú ho ha vist ni s’ho creu.
Sempre es bo poder llegir el costar més pler de l’ampolla.
Però no caiguis en el parany de creureu-t’ho tant que al final perdis la equidistància amb la noticia.
Nota: Del que dius d’ERC vers el NO a l’Estatut, pensa que en Carod i l’executiva volien votar SI d’entrada i només gràcies a la plantada de alguns membres de l’executiva com en Carretero i de les JERS, es va aconseguir que demanessin als militants el parer. Fins i tot amb el NO de les bases, en Carod i companyia encara insistia amb un Si Crític o tonteries com de votar al mati SI i a la tarda NO.
Per acabar, malgrat que varen tenir que votar que NO perquè sinó tindrien una revolta a la militància, en el senat varen abstenir-se i gràcies això l’Estatut va ésser aprovat!
Lógicament amb aquestes postures tant dubitatives no fou estrany el resultat del referèndum.
Però el que és per a mi més greu, si ERC hagués fet una defensa honesta del NO des de el primer dia, sense cap dubte, que en el senat ho haguessin tombat i tornar a discutir al congrés i sobretot ara amb el desgavell que estem vivint , estic segur que ara ERC seria un partit creïble i seria l’alternativa a aquesta merda d’Estatut que ha quedat. És més, ERC és vol presentar com el millor opció per garantir el desplegament de l’Estatut que ha votat en contra, increïble!
En fi Xavier, ja veus que veig potser l’ampolla mig buida, pel que fa l’actual executiva d’ERC, encara que estic convençut que malgrat ERC, ara la independència està més prop que fa uns anys!.
Salut i que continuïs amb aquest optimisme i sobretot amb aquesta energia i talent d’escriure un parell d’articles cada dia. Per molts anys.
Puigcercós president, Ridao secretari general. Qui avisa no és traidor.
Enhorabona Xavier!
Felicitats per aquests dos anys, i que en siguin més.
respecte al comentari polític, jo crec que l’equidistància en un partit que sempre decideix donar el poder als mateixos i té sempre la mateixa decisió no existeix. Un pot ser equidistant si decideix fer un govern d’un determinat color respecte a uns acords de govern previs. Em sembla que la direcció d’esquerra no ha treballat mai per assolir una negociació seriosa abans de decidir un govern. És més, ha enganyat a molts dels seus votants abans de les eleccions dient que no tenien decidit el govern que formarien, quan després sempre s’han decidit per governs d’aquests que diuen que són d’esquerres però només s’acaba veient arreu l’espanyolitat d’aquest i enlloc les decisions progressistes. L’únic que ha volgut fer la direcció d’esquerra ha estat ocupar poder i malgastar un potencial important de vots i credibilitat. I amb això vull dir que esquerra continua sent un partit petit, i per tant estic en desacord amb el que dius que la política catalana ha canviat en fer-se gran esquerra. Han arribat al seu sostre electoral incapaços d’arrossegar els cada cop més indepedendentistes d’aquest país. I ara els hi toca perdre el que van guanyar fins arribar gairebé al lloc d’on provenien, que era la marginalitat.
Pel que fa al seu no a l’estatut. Sembla que la memòria s’esbaeix quan es tracta d’aquets afers. Vull recordar que en senyor Carod i la direcció d’esquerra, ja estaven d’acord amb la major part dels punts importants tal i com van acabar essent acordats per en Mas. I amb això no vull defensar en Mas, sinó posar de relleu que ambdos partits anaven en la mateixa direcció mesella i un pèl conformista. Com a exemple, recordar que després del pacte Mas-ZP, en Ridao deia que amb el traspàs de l’aeroport podrien arribar a assumir l’estatut. Interpreto que el que buscaven doncs, era una mica del protagonisme que els hi havia robat en Mas.
Potser hi hagi gent a la que li interessi més ésser enganyada que la reflexió. Potser la davallada d’esquerra no serà bestial. Que cadascú l’enfili per allà on vulgui i miri com està funcionant el govern i la seva trista i pobra tasca de govern.
Felicitats, Xavier. No coincideixo sempre amb tu, com saps, amb el teu optimisme. Però el teu bloc és de lectura obligada, malgrat tot, i un exemple a seguir per la constància i l’entusiasme que no cessa. Bravo, doncs, i per molts anys.
Felicitats per l’aniversari, Xavier. Però lamentablement el teu comentari és esbiaixat: "cants de sirena diguem-ne puristes que prefereixen que siguem pocs i ben avinguts". Sí, sí, ja veig com amb la direcció actual i la seva aposta estratègica pel PSC cada cop en sou "més". Dic "sou", perquè jo era militant d’ERC i ja no ho sóc. A mi m’heu perdut pel camí, i com a mi centenars de milers de vots. La propera patacada, el 9 de març.
Enhorabona, i et puc dir que t’has convertit en un blocaire de referència, al menys en el meu. Dos anys son molts posts, i continues enganxant!.
FELICITATS Xavier, ni tinc cap bloc, ni web ni coses d’aquestes -encara- però et felicito per les bones estones que em fas passar, per tota la bona informació, per uns posts ben escrits, ponderats, pràctics. Gràcies. Fas una molt bona feina, fóra bo que els polítics n’aprenguessin una mica.
A poc a poc
anem fent bloc:
de llum, de foc;
de neu, un floc.