Si els 23 anys de govern de CiU van acabar pesant tant que en va néixer una plataforma de suport al principal partit de l’oposició per aconseguir que el canvi tan esperat i necessari fos efectiu, em pregunto si no seria igualment encertat i profitós que sorgís una plataforma ciutadana que es declarés contrària al sucursalisme. I em pregunto, a més, si aquesta plataforma no la podrien impulsar els mateixos que Zapatero ha apartat, és a dir, els que donaven suport a Maragall i darrerament han vist com se’n prescindia per pactar l’estatut amb el cap de l’oposició, que és d’aquell partit que ha estat governant durant 23 anys i que calia desplaçar per higiene democràtica, i per posar Montilla com a candidat.
Després del PP, que a Catalunya no hi pinta gaire en termes de suport electoral, només hi ha un partit tan sucursalista, i aquest és, ara més que mai, el PSC, que potser ja no mereix aquest nom. Potser ja en podem dir netament PSOE. Tal com escriu Josep Maria Pascual avui a El Punt (edició Maresme, pàg. 22), "Durant dècades, el PSC ha explicat que la unitat socialista a Catalunya es va fer per evitar que el PSOE s’instal·lés a Catalunya. I segurament és veritat, però si el PSOE no es va instal·lar a Catalunya, sí que es va instal·lar dins el PSC." Efectivament, ara Montilla presenta la seva candidatura amb un parell d’avals de sucursalisme. El primer, una campanya pel referèndum amb al·lusions directes al PP amb la intenció d’espanyolitzar-ho tot. El segon, la jugada planejada a la Moncloa per la qual el candidat socialista a la Generalitat el decideixen a Madrid. I aquests dos factors s’afegeixen a un parell d’elements més que tots tenim presents: l’aparició de Zapatero al balcó de la Generalitat, i la pressió a Maragall perquè canviés d’opinió i destituís Carod
Si després de 23 anys de govern de Pujol l’alternança política era una urgència nacional, ara no ho és menys frenar aquesta sucursalització galopant. Si els mateixos sectors socials que van tenir la vista de donar suport a Maragall fessin ara balanç de la situació, s’adonarien que el socialisme catalanista està tocat de mort. Està en escac, i això vol dir que si no es mou, a la propera jugada el pelen. Aquest seria un trist final per a una trajectòria històrica, però el pitjor de tot és que les conseqüències no es limiten al partit sinó que tenen abast nacional. Les eleccions que tindran lloc a l’octubre poden marcar un abans i un després en la política catalana, especialment si la candidatura de Montilla aconsegueix el seu objectiu de mobilitzar l’electorat abstencionista. Si no s’activa una reacció contra el sucursalisme, l’aliança d’aquest amb el regionalisme de CiU deixarà la política catalana en unes perspectives no gaire falagueres.
Finalment, no voldria tancar l’entrada d’avui sense fer un agraïment públic a Josep Pinyol i a Enric Borràs per haver acceptat, en diferents ocasions, les meves propostes de debat. Em considero priviligiat de poder mantenir un debat amb dos històrics de la lluita política com ells. Els seus punts de vista són una aportació imprescindible. Gràcies, sincerament.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Que no home que no, que l’eix és, o tripartit, o CiU. I vigileu, que ERC, com molt bé dius, ja té oberts expedients de sucursalisme: ZP al balcó de la Generalitat i destitució de la seva primera espasa via fax madrileny. I això costarà d’amagar.
Jo m’apunto a una plataforma pel canvi a la Generalitat… y sobre tot als ajuntaments del Baix Llobregat, que és on visc. Després de vint-i-vuit anys governats, pràcticament el 80 % d’ells, pel PSC-PSOE (ara PSOE-PSC, de Cantabria? de Canarias? de Catalunya?), sector "garrulo" o "escala del cigró", necessitem aire pur!! HELP!
El problema és que durant tots aquests anys han completat una xarxa "d’estòmacs agraïts" immensa: regidors, ex-regidors, càrrecs de confiança, "jubilats endollats" a la diputació, funcionaris que no hi passaven el nivell B de català, contractes laborals de tot tipus, jardiners, conductors, escombraires, etc. És com el PER andalús. Si cadascú d’aquests llocs de treball arrossega tres familiars més per seguir votant-los el resultat és que tenim P.R.I. per setanta-anys com Mèxic. Marededéu senyor!!