Blog d'en Xavier Mir

CiU ha construït un relat que diu que el tripartit ha enfonsat el país. Després, en funció del context en què s’activa el relat, es pot transigir o no en el pes que hi ha tingut el context internacional. Cap al final d’un debat televisiu, per exemple, s’admet una mica. En altres situacions es tira pel dret. Aquest relat permetrà a CiU guanyar les eleccions diumenge vinent i, ara sí, governar. I ho dic amb seguretat perquè Esquerra i PSOE-C no tornaran a pactar, com tothom sap. A CiU tindran l’oportunitat de demostrar-nos si són capaços d’aixecar el país.

Jo no els diré “gilipollas”, com va fer un il·luminat sociata, per aquell somriure que vol ser positiu i il·lusionador i que per a moltes persones resulta irritant. No ho diré, no els insultaré gratuïtament, però sí que penso que la crisi econòmica també els passarà factura a ells. Quan es va formar el govern sorgit de les eleccions de 2003  es comptava que a Espanya governararia el PP. Ara és CiU qui deu comptar que el pitjor de la crisi econòmica ja ha passat i que, amb una mica de sort, entre els cent dies de gràcia i els mesos de coll fins que, passades les eleccions espanyoles, es decideixin a demanar el concert econòmic, tot començarà a redreçar-se.

Però aquests dies la notícia és Irlanda. I abans va ser Grècia. I si d’aquí a setmanes o mesos es confirmen les sospites de Portugal, diuen que l’Estat espanyol podria ser el proper a petar. Quan passi la febrada electoral i ja no calgui construir relats que parlin de canvi i de país enfonsat –és clar que sempre s’hi pot recórrer per justificar que s’ocupen càrrecs però no hi ha obra de govern perquè no hi ha pressupost perquè “han deixat el país arruïnat, però l’aixecarem”, etc.–, a poc a poc s’anirà veient que la crisi és global.

Ep! Que ningú no s’equivoqui. No estic dient que els socialistes ho hagin fet bé. Aquesta gent, amb en Castells al capdavant, han fet de tap perquè quan calia resoldre el tema de la sobirania econòmica la supeditació al PSOE, la por de desgastar massa Zapatero i que, en conseqüència, el PP recuperés el govern espanyol, els ha aturat, han mirat a una altra banda. Quan ha arribat a ser massa evident que el problema és l’espoli, que el pacte de finançament no ho resol i que l’única solució és un estat propi, ells han baixat del carro. I per aquesta inhibició, per aquesta covardia i aquesta falta de lideratge, molta gent ha pensat que calia un canvi.

Dit això, Mas tampoc té intenció de resoldre, en els propers mesos, el problema de la sagnia econòmica que patim, els 3.000 euros per persona i any. Mas no és clar ni transparent. És impossible aixecar el país amb aquest llast. Serà impossible estar a l’altura de les expectatives d’il·lusió que estan generant amb tant de somriure imbècil. Tots sabem que sense estat, sotmesos a l’espoli espanyol, ho tenim més difícil que altres països. El somriure, doncs, s’anirà corcant. Que la prepotència i l’orgull no ens allargui excessivament el patiment. Que reconegui aviat l’error d’haver-se compromès a no fer un referèndum d’independència en tota la legislatura. A mesura que la crisi avanci i que els estats vagin caient, la resistència d’Artur Mas a reconèixer que l’única solució és tancar la porta per on fuig la calefacció ens anirà resultant cada dia més irritant.

“Al punt que hom naix comença de morir”, deia un clàssic català. Al punt que és al govern, comença a patir, diria jo pensant en ell.