Blog d'en Xavier Mir

Sixte Moral publica avui un article d’opinió a El Punt en què s’expressa en termes contradictoris. Ell és un dels 25 diputats que vota a favor dels pressupostos que no inclouen el finançament que ens cal i que havíem de tenir des del 9 d’agost. És un dels diputats a qui Josep Sort ha dedicat l’apunt del Bloc Gran del Sobiranisme. Diu, d’una banda, que a ell no l’ha nomenat la Generalitat (“I filant molt prim tampoc em sento conjurat a
defensar sempre el govern de la Generalitat com diu el conseller
Castells, primer perquè el govern no és infal·lible i segon perquè a mi
no m’ha nomenat la Generalitat.”) Ell es deu, doncs, a Espanya, pel sol fet que ha estat nomenat a un càrrec espanyol. Però més avall, al mateix article, diu: “Ni ens queda dubte, a cap dels 25 diputats i
diputades socialistes, que treballem al servei de Catalunya. Ho tenim
clar. I els fets, més enllà de la cridòria generalitzada, així ho
demostraran.” Com quedem, doncs? L’ambigüitat fa fer uns equilibris estranys que a vegades acaben en el ridícul més sonat. Em quedo, però, amb això que ell en diu la “cridòria generalitzada” i que no vol dir altra cosa que la pèrdua de suport. Ningú no els comprèn. Per alguna cosa seu ser. Com quan ningú no comprenia el PP que donava suport a Bush per anar a fer la guerra. Els sona?

Al mateix mitjà, Jordi Grau escriu: “«De qui són els 25 diputats del PSC?», em preguntava
aquell dia un centralista espanyol que no sap que ho és. Ell volia dir
que eren de Zapatero i no pas del PSC. I jo li vaig dir que eren de
ciutadans catalans que es van creure la Catalunya optimista però,
sobretot, que no volien el PP i que van pensar que la millor manera
d’evitar-lo era votar el PSC. Aquests són els que tenen dret a
queixar-se. I potser ho faran canviant el vot o quedant-se a casa.“Heus ací una resposta que a Sixte Moral ni se li ha acudit. I Enric Marín sentencia: “En la comunicació política moderna hi ha imatges que
valen per mil discursos… O sigui que mal negoci, molt mal negoci per
al PSC com a partit de govern a Catalunya.“

A l’Avui, els columnistes continuen referint-se a l’error dels socialistes i dubto que els deixin tranquils en el temps que falta per acabar l’any. Ho fa, per exemple, Vicenç Villatoro (“El PSC ha renunciat a exercir la pressió més eficaç en una qüestió que li convé com a partit.“)

I mentre continuen les valoracions d’aquesta pífia dels socialistes ens arriben els titulars de la ruptura de la unitat al Parlament, tal com informa Vilaweb. Si hem de parlar d’unitat, convé recordar que CiU va fer costat al govern el passat 9 d’agost com ens recorda aquest vídeo de Vilaweb TV. Allà era Castells qui deia que ni govern ni oposició no acceptaven la proposta que Zapatero i Solbes havien fet, i que per tant constataven la gravetat de l’incompliment. El PSOE de Catalunya va tenir CiU al seu costat. Aquesta unitat s’ha mantingut fins que han estat ells, els socialistes, els qui han hagut de fer l’esforç. Perquè dir als altres que et segueixin, que et facin costat, és molt senzill. Però després també t’has de sacrificar tu quan la resta de grups, els dos socis de govern i el de l’oposició, t’ho demanen. A les verdes i a les madures. I això és el que no ha fet el PSOE-C. Es miri com es miri, ells són els qui han trencat la unitat. I si ara troben suport en els dos socis de govern, és per estar-los agraïts. Molt agraïts.

Per cert, ahir a la tarda seguia la sessió al Parlament a través del twitter. Vaig entaular un breu debat amb el socialista José Antonio Donaire, que deia, parlant precisament d’això, que “És un error aquest argument. Ja van oferir un principi d’acord. Ells poden dir que “ja han complert“. Jo li responia que “Ells sou vosaltres mentre no es demostri el contrari“. I avui la portada d’El Periódico recollia les declaraions de Zapatero: “Amenaces del PSC? Però si e PSC som nosaltres”. Com que no hi ha capacitat negociadora, passi el que passi d’aquí al 31 de desembre, dissabte gloriós inclòs, serà voluntat de Zapatero i res més. Tocats i enfonsats.