Blog d'en Xavier Mir

Fa uns mesos, els poders fàctics mediàtics ens van sorprendre amb un editorial conjunt que, recorrent al substantiu dignitat i al complement nominal de Catalunya venia a fer una defensa de l’estatut davant una probable retallada. Fa temps que aquests poders miren d’avisar els qui remenen les cireres espanyoles que, segons com es resolgui el tema del Tribunal Constitucional, es pot donar l’empenta final al procés sobiranista perquè arribi a una majoria social ja inqüestionable i que inclogui, fins i tot, els socialistes, la quimera federalista dels quals resultaria ja un acudit de mal gust que se’ls hauria girat en contra. Avui ens tornem a trobar un advertiment coordinat a la premsa signat per una seixantena d’articulistes. Sensiblement diferent en alguns aspectes, encara massa confús en d’altres.

L’escrit està format per tres paràgrafs. Amb el primer es contextualitza en la perspectiva històrica la voluntat d’autogovern catalana. És el reconeixement de mínims que fins i tot els socialistes podrien subscriure. Al segon paràgraf s’analitza l’estat de la qüestió i es fa una primera constatació que convé remarcar perquè, quan parles amb la gent del carrer per animar-los a votar, encara n’hi ha que et diuen que ens enviaran els tancs. No: “Catalunya no es troba avui a les portes d’una nova imposició violenta
que hagi d’anihilar el seu autogovern.” Constatada aquesta obvietat, el que m’estranya és que certes persones signin allò que es diu a continuació quan es parla de “segellar (o no) el fracàs d’Espanya com a projecte polític compartit i
com una democràcia de qualitat capaç d’acomodar la seva diversitat
nacional interna”. Aquestes dues concessions que he posat en negreta trobo que són gratuïtes i innecessàries. Espanya no és ni ha estat un projecte polític compartit sinó imposat per la majoria d’una democràcia que ells han controlat en tot moment i que han definit a conveniència. En una democràcia de qualitat el rei no seria un déu intocable que no ha de donar explicacions de res i fa el que vol. En una democràcia de qualitat ni tan sols existiria un tribunal amb les atribucions del constitucional. En una democràcia de qualitat no s’il·legalitzen partits.

És al tercer i darrer paràgraf, però, on hi ha el suc de l’advertiment i on trobem frases com aquesta: “Espanya corre el seriós perill de voler tancar judicialment un
contenciós que només es pot abordar, gestionar i resoldre en termes
polítics.” En termes democràtics, diria jo per ser més exactes. És a dir, que l’única sortida és votar. I no votar collonades, sinó votar sobre la sobirania mateixa, fer que el poder torni a mans del poble perquè pugui decidir en llibertat. I com que aquest és justament el problema, que Espanya ens nega aquesta possibilitat, és fals que siguem davant d’un dilema com el que ens exposen: “hi ha dues sortides possibles: o els catalans renuncien a les seves
aspiracions o renuncien a la Constitució”.

“Els pactes han de ser respectats”, hi llegim finalment. En realitat, però, tots sabem que no hi ha un pacte sinó una graciosa concessió d’autonomia que l’estat té atribucions per suspendre si ho troba convenient. Em sorprèn, i molt, que algunes de les persones que signen el text estiguin d’acord amb aquest punt.

Vull ser optimista un dia més, però, i que així sigui també la lectura del text pel que fa a la naturalesa de l’advertiment quan s’escriu que “no cal dir que si aquest esdevé finalment el dilema només hi haurà una
opció compatible amb la història i amb les aspiracions polítiques de la
majoria de catalans actuals.” Vull entendre, doncs, que l’advertiment passa per assegurar que després de la sentència les posicions respecte del conflicte amb Espanya només seran les dues que s’exposen i que, per tant, quedarà definitivament descartat tot discurs i tot projecte de tipus federal que signifiqui esperar asseguts a veure si Espanya es vol federar. Vull entendre que aquesta seixantena d’articulistes, després de fer aquelles concessions innecessàries i de plantejar dilemes en realitat inexistents, el mateix dia de la sentència –i només que toqui una sola coma– començaran a fer campanya activa per la independència, és a dir, per tornar la sobirania al poble.

Si això és així, aquest text que avui, 21 de maig de 2010, s’ha fet públic, supera l’editorial de la dignitat de mesos enrere i suposa la unitat intel·lectual catalana. I, sobretot, clarifica el panorama. El federalisme ja no és una opció. Després del cop de gràcia de la sentència –que jo no esperaria, però entenc els seus escrúpols legalistes i la idea que així legitimen la decisió– el camí de la majoria social per la independència queda desbrossat. I a la tardor hi ha eleccions, sabeu? Reacciona, Artur, reacciona d’una vegada!